“M’interessa la idea del barceloní domèstic”

Una entrevista de barcelonogy.com

ÀLEX MITRANI, COMISARI, CRÍTIC D’ART I PROFESSOR

Àlex Mitrani (Barcelona, 1970) combina l’activitat com a docent al Centre Universitari de Disseny i Art Eina i a la Universitat Pompeu Fabra amb col·laboracions com a crític i comissari per a diverses entitats. En aquesta conversa ens ofereix un breu recorregut per l’evolució del panorama artístic a Barcelona, en què contrastarà la faceta avantguardista amb aquella més domèstica, de la qual no se’n parla tant. Entre llibres especialitzats, una col·lecció d’art de postguerra, plomes estilogràfiques i plantes perennifòlies, parlarem també del disseny barceloní i d’aquells racons especials de la ciutat: alguns presents, altres perduts i altres que mai no han arribat a existir.

Barcelona, panorama artístic.

Bé, comencem per un referent. Coneixes el llibre d’Alexandre Cirici, un dels pares de la crítica d’art moderna,Barcelona pam a pam? Es va reeditar a finals del 2012. Ja als anys seixanta comentava en un dels seus articles que el barceloní és domèstic. Aquesta és una idea que m’interessa molt. Des de finals del segle XIX, Barcelona té una part moderna i avantguardista molt destacada. Però també tenim una herència burgesa (o més aviat petitburgesa) que no podem negar. Jo no faria servir el qualificatiu negatiu del provincialisme, però sí que existeix una domesticitat molt clara. Això implica que hi ha una part molt tradicional i íntima de viure la consciència de si mateix, la vida quotidiana i fins i tot els projectes intel·lectuals i culturals.

- Publicitat -

En el teu cas particular, et pots considerar un barceloní domèstic?

Sí. Per al millor i per al pitjor. És a dir, Barcelona és molt a prop de França, jo mateix sóc francòfon i francòfil; per tant, hi ha una connexió europea molt directa que potser ens distingeix de la resta d’Espanya. De fet, el concepte de frontera s’hauria de redefinir: per mi, Europa no compta necessàriament com a l’estranger. Però tornant a Barcelona, amb les seves dimensions, que la fan propera, caminable, etc., conjuntament amb l’herència d’aquesta mentalitat burgesa que acabem de comentar, fa que visquem d’una manera casolana amb la qual jo també em puc sentir identificat.

Com creus que aquesta domesticitat afecta el panorama cultural a Barcelona? Específicament, en el camp de l’art.

De nou, hi ha dues cares, una positiva i l’altra no tant. A veure, la comunitat artística aquí sempre ha tingut esperit de modernitat: des dels Quatre Gats, passant, modestament, per l’època de les avantguardes, fins als anys seixanta i també en l’actualitat. A més, arran de les Olimpíades del 92, es va fer un esforç per presentar Barcelona d’una manera molt atractiva. Malgrat que aquest adjectiu, aplicat a la ciutat, pot ser més aviat perillós. Encara avui arriben molts artistes a Barcelona, com arriben també molts estudiants d’Erasmus, potser amb una certa ingenuïtat o una certa frivolitat, atrets per la idea de viure en una ciutat agradable, tranquil·la i que sembla divertida. És veritat que també hi ha unes característiques socials comunes que pot semblar que propicien la creativitat: els clixés de la despreocupació i de l’alegria mediterrània. Això crea una comunitat que atreu artistes de fora. D’altra banda, els artistes d’aquí també tendeixen a mirar cap a l’exterior. Però tornem a la idea del tancament: la domesticitat que està sempre present a l’altre costat de la moneda. Fins i tot avui segueix existint una por, sobretot de mirar cap a l’exterior. Per exemple, a la universitat, estàvem plantejant títols per a un seminari sobre l’art de la postguerra, i l’Antoni Marí va proposar «Una modernitat cauta».

Quins podrien ser exemples d’aquesta «modernitat cauta»?

Bé, a excepció d’artistes com ara Miró i Dalí, que van tenir una gran projecció internacional, la resta dels representants de la modernitat d’aquí van tenir una trajectòria que es podria definir com a tímida, modesta, moderada, cautelosa, prudent, amb unes característiques que s’emmirallen molt en la seva pròpia tradició.

Si no m’equivoco, acabes de presentar la teva tesi sobre l’artista de postguerra Joan Brotat. Creus que ell entra dins d’aquestes característiques?

Sí, ell és un exemple claríssim d’aquest tancament, d’aquesta modèstia que al mateix temps també és el que dóna originalitat a gran part de l’art català. Sempre ho hem de mirar tot des dels dos costats. Però fem un salt al panorama contemporani, parlem de la més estricta actualitat.

D’acord.

Ahir vaig rebre un correu d’un jove artista que em convidava a una inauguració en un pis. Això no és una idea nova, però aquest esperit d’autogestió, d’adaptació a unes circumstàncies que no sempre són favorables, fins i tot a una limitació geogràfica, ja que Barcelona tampoc és una ciutat enorme, mostra una resposta positiva a un panorama que potser no ho és tant. També és una manera de treure partit a la domesticitat que estem comentant.

Això probablement, deu ser un altra característica dels barcelonins.

Possiblement. Aquest esperit domèstic es converteix en una plataforma que pot servir per desenvolupar un intercanvi interessant i creatiu. Hi ha molts exemples d’això, és quelcom que passa constantment. Fa vint anys, quan vaig començar a viure la vida artística de la ciutat, també hi havia una crisi potent derivada de la guerra del Golf. No era tant forta com la que estem vivint ara, però l’ambient artístic estava necessitat d’un canvi de model creatiu. Es partia de la gran eufòria dels anys vuitanta, en què el mercat recolzava aquesta genialitat espontània de creadors com ara Mariscal, Barceló i molts d’altres que, potser més discretament, també van començar unes carreres prometedores que els permetien viure del seu art.

Què va passar a partir de la Barcelona del 92?

Paradoxalment, es va acabar tot. Es van desenvolupar formes creatives més exigents, més conceptuals, que no interessaven tant al mercat especulador. Llavors va sorgir un procés d’autogestió per part dels artistes joves. Iniciatives com el col·lectiu independent 22A, del qual vaig formar part, o el centre de producció Hangar, que encara existeix, en són un exemple. Per tant, si el món de l’art s’estanca, als artistes els queden dues possibilitats: marxar o autogestionar-se. I sovint també trobem una combinació de totes dues. El noi que m’escrivia ho feia des de Leipzig, on des de fa uns anys hi ha un moviment pictòric molt interessant, però també col·labora amb gent d’aquí que organitza aquesta exposició en un pis. Últimament m’estan convidant a moltes exposicions en pisos i d’altres espais no convencionals. Aquí és justament on es pot comprovar que hi ha un batec, que la comunitat artística té ganes de tornar, a través de l’autogestió, a un optimisme que la situació d’ara no els està donant. També, en aquesta actual crisi hi ha una facilitat que encara no existia als anys noranta: les xarxes socials poden ajudar molt a crear aquestes noves dinàmiques que, d’alguna manera, compensen la manca d’infraestructures i circuits oficials.

Entre moltes de les activitats que desenvolupes, també ets professor d’Eina. Pots comparar les trajectòries que estan fent el món de l’art i el món del disseny a Barcelona?

El món del disseny és diferent. Jo crec que a Barcelona és bastant més potent. Començant pel camp de l’ensenyament, aquí hi ha vàries escoles de disseny molt interessants. No tant sols Eina. El tòpic de la modèstia catalana de vegades és bo, vull dir que tampoc podem caure en una supèrbia estatal però, al mateix temps, sí que el disseny que es fa aquí pot tenir un ressò internacional: hi ha una enorme creativitat i molt d’enginy que funciona molt bé. Es pot ser més optimista, malgrat que tampoc cal deixar de ser crític en molts aspectes. A part de les escoles, sí que es pot comptar amb petites entitats comercials que també donen suport al disseny barceloní.

Vinçon és la primera que em ve al cap.

Per exemple. Tothom de fora que hi va es queda meravellat. Però el seu propietari, el Fernando Amat, s’ha definit a ell mateix simplement com un «botiguer». Tornem, un cop més, a la idea de domesticitat que hi ha a Barcelona. En aquest cas, entesa de la millor manera possible.

Per acabar, ens pots oferir una breu descripció del mapa de Barcelona que has dibuixat?

És clar:

· Primer tenim la carretera de les Aigües, un referent de la ciutat. De fet, tota la zona de Collserola i el Tibidabo és molt interessant i recomanable.

· Després, encara que no surti al mapa, val la pena visitar Eina com a mostra d’una antiga torre senyorial i, just davant, els jardins afrancesats de Can Sentmenat amb les seves fantàstiques vistes.

· Passem a Montjuïc. La Fundació Miró és el meu museu preferit, per moltes raons.

· Ja tocant al mar, destaco el Club Natació Barcelona, del qual vaig ser soci i també el Club Natació Atlètic-Barceloneta. La vida associativa que fan tots dos és molt especial.

· Un punt de nostàlgia: la vella Ciutat Vella, aquella que vaig conèixer just abans del procés de gentrificació que ha sofert en els darrers anys, abans que succeís aquell maquillatge. Quan podies passejar tranquil·lament; hi havia turistes, però no com ara, quan els estudiants es podien permetre un pis on obries la finestra de l’habitació i et trobaves davant del rosetó de Santa Maria del Mar. Allò ara deuen ser apartaments per a turistes… Vaig estimar molt aquesta vella Ciutat Vella i, l’any 1994, vaig anar a viure al Carrer de Petritxol, tocant a la plaça del Pi, però ja estava massificat: no era el Gòtic de cinc anys abans. Per cert, el que apareix al llibre, sóc jo a principis dels noranta.

· Finalment, una Barcelona que m’agradaria reivindicar és una que no existeix: la del pla Macià, una extensió del pla Cerdà que als anys trenta va desenvolupar el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al progrés de l’Arquitectura Contemporània), inspirat en les idees urbanístiques de Le Corbusier. Va esclatar la Guerra Civil i ja mai no es va dur a terme, però m’agrada imaginar com hauria pogut ser.

Aquí podeu contactar amb l’Àlex Mitrani.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca