Combatents en nom d’Al·là

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Fa algunes setmanes, la meva col·lega, la periodista i historiadora Anna Teixidor enllestia el seu darrer llibre Combatents en nom d’Al·là, que aborda la delicada i polèmica qüestió dels processos de radicalització islamista en el sí de les nostres societats, sobre com persones que han anat a escola amb els nostres fills, que hem tingut d’alumnes, han rigut amb les nostres bromes o s’han alegrat al nostre costat amb els gols de Messi estan disposats a fer-se esclatar, a casar-se amb un gihadista desconegut o a adquirir un Kalashnikov per anar a fer la gihad i decapitar “infidels”.  L’Anna va tenir la gentilesa de deixar-me veure el manuscrit. Brutal! Un cop de puny amb dutxa escocesa inclosa. I això, tenint en compte que fa alguns anys que segueixo de prop les contradiccions individuals i col·lectives que suposa la integració de persones de religió musulmana al nostre entorn, amb indicis clars que hi ha coses que passen sense que pràcticament ningú no en sigui conscient.

L’Anna Teixidor és una de les persones que més sap sobre el tema al nostre país. Probablement alguns espectadors de TV3 la reconegui amb un micro a la mà cada vegada que detenen a suposats gihadistes, es narren episodis de violència contra les dones o d’explotació sexual als telenotícies. Tanmateix pocs saben que és una de les periodistes més completes de seva generació. Doctora en història i experta en republicanisme, documentalista que ha reflectit com pocs la immigració clandestina a les comarques de Girona o la prostitució (i les seves arrels) a la Jonquera, també va ser durant uns quants anys professora de secundària a Salt, fet que li va permetre observar de primera mà bona part de les transformacions endògenes que ha anat experimentat part de la comunitat musulmana als suburbis invisibilitzats del nostre país.

Amb aquesta mirada mixta de periodisme i historiadora, amb un accés privilegiat a fonts directes (i també amb les penombres dels qui investiguen policialment el problema), la periodista fa un retrat de quatre persones, que polifònicament s’han deixat seduir per la melodia de la radicalització: Un català de cognom marroquí, d’una població de la costa, amb una vida convencional, amb lligams, amics i companys d’orígens diversos, que va a petar a Síria a les milícies d’Al-Nusra, amb qui manté un fluid diàleg mitjançant les xarxes socials, en què la justificació dels seus actes, els dubtes existencials, la voluntat de convertir la periodista, o l’autoconvenciment sobre la grandesa de la gihad, o el còctel religiós polític que l’embriaga són el leiv motiv d’aquesta estranya relació. Les confessions d’una vídua de gihadista, una andalusa conversa que justifica el suposat martiri del seu marit i la necessitat d’anihilar els infidels, en què la irracionalitat es combina amb gestos i sentiments tan raonables com contradictoris. El cas d’una catalano-marroquina intel·ligent i hàbil, farta dels processos de radicalització de la gent de la seva generació al seu entorn, que accepta actuar com a agent encoberta per als serveis d’espionatge catalans… i que tanmateix, per una manca de coordinació amb la policia espanyola (???) acaba acusada de terrorisme per l’Audiència Nacional i a la presó al llarg d’inacabables mesos abans que es pugui aclarir la kafkiana (i perillosa) situació. El cas d’una noia de suburbi provençal que viatja a Síria per acceptar casar-se amb un combatent en la mena de Nova Icària amb què l’activa propaganda a les xarxes sedueix milers de persones sense projecte vital, perspectives, o simplement per pur afany d’experimentació i aventures, fins que és detinguda i empresonada a Turquia, i finalment deportada a França on esdevindrà una sospitosa habitual, i des d’on encara es llepa les ferides d’una existència personal, malaguanyada en termes de Zygmunt Bauman.

Enfront la superficialitat, el sensacionalisme o el bonisme que impera en els debats, Teixidor ens proposa una mirada en relleu d’un dels grans problemes amb què Europa s’ha d’enfrontar. I és un relleu que, contràriament als tòpics, a la propaganda, o a l’autoengany, és ple d’arestes, protuberàncies, estrips i resulta desagradable als sentits. El fenomen de la radicalització als nostres suburbis, on queda clar que un percentatge molt significatiu dels musulmans que viuen a occident han desconnectat de la pàtina d’il·lustració que teòricament caracteritzaven les nostres societats, i que ens contemplen com a infidels decadents, com a entorn hostil allunyat d’una lògica, que per part seva, també és reinventada i idealitzada. Com ambdós mons cada vegada són més allunyats, com creixen les desconfiances i menyspreus mutus, com la incomunicació presagia un conflicte, sovint soterrat.

La virtut de Teixidor no és pas les respostes que ofereix (zero, al meu entendre) com les preguntes que es fa, ens fa, els fa. Que ens alerta que no podem amagar-nos sota cap closca de tortuga, perquè el problema hi és, i no sabem (ni saben) com administrar-lo i fer-hi front.

Poques setmanes abans de tenir el manuscrit entre les meves mans, havia viscut una anècdota significativa. En un tren de mitja distància, parava l’orella a un grup de dones habillades amb hijab i nicab. Com a novel·lista i narrador, he de confessar que a vegades dissimulo tot fent veure que escolto l’spotyfy mentre sento converses alienes per captar diàlegs que m’inspirin, em permetin reproduir frases realistes o bastir personatges convincents. Aquelles noies d’uns vint anys, potser menys, eren de Sabadell i parlaven el genuí castellà metropolità. Eren tres converses coordinades per la més gran i tapada, que per accent devia tenir arrels al Marroc, que els feia de guia espiritual. Una estratègia semblant a la descrita per Teixidor en el cas de l’andalusa vídua de gihadista que feia servir un grup de whatsapp per alliçonar i aconsellar sobre teologia musulmana. Aquests processos de conversió, ara mateix passen al Vallès, a Birmingham, a Milà o a Frankfurt, sense que cap focus ens faci adonar d’un fet que s’esdevé una OPA hostil als nostres principis.

Tot just uns pocs mesos abans, el sempre polèmic i provocador Michel Houellebecq publicava Submissió, un exercici de política ficció en què es vaticinava la progressiva islamització de la societat francesa. La seva tesi (al cap i a la fi, contràriament a molts dels seus crítics, no es tracta d’un pamflet, sinó d’una reflexió profunda sobre el pes de l’espiritualitat en la societat moderna) era que occident era vulnerable a partir de les seves contradiccions, pel seu menyspreu a l’espiritualitat, respecte a la puixança de les certeses (forçades, d’altra banda) d’una religió sòlida, dura, arrogant i (aparentment) segura de sí mateixa com l’islam. Un passeig pel centre comercial no es pot comparar a la salvació eterna, encara que al paradís capitalista no puguem comprar res i que el paradís musulmà no existeixi.

Malauradament, els propers anys veurem com aquesta mena de conflictes bàsicament interns (diríem existencials) en el sí de les societats occidentals, no faran sinó agreujar-se. I ho faran perquè fins ara no es detecta capacitat de poder fer-hi front des d’una perspectiva rigorosa, sense caure en una histèrica i estúpida islamofòbia i una suïcida i ingènua islamofília. En els propers anys, probablement assistirem (ja ho veiem amb Pegida a Alemanya o el Front Nacional a França) a unes actituds hostils a la diversitat religiosa, alhora que a un reaccionarisme antimodern entre bona part de la comunitat musulmana. El llibre de Teixidor ens hauria de servir per prevenir el creixement dels extrems.