Vida Privada

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Guaita! És Ramon Enrich? – pot exclamar un flâneur per el carrer Enric Granados, ja que el podem torbar també al carrer Ausiàs Marc, i el públic es pot confondre. Quin artista viu pot tenir dues exposicions obertes simultàniament a Barcelona i no és Ignasi Aballí? Qui és Ramon Enrich? Una pregunta fàcil de respondre aquesta temporada a Barcelona. La novíssima Pigment Gallery (c/ Enric Granados, 61) l’exposa i la Fundació Vila-Casas també. Julià Guillamon (comissari executiu de mostra del CCCB, Espriu, he mirat aquesta terra) signa l’statement de l’exposició a l’espai Volart (c/ Ausiàs Marc, 22), un text que observa la cerca de l’essència en l’obra d’Enrich, una cerca que el porta a depurar formes, colors i composicions. Així la pintura plàstica s’entronca amb la millor de les tradicions d’avantguarda i en la cerca de la cosa essencial va depurant la realitat fins a aconseguir el grau d’abstracció que desitja. Els seus paisatges recorden la pau fantasmagòrica que assola els nostres cors al veure un quadre de Giorgio de Chirico, en el que sabem, hi ha quelcom d’inquietant. Una violència interior, potser, és la que ha depurat les formes i les ha reduït a la seva essència. La Pigment Gallery també exposa diverses figures de cases fetes de terra cuita, en la que la depuració, el blanc i la bellesa de la forma és allò que es vol mostrar, una extensió de les teles, una extensió del somni.

No és casualitat que a la inauguració hi assistís el mateix Antoni Vila Casas, home de gran integritat i representant de les virtuts burgeses. Entén que l’art català és vital per la nostra pàtria i promociona figures emergents. Però com es va poder apreciar a la mateixa inauguració, la seva tasca no és compartida, hi era sol. Això vol dir que ell és l’únic salva guardador de les arts catalanes? No, però és un exemple únic en la gestió dels nous talents pictòrics catalans. Així com en exposar artistes que en altres institucions no hi tenen lloc de manera permanent. Ha aconseguit bastir un discurs artístic alternatiu, en una ciutat on els suposats discursos alternatius es refugien a les institucions públiques. Una tasca que, intuïtivament, s’està traslladant a la Pigment Gallery, com vam poder veure en la seva primera exposició dedicada a Marcelo Fuentes i en què veiem com la galeria fa honor al seu nom. Si el pigment és l’essència de la pintura, els quadres que s’hi exhibeixen tenen tendència a cercar aquesta condició. Aquest retorn a l’essència, al dibuix, a la composició, recolzat per una institució de la talla de la Vila Casas, pot marcar un punt d’inflexió a la nostra ciutat, un punt d’inflexió que no faria res més que provar la llei del pèndol.

Zola, quan escriví l’Obra, ens avisà d’aquest tipus de situacions, regulars en el món de l’art. Cada cert temps, diferents artistes es replantegen allò que estan fent, deixen de seguir l’Acadèmia, l’ortodòxia i com a col·lectiu plantegen una nova forma total de veure i entendre l’art. Un art que representa sempre una nova manera de veure el món. Però llavors, el dubte de no ser acceptats, exaspera els dèbils i confon als porucs. Així qui vol vendre quadres, cedeix i abandona el nou art. I qui encaparrat en el nou moviment veu rancuniós com els seus seguidors deserten. Pot ser que aquest retorn a la pintura acabi així? Pot ser que simplement no hagi ni començat. Però alguna cosa està canviant i tal com ens explica Vida Privada de Josep Maria de Segarra, no tothom sobreviu als canvis, no tothom se sap adaptar, i no tothom té la sang freda per fer allò que ha de fer per tal de sobreviure. En aquesta pugna aquell art que expliqui millor la realitat en la qual està submergit serà el que podrà sobreviure. I aquell tendenciós, aquell art corrupte i decadent, simplement quedarà esborrat de la nostra memòria. Si com a societat ja som Frederics de Lloberola, intentant viure de rendes esgotades, en l’art encara podem cercar i trobar el que és nou, allò que sempre ens l’ha fet estimar. I sembla que si anem a l’essència, al pigment, a allò que taca la tela, ho podrem trobar.