Una entrevista de barcelonogy.com
LUIS GUEILBURT, ESCULTOR I EXPERT EN GAUDÍ
Anar fins al passatge de Tubella és com fer un petit viatge en el temps que anticipa aquell en el qual ens guiarà el Luis Gueilburt (Buenos Aires, 1950) a través de l’obra de Gaudí. En el seu taller vaig constatar que, malgrat haver estat estudiant el geni de Barcelona des de fa dècades, les escultures de Gueilburt no en mostren una clara influència. O potser sí… La nostra conversa se centra precisament en l’ambivalència amb la qual Gaudí ha estat percebut al llarg dels anys; un punt de vista que parla molt de la ciutat perquè, com el Luis em diu, «Barcelona i Gaudí són la mateixa cosa».
Deies que Barcelona està sent exprimida com una vaca. Però, creus que això és un fenomen recent?
No exactament, va començar amb els Jocs Olímpics. Ara ja és una vaca prima. No sé si això podrà durar gaire temps més. El turisme és una cosa fàcil, i la meva sensació és que no s’està tractant amb profunditat ni amb serietat. Això, a la llarga, acabarà matant la gallina dels ous d’or. Ara sembla que es vol solucionar i mirar de portar un turisme de més qualitat, però això és una cosa que no es pot canviar d’un dia per l’altre. Amb Gaudí (1852-1926) ha passat el mateix.
En quin sentit?
Ha donat molts diners fàcils i, per tant, ningú no s’ha preocupat d’investigar, de realment cuidar quin és l’esperit de l’artista, no tan sols la part que brilla. La brillantor és fàcil de mantenir, es poleix i ja està, però també cal tenir cura d’aquesta brillantor interior que és el que representa veritablement l’essència de l’artista. Els grans creadors tendeixen a ser classificats com a genis, però el concepte de geni és, en realitat, un personatge de fum que surt de la làmpada d’Aladí. Un gran artista és molt més que això, i Gaudí encara més! Si només hagués estat de fum mai no hauria pogut assolir l’èxit que té.
Pots intentar dir-nos on és la veritable essència de Gaudí?
Doncs en moltes de les seves obres que ara t’explicaré. Per exemple, els turistes es queden satisfets retratant-se davant el drac del parc Güell, i Gaudí està representat per moltes coses, però no pel drac, que sembla que està posat allà per mera decoració, quan en realitat és la gàrgola d’una cisterna profunda que emmagatzemava l’aigua per regar tots els jardins del parc. Aquesta cisterna, actualment, ni està sent utilitzada ni s’està explicant al públic. No obstant això, mostra la grandesa de Gaudí: integrar un element estètic com el drac en un sistema de reg que permet estalviar l’aigua perquè el parc pogués ser tal, i no la muntanya pelada que hi havia originalment. Això és una gran fita que fusiona arquitectura, enginyeria i ecologia, però malgrat tot la gent va allà a mullar-se les mans en una aixeta que hi han posat a sota i es queden amb l’anècdota; no sé fins a quin punt són conscients del motiu pel qual hi ha una font, allà.
D’acord.
Un altre exemple, la Sagrada Família. Del que va plantejar Gaudí ja solament en queda un 20%. És un treball enorme, monumental i impressionant a nivell tècnic, però ja no és l’esperit de Gaudí. Hi ha només aquest percentatge, però no tot. Hi ha obres més petites, més interessants i que funcionen, però no se’n fa difusió perquè no donen diners.
Doncs reivindiquem-les. Em permets fer l’exercici de veure quantes obres de Gaudí a Barcelona sóc capaç d’anomenar? Vejam: el parc Güell, el Palau Güell, la Pedrera, la Casa Batlló, la Sagrada Família, la Casa Vicens, la torre Bellesguard… Crec que ja està. Les set meravelles.
Doncs mira, de Gaudí se n’han documentat noranta-tres obres. Però no tot són edificis, també hi ha mobles, pèrgoles, projectes… Per exemple, la teranyina metàl·lica del jardí de la Casa Vicens, per on passava l’aigua i creava un arc de Sant Martí, segons la llum, i feia una projecció a la paret. Meravellós. O, la proposta per a la il·luminació de la muralla del mar. La idea de Gaudí era fer vuit monuments de la mida de l’estàtua de Colom, des de l’Hospitalet fins al Besòs. Tan pretensiós, gairebé faraònic, aquest Gaudí m’emociona molt i poca gent el coneix. O també el projecte per fer banys públics a la Rambla, en el qual els lavabos de dones eren dues vegades més grans que els d’homes. Aquests tipus de detalls pràctics hi són sempre presents, en l’obra de Gaudí. Encara que aquestes obres no es realitzessin mai, crec que és molt important conèixer aquests tipus de projectes per entendre la seva essència.
A més a més, segur que hi ha altres edificis seus que no he anomenat anteriorment.
Bé, per exemple la Casa Calvet, al carrer de Casp, 48. No s’ha venut al turisme, els propietaris la tenen per a ells i a la part inferior hi ha un restaurant on antigament havia estat situat el negoci familiar de teixits. Si ens fixem en els detalls de la façana, veiem un Gaudí primerenc, barroc, que no té res a veure amb el que es va generar més tard, però aquesta és la primera gran finca que va construir l’any 1900 i té un premi de l’Ajuntament, l’únic que va rebre en vida. Després també hi ha el col·legi de les Teresianes. És tot de Gaudí menys l’església i ampliació que es va fer fa uns anys, imitant el seu estil (ningú no va dir res). Fins fa poc es creia que Gaudí havia seguit una construcció que ja estava elevada des de la primera planta, però vaig demostrar, juntament amb uns estudiants meus, que tot l’edifici és d’ell. Només se’n va trobar fets els ciments, però com que no té formes corbes, la gent creu que no és seu. El fet que sigui una escola fa més difícil que es pugui visitar, i això l’enriqueix i l’empobreix al mateix temps.
En qualsevol cas, això dificulta la difusió de la veritable essència que mencionaves abans.
Bé, no crec que aquest sigui el problema clau, però. Una manera que la gent pugui visitar les obres de Gaudí és convertir-les en restaurants: així queden obertes al públic, però protegides de les masses. Això passa amb el Capricho de Comillas, els cellers Güell del Garraf, la Casa Calvet, etc. Però, en el fons, això també segueix sent un problema: el fet de voler monetitzar tant Gaudí, no sé fins a quin punt pot acabar afectant les estructures dels edificis que no estan dissenyats per a un trànsit tan enorme de gent.
Continuem amb aquella brillantor de Gaudí. Com podem seguir investigant en aquest esperit tan peculiar?
Per mi, la cosa més interessant que té és que ell no és realment un arquitecte, un artista o un enginyer… Va rebre el títol d’arquitectura, sí, i va fer edificis, però més enllà d’això era un ésser complet, com Leonardo da Vinci. Es va interessar en l’art i tota la ciència del món. Recentment em vaig posar a fer la llista de les assignatures en les quals es va interessar profundament. Només en l’àmbit de les ciències hi ha uns quinze capítols: va estudiar geologia, hidràulica, anatomia, zoologia, astronomia i tantes altres disciplines que va acabar aplicant en la seva arquitectura. Era molt ambiciós, en el millor sentit de la paraula: tant pels desitjos de saber com per voler construir per tot arreu.
Es podria dir que, en aquest sentit, es va fer l’amo de Barcelona.
Efectivament, va aconseguir una enorme presència i avui aquesta segueix més que mai. Però mira com concebia els seus projectes: amb la Sagrada Família volia construir l’església més gran del món, i la va situar en una àrea més o menys al centre del que és l’actual Barcelona (entre el mar, el Tibidabo, el Besòs i Montjuïc), però el barri que avui anomenem la Sagrada Família el 1870 era un poble dels afores de Barcelona que es deia Sant Martí de Provençals. Aquesta és una demostració de la visió que tenia Gaudí, ja imaginava com la ciutat s’aniria ampliant: va projectar un cor de mil cinc-centes persones quan en aquell moment Sant Martí de Provençals només tenia sis-cents habitants!
Fins i tot va ser capaç d’anticipar els canvis demogràfics!
Un altre exemple és la Colònia Güell, que es troba a uns dotze quilòmetres de la plaça de Francesc Macià. Va passar una cosa similar. Si traces una línia recta des de l’avinguda Diagonal arribes a la porta de la Colònia Güell, que realment està molt a prop de Barcelona, però com que pertany al municipi de Santa Coloma de Cervelló, i això sona molt lluny, la gent s’espanta i no hi va. Així, de moment és l’únic lloc que queda on encara puc estar tranquil amb Gaudí. Però, com deia, Gaudí també va preveure que l’àrea que ara és la Zona Universitària i els voltants també acabaria sent urbanitzada.
De fet, crec que també hi ha alguna casa de Gaudí per allà.
És clar, la finca Güell, al costat del Palau Reial, que Eusebi Güell va donar al rei. De Gaudí són les cavallerisses i la font d’Hèrcules que és als jardins. En aquell temps l’avinguda Diagonal s’acabava a la plaça de Francesc Macià, i quan Güell va donar la seva finca al rei ho va fer amb la intenció que es fes un camí per tal de facilitar el transport de mercaderies des de la fàbrica, la Colònia Güell, fins al port. Gaudí havia contribuït àmpliament en aquest pla.
No sabia això, tants secrets que s’amaguen darrere dels edificis.
Sí, tot el que sé de Barcelona, ho he après a través de Gaudí. Barcelona i Gaudí són el mateix. Vaig arribar de l’Argentina i, com no quedar-se fascinat per Gaudí? Hi vas entrant, vas investigant, és un pou sense fons. Et vas fixant en els edificis i vas descobrint la seva grandesa, no només a nivell tècnic i estètic, sinó també per l’enginy amb el qual creava el luxe veritable; no amb aixetes d’or, però sí buscant el confort dels seus habitants, la higiene, detalls com la mida de les finestres segons la seva orientació, seients ergonòmics… El que avui anomenem fengshui, ell ja ho aplicava!
Has estudiat profundament Gaudí, però observant les teves escultures no hi trobo una clara influència…
No, no hi és. Bé, ara estic fascinat amb una àmfora diminuta que vaig trobar pel camp entre unes branques; està feta amb fang per un insecte i la fa servir per emmagatzemar aliments. Pot ser que hagi adquirit aquesta capacitat d’observació de la natura a través d’ell. Però, a part d’aquests detalls, no, no hi ha cap influència. De fet, durant molt de temps vaig separar en el meu currículum el treball com a escultor dels meus estudis sobre Gaudí, perquè aquesta ciutat té una gran relació d’amor-odi envers ell.
No entenc el que dius de l’amor-odi que sent Barcelona cap a Gaudí. No em consta.
Potser a la teva generació ja no els han arribat aquestes idees. Però durant molt de temps es va encasellar Gaudí pel tema de la religió: el seu fervor catòlic, les seva ideologia política més aviat de dretes, etc. La gent més «progre», col·loquialment parlant, ha renegat molt d’ell per causa d’això. Quan vaig arribar aquí, a la dècada dels vuitanta, la gent volia desfer-se de la religió, de Franco… Tot el que estava associat amb Gaudí es veia com quelcom antic, la innovació estava en altres llocs. D’alguna manera, estudiar-lo m’ha tancat bastantes portes. El 1992 vaig muntar una exposició titulada Gaudir Gaudí, en què vaig exposar ceràmiques originals que s’estaven traient del seu emplaçament mentre es feien reformes al parc Güell. Van restaurar el parc i no hi va haver cap control, s’arrancaven ceràmiques perquè estaven gastades o pel que fos, i les llençaven. Jo vaig fer tot el possible per recuperar-les.
L’amor-odi.
Gaudí pertany a tothom i a ningú al mateix temps. En aquesta ciutat hi ha una Fundació Tàpies, una Fundació Miró i es va fer una fundació Dalí perquè no es perdés el seu treball. A dia d’avui encara no s’ha creat cap «Fundació Gaudí». Vaig començar el Centre d’Estudis Gaudinistes pensant que podria convertir-se en la seva fundació, però no hi ha hagut cap interès.
És estrany, amb els diners que porta a la ciutat. Entenc que en els anys vuitanta es pogués considerar una mica carca, però al segle XXI això ja hauria d’estar superat. Estrany… Potser tot això és com un gran circ, no? Com que Gaudí és tan atractiu i dóna tan bon resultat per a la ciutat, no es considera necessari invertir diners en una cosa que ja és rentable?
La Pedrera té la seva pròpia fundació, però no fa res respecte a Gaudí. Recordo que als anys vuitanta estava tan bruta que la tocaves i et quedava la mà completament enganxifosa. Llavors es va veure que podia generar molts ingressos i es va arreglar, i com que cal mantenir-la en bones condicions, s’ha creat la Fundació. Això és fantàstic, però com exactament es protegiran les altres obres de Gaudí? La bombolla turística pot esclatar, com ha esclatat la bombolla immobiliària o fins i tot la cultural. Si es vol portar un turisme de qualitat, seria fantàstic que una de les principals atraccions de la ciutat, com és Gaudí, estigués emparada per una institució seriosa com ara una hipotètica Fundació Gaudí. Això seria absolutament necessari.∗
Aquí podeu veure la pàgina web del Luis. També té dos blogs. El primer sobre Gaudí. El segon, sobre les seves altres feines.