La setmana passada exposava com el nombre de becaris ha augmentat un 350% amb la recuperació econòmica. La xifra ja parla per si sola, tanmateix, n’hi ha tres de l’Institut Nacional d’Estadística, el Consejo de la Juventud de España, el Observatorio de Emancipación i l’Enquesta de Població Activa que constaten una situació d’asfíxia per als joves amb projectes de futur.
Primera dada, atur
L’atur juvenil es mou en xifres superiors al 40%. Els menors de 30 registren un 38,7%, per sota dels 25 anys ja és un 46,2%. Malauradament aquesta dada sempre sol estar enfrontada a d’altres relacionades amb l’estudi. L’etapa juvenil es mou en la dicotomia de buscar feina o allargar els estudis en vista de les perspectives laborals. Com si fos un xiclet, s’estira l’etapa d’estudiant universitari per fer un postgrau o un màster -a preus sempre molt econòmics- per poder fer pràctiques no remunerades. És la fórmula perfecta per fer negoci, pagar per treballar en una empresa de prestigi a canvi d’una línia al currículum que t’obrirà les portes d’un despatx de 20m² amb un assessor laboral després de mesos sense trobar res.
Tant pensar en tenir un bon currículum perquè després el 50% dels contractes siguin temporals i en unes condicions precàries. Hi haurà recuperació, però també una generació desgastada.
Segona dada, emigració
La manca de futur a casa nostra ha provocat que durant els tres últims anys de govern de Zapatero 707.000 joves emigressin. Un nombre que cal acompanyar dels 500.720 que van buscar feina fora entre el 2012 i el 2014 durant el govern de Rajoy. Aquesta xifra, com la dels quilòmetres d’AVE sense passatgers, mereix l’ovació de la bancada del Partit Popular al Congreso. En paraules de Fátima Bañez, ministre d’ocupació, aquesta situació té un nom: “mobilitat exterior”. Digues-li “mobilitat exterior” o “servir cafès a Londres” com el seu homòleg català, el conseller Mena.
La grandesa del discurs de conseller d’Empresa i Ocupació en la Comissió de Joventut del Parlament de l’any 2012 és la contundència. Aquí un servidor va viure a Anglaterra un temps i era estrany anar a segons quines botigues sense trobar algú d’origen espanyol. De fet, a Brighton totes les noies que hi havia a les caixes eren espanyoles. Allò que vas a pagar i sents una que diu “ah! me he pinchado” i totes es giren “estás bien tía'”… Ho vaig preguntar, “totas sois de España?”. I va respondre: “sí, aquí los únicos ingleses son los jefes”. La recomanació del conseller és molt adequada pel nivell que va demostrar la seva gestió.
Tercera dada, independència
El 80% dels menors de 30 anys viuen amb els seus pares. Aquí sempre fem l’exercici masoquista de comparar-nos amb els països del nord, on la mitjana és de 19,6 anys a Suècia, o amb els europeus que s’emancipen als 26,1. Podem treure pit, els espanyols s’independitzen abans que els italians, grecs o croates. Recordeu allò de salaris precaris? Per comprar un pis el jove dedicarà el 60% del seu salari, el doble recomanat pels experts.
No oblidem les dades, cal lluitar contra elles i exposar-les a una política desconnectada. No oblidem que els sociòlegs defineixen la generació dels 18 als 35 anys com la més ben preparada de la història d’aquest país.