Canvi climàtic

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

El nivell de vida occidental és impossible d’estendre a la població mundial sense devastar el planeta. El procés ha començat: és el canvi climàtic. Durant molts anys els esforços s’han concentrat en posar en dubte el consens científic. És curiosament la mateixa estratègia que va seguir la indústria del tabac.

Quan el consens científic és impossible de negar, l’esforç es reorienta a negar que sigui resultat de l’activitat humana. L’esforç de la indústria extractiva (petroli, gas, carbó). Ho fan perquè no volen pagar la neteja: si el fenomen fos natural el cost de la neteja no tindria sentit. Però no diran “no volem pagar” sinó “no podem gastar els diners en la lluita contra el càncer?”. No és brillant? Qui pot ser anti-anticàncer?

La desinformació ha aconseguit convertir la qüestió en una altra guerra cultural. Per als progressistes el canvi climàtic prova que la humanitat no va bé i cal fer “alguna cosa”, d’aquí els canvis en l’estil de vida: reciclar, menjar poca carn. Per als conservadors això és fútil: l’ecologisme és una continuació del comunisme per altres mitjans. La inventiva tecnocientífica és l’antídot davant del catastrofisme ecologista.

Però aquesta confiança només és un acte de fe, és a dir, una de les formes d’omplir el buit deixat per la religió i les ideologies. A més hi ha una paradoxa: els liberals insulten la cosa pública amb una mesquinesa persistent, menyspreant amb deliri tota evidència. Però no progressen la ciència i la tecnologia amb subsidis públics massius?

Amb tot, la fe en la tecnologia té límits. El cotxe elèctric és futurisme que s’ha quedat antiquat abans d’arribar a res. Els cotxes amb sistemes mixtos no arriben a tenir alguna presència significativa en el parc de vehicles. Continua havent-hi embussos, com sempre. L’altre ens repel·leix i no es vol anar en transport públic. El cotxe dóna “llibertat” i molts deixaran de menjar abans d’anar en cotxe.

El disseny bàsic de la turbina dels avions és dels anys cinquanta. Ha millorat en eficiència, però el concepte és el mateix. En el futur previsible no hi ha cap canvi tecnològic previst per moure diferentment un avió. Igual amb els vaixells: són una font de comunicació molt important però sembla que crida menys l’atenció. La Xina envia cada dia per mar milers de contenidors amb els productes manufacturats sense els quals no sabríem com viure. Els vaixells continuaran contaminant, si no és que tornen a anar a vela.

Del llibre “Per què tot és una merda?”, adaptat. (Ara Llibres, 2008)

Antoni Ferrando Arjona
Antoni Ferrando Arjona
Antoni Ferrando (Barcelona, 1967) viu a Praga des del 1994 és un precursor en això de sortir a l’estranger a buscar-se la vida, i a més a més és traductor, escriptor, i exempresari. Ha escrit una Guia de Praga (Edicions La Magrana) i el 2008 va publicar el llibre Per què tot és una merda? (Ara Llibres), un recull de textos breus humorístics procedents del seu bloc. La vida moderna li sembla molt confusa i no troba gran cosa en què creure, més enllà de la dieta mediterrània. El gran Joan, guanyadora del Premi Primum Fictum, és la seva primera novel·la. https://www.facebook.com/librooks.elgranjoan