Poesia Reunida (1934-1952) és el primer intent del segle XXI (i que jo sàpiga de tots els temps) de traduir tota l’obra completa de Dylan Thomas al català. Les traduccions fetes per Isidre Martínez Marzo (autor d’Hostes, Premi Carles Riba, 2005) són interpeladores, no s’obliden de cap vers, ni tan sols dels poemes geomètrics de Profecia i Súplica i són molt recomenables si us voleu ficar de ple en el cor poètic d’un druida dels prats de Gal·les, bard d’Anna, i artista que llença fletxes de llum a les tenebres cansades de la mort.

Pel que fa a mi, fa temps havia llegit, m’havia fos i m’havia entusiasmat amb una petita edició blanca que vaig trobar en una llibreria polsosa del meu company de pis, un petit tresor antic anomenat Poemes de Dylan Thomas publicats per la col·lecció Els llibres de l’Escorpí d’Edicions 62 l’any 1974 i traduïts per Marià Manent des d’un català pur on es combinen tradició i èpica, bellesa i temps i que ens fan sentir la clavada d’un ham profund en el subconscient lingüístic de la nostra societat. Aquesta edició de Marià Manent és dels millors llibres – i aquestes afirmacions sempre són fruit d’un zumbeig passatger – de poesia que he llegit mai. M’ha acompanyat en molts viatges i poemes com els de Després de l’enterrament tot sovint m’han reconstruït i esperançat.

Aquesta primera edició completa en català de Poesia Reunida (1934-1952) que publica amb cura Edicions Els Llums amb l’editor Joan Riera com a còmplice, té un to del tot diferent al de l’edició de 1974. En primer lloc per la pròpia ambició del recull – en l’edició del 1974 s’hi recullen una dotzena de poemes triats per Marià Manent que, sens dubte, malgrat molts d’ells són representatius,  constitueixen un recull insuficient si el que volem és entendre la complexitat de Dylan Thomas. A l’edició de 2015 s’hi troben en català per primera vegada totes les traduccions de l’obra Collected Poems 1934-1952. Marzo fa un repàs en el seu pròleg de les diverses variacions en anglès que han anat sortint al llarg dels anys d’aquest llibre definitiu i conclou que la primera de les versions dels Collected Poems és la que té més interès i la que agafarà de referència per traduir. Em crida l’atenció i m’agrada i que ens aconselli cercar els títols originals en anglès a internet (el llibre no és una edició bilingüe però el traductor ha mantingut els títols originals sota els catalans)  per retrobar-nos amb la veu radiofònica de Dylan Thomas recitant com una escultura mullada de núvols. El que no ens explica el traductor (i que jo ja sabia per una casualitat anterior) és que si cerquem els títols en català el trobarem a ell recitant els poemes poderosos de l’autor de Gal·les amb una contemplativa actitud d’aquell qui es troba en trànsit cap a la terra on la consciència és més etèria i més real. Són joies com Des de la primera febre de l’amor que amb la forma de recitar somiadora de Marzo ens captiven.

En el llibre hi torbareu un català que es nodreix de tots els seus dialectes sense excepcions, prenent paraules que convenen a l’expressivitat de cada moment i hi trobareu també una forma potser més directe d’interpelar-nos, més pròpia d’aquest debut del segle XXI on les cordes vocals dels anys 60, 70 i 80 segueixen definint a tota una societat que furga novament en el simbolisme propi d’èpoques econòmiques de decadènca i d’incertesa, èpoques com l’actual. Als països de parla catalana faríem bé de llegir Dylan Thomas, perquè la nostra cultura és la del poble que passa de la llum a la foscor amb fugacitat (no us perdeu l’exposició de l’Helena Bassagañas a l’Espai AnGram), perquè som una mica gal·lesos i illencs, i ens nodrim a vegades de les mateixes atmosferes.

La poesia de Dylan Thomas funciona en bona part a través de les cadenes de temes contraposats, el poema avança i recula, es contradiu entre la realitat i la mitologia, entre el somni i l’esgotament de la carn. Bona prova d’això és el poema magnífic de Després de l’enterrament en el qual la camperola Anna d’ungles negres s’alça escultòrica cap a la llar rural dels núvols on viuen els herois. El mateix passa amb el constant flux i reflux de l’amor amb marees que pugen amb tendresa i baixen amb fúria. Les oposicions entre images airívoles i molt terrenals (fins i tot biològiques) d’alguna manera trobarien un símil a casa nostra amb la una unió entre les esferes de Verdaguer i Foix i les roques de noves veus lligades a la carn com les de Pau Vadell o Maria Sevilla.

Finalment, pel·lícules com Interstellar o Set Fire to the Stars homenatgen la ràbia de la bellesa de Thomas, el poeta gal·lès més popular de qui la llegenda diu que va morir arrel dels 18 wiskies que va beure’s seguits premeditadament a Nova York. Per mi, un dels consells més vàlids que la seva veu poètica ens hagi pogut donar, sobretot pel que fa a l’orgull i a la lluita amorosa incessant, és el que ens aporta el poema No d’aquesta fúria (Not from this anger). Segur que us heu sentit així.

NO D’AQUESTA FÚRIA

No d’aquesta fúria, defallença

quan el rebuig va tustar el seu llom i la flor coixa

es vinclà com una bèstia per llepar inaudits fluxos

en un país arrasat per la fam,

no d’aquí ella rebrà un fart de condols

ni tindrà cura d’aquelles mans de brosta que vaig tocar

dintre les dues mars moribundes.

Es torç un quadrat de cel darrer el meu cap,

el somriure rodó llençat d’amant a amant,

i gira l’esfera daurada enllà del firmament;

no d’aquesta fúria, després

que el rebuig colpegés com una campana sota l’aigua,

criarà el seu somrís aquesta boca a l’altra banda del mirall

que passa i l’esguard que crema.