Dijous 19 Setembre, 2019

Nacional-populisme xenòfob: un repte mal encarat

Les eleccions a tres parlaments regionals alemanys han donat resultats preocupantment bons al partit nacional-populista i xenòfob Alternative fur Deutschland, que s’uneix a la colla formada pel Front National, el Partij voor de Vrijheid, Jobbik i companyia que ja fa temps que s’ha instal·lat còmodament a la política europea. En aquest article farem una breu “radiografia” d’aquests moviments i analitzarem possibles causes dels seus exits, entre els quals, una mala gestió de la immigració i el trencament dels grans pactes socials, agreujats per una situació de crisi econòmica.

El nacional-populisme, també conegut com extrema dreta, dreta xenòfoba, dreta populista… seria una col·lecció de moviments politics basats en un nacionalisme cultural o identitari excloent, un rebuig frontal a la immigració (especialment la de religió musulmana o susceptible de practicar-la), habitualment antieuropeistes i favorables a maximitzar la sobirania nacional. Cal destacar també un cert discurs “anti-establishment” i de defensa dels drets socials (amb matisos), amb un discurs populista, de solucions senzilles i fulminants. Aquí podem trobar partits amb programes economics mes liberals, amb posicions mes o menys tolerants envers aspectes com la homosexualitat, el consum de drogues… (el PVV en seria l’exemple paradigmatic), molt mes conservadors i intervencionistes (com el Front National) o directament neonazis (com serien Jobbik o Alba Daurada). Aquests moviments es desenvolupen al llarg de les darreres decades del segle XX però el seu creixement es dispara amb l’eclosió de la crisi econòmica de 2008 en endavant.

Parlem d’immigració: durant la segona meitat del segle XX, paral·lelament als processos de descolonització, el nombre d’immigrants de països no occidentals augmenta de manera considerable, generant noves questions i reptes als quals, com veurem, no s’acaba de donar mai del tot una resposta convincent. Ens trobem en un context on, en la gran majoria de paisos europeus hi regeixen grans pactes socials entre classes, sobre els quals es recolzen els estats de benestar. La població nouvinguda, però, en queda al marge. Pensem, per exemple, en el concepte de “Gastarbeiter” (treballador convidat), que considerava que les estades de la població migrada serien temporals, per tant, les polítiques de gestió de la multiculturalitat eren innecessàries o bé perquè se’ls va intentar tractar com una “segona classe obrera” sense ser conscient de que les circumstàncies eren prou diferents (per exemple, a Holanda es va justificar l’absència de polítiques actives d’integració amb l’argument que s’organitzarien tots sols com feien la resta de grups socials en el que llavors era una societat extremament dividida entre socialistes, catòlics, protestants i liberals. O a Suècia, on es va encoratjar la creació de grans organitzacions representatives fortament centralitzades – amb resultats francament pobres en ambdós casos). Els resultats, ja els sabem, més o menys tolerància depenent del país amb els aspectes culturals d’una banda i marginalització econòmica i social de l’altra. I hi havia qui es queixava i remugava pels veïns morenets que parlen estranger i des de que han arribat l’escala fa pudor de curri, però les possibilitats de convertir-ho en un moviment polític amb totes les de la llei no eren gaire altes, fora de petits grupúscles amb poca o gens base social. Les classes populars “autòctones” vivien prou còmodament dins dels grans pactes socials i pitjor pels que en quedaven fora.

Fa un temps vaig parlar del trencament dels grans pactes corporativistes amb les crisis dels setanta: els vells actors van perdre gran part de la legitimitat amb la onada neoconservadora i neoliberal que va imposar nous paradigmes: política econòmica “supply-side”, desaparició de moltes de les institucions de negociació col·lectiva… I mentre l’economia anava més o menys bé, doncs no hi havia massa cosa a dir, però en el moment que aquest ordre s’enfonsa definitivament amb la crisi en la qual encara vivim i ningú sembla que hi pugui donar una nova resposta, tenim un problema greu. I és que els partits liberals insistien en més del que ens havia dut a la crisi, la socialdemocràcia i els vells democratacristians ni hi eren ni se l’esperava massa… I esclar, els grupuscles antiimmigració, xenòfobs o directament racistes van tenir camp obert per córrer. I l’estratègia va ser de beceroles sobre com convèncer algú: donar-li tota la raó dels seus problemes, donar-li la raó que ningú els està solucionant… I oferir una falsa solució, en aquest cas, carregant les culpes a la població d’origen migrant (ja fos nouvinguda o de segona o tercera generació). I heus ací que els nacional-populistes xenòfobs entren a toc de bombo i platerets als parlaments europeus.

El curiós, però, és que no guanyen i, probablement, no els interessa. Com el ciclista que sap que no pot deixar endarrere el líder de l’etapa però sí que li pot aguantar el ritme una bona estona, fan manera que sembli que l’avançament és imminent per intimidar-lo: en aquest cas, per què li comprin discurs, instruments polítics, etcètera. Així, trobem que partits liberals, “socialdemòcrates”… Tenen posicions cada vegada més xenòfobes. Com a molt, fan de soci minoritari en alguns governs però, com sabem de sobres, els petits poden ser molt importants.

Ens trobem, a més, amb un altre problema, que molts dels que podíem lluitar contra aquests grups, ens hem estimat més fer-ho amb una estratègia molt còmoda, però, segons el meu parer, equivocada, que és tractar els promotors i els consumidors/votants d’aquest discurs per igual. Fer contramanifestacions, escarnis, pressionar per què les forces de l’ordre actuïn contra activitats illegals… És imprescindible, però ni de lluny suficient. Crec que, en el moment en què un partit d’aquestes característiques pot arribar a condicionar el rumb d’un país, cal plantejar-se abans que res, per què ha aconseguit aquesta massa de votants i com fer-nos-ho per a prendre’ls-hi. I aquí crec que hi ha el gran error d’una part importantíssima de l’esquerra europea, que és no adonar-se que les preocupacions dels votants dels partits xenòfobs eren legítimes: que potser el seu interès és trobar feina per a ells o els seus fills, assegurar-se que es garanteixen els serveis socials als quals tenen dret… Però en canvi se’ls ha tractat d’ignorants, racistes i tot el que vulgueu, i no anem gaire lluny per a seduir algú insultant-lo. Crec que no s’ha analitzat a fons els motius per votar determinats partits, i que no s’ha tingut en compte que, en general, la identificació amb el partit al qual es vota es fa més forta amb el temps: és a dir, potser un votant del PVV avui vota per falta d’alternatives, però d’aquí a pocs anys serà un racista convençut. Insisteixo en aquest punt, no hem volgut plantejar-nos per què la gent ha votat xenofòbia quan aquest era el primer pas necessari (qui sap si teníem por de sentir una resposta que no ens agradava) i hem creat un model simple, còmode però que ens posa molts pals a les rodes per a fer la feina que més mal fa: treure vots als partits xenòfobs. Cal molta més feina per a explicar per què el nacional-populisme no ofereix solucions a res i escoltar els seus votants, no per contestar-los immediatament sinó per entendre què han anat a buscar en aquest ambient, que no ho trobaran. En la construcció d’una societat justa, no hi sobra ningú, i mai és tard per convèncer.

5,229FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,485SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca