Fent una revisió històrica de l’art conceptual català, les primeres manifestacions de “noves actituds” artístiques es donaren a finals dels 60’s, durant el tardofranquisme. L’estat espanyol, després d’uns anys de creixement, començava a ressentir-se. L’atur i la inflació augmentaven, així com ho feien les renyines polítiques entre els continuistes i els aperturistes davant el possible escenari de mort del dictador. El “món” artístic oficial del moment, es desemperesia entre diverses forces anquilosades: l’adhesió al règim i les seves determinacions estètiques i morals, la censura, l’autocensura des de còmodes posicions que es desitjaven mantenir, e inclús cert oberturisme políticament aprofitat. És el moment de l’èxit de Tàpies i de l’Informalisme. Mentrestant apareixen revistes com Destino i Triunfo, lleugerament progressistes, la censura i la repressió continuen fèrries. En aquests anys, diversos grups de joves –com el grup del Maduixer, el grup de París o el Grup de Treball, a banda d’alguns artistes en solitari– començaren a experimentar amb uns altres modes de fer art, sortiren d’Espanya i feren circular informació cap a i des de Catalunya.

La ideologització d’aquests joves, oposats a l’estat de les coses del règim dictatorial, era majorment elevada i d’esquerres. Les seves postures polítiques, de gran capacitat qüestionadora, tenien un rerefons marxista i estructuralista, ja fos de manera conscient, o inconscient a través de la percepció de l’entorn repressiu i de la seva pròpia posició dintre d’ell. No obstant, no hi ha que confondre el criticisme, l’autoconsciència i la ideologització, trets característics del conceptualisme, amb una qüestió d’època –o, en tot cas, no hi ha que separar “epocalment”, de manera estanca, les dècades dels 60’s i 70’s del present–, ja que a l’actualitat gran part de l’art funciona des d’aquests mateixos postulats, absorbits des d’aquelles pràctiques. Com a proba d’això seria interessant analitzar el tall que transcorre des dels treballs del Grup de Treball o Eulàlia, fins Núria Güell, passant per Ignasi Aballí, per exemple.

Ja sigui davant d’un mercat de l’art que menysprea als joves experimentadors, com als Estats Units a finals dels 60’s, o davant d’un govern dictatorial, com a l’Espanya o a l’Amèrica Llatina dels 70’s, les pràctiques artístiques conceptualistes i la necessitat d’expressió en situacions d’opressió es retroalimenten. Tres trets conflueixen, per tant, en el sorgiment del conceptualisme català, que voldria fer extensibles als conceptualismes de la resta del món –i de dècades més recents: ú, lluita contra l’opressió, la repressió o la subordinació, és a dir, un sistema polític, social o artístic contra el qual enfrontar-se; dos, certs signes de recolzament o reconeixement des d’algunes institucions específiques, como ara el del Instituto Alemán als “Nuevos Comportamientos Artísticos” organitzats per Simón Marchán; tres, el caràcter contextual de les pràctiques conceptuals, el qual les fa idònies per actual en aquest tipus de situacions precàries.

La politització és, per tant, un tret essencial dels conceptualismes artístics. L’he revisada, apressadament, en tant característica interna del fenomen; no obstant existeix encara una politització a les pràctiques conceptuals que els ha sigut afegida externament. Em refereixo a la seva interpretació política, i al seu aprofitament per part de les institucions, governs o altres agents socials. A Catalunya, la recuperació històrica e historiogràfica del conceptualisme dels 60’s i 70’s ha portat dues identificacions polítiques d’aquestes pràctiques alternatives: en primer lloc, amb l’antifranquisme, i després, amb l’especificitat del caràcter català, al qual se li atorguen al mateix temps valors d’obertura al progrés i de tradicionalisme sempre renovat. Entre ambdues posicions, de manera suposadament neutral i despolititzada, va guanyar força una tercera interpretació del conceptualisme com mera imitació de pràctiques “anteriors” i “més originals” dutes a terme als centres mundials de producció artística. Sense dubte aquesta última proposta, pròpia d’una historiografia lineal, que roman desfasada davant del seu objecte d’estudi, resulta ella mateixa imitativa i poc original. Revisem les altres dues.

 La identificació entre conceptualisme i lluita contra la dictadura va suposar que durant els 80’s i 90’s –anys de “desencant”, de “movida”, de “síndrome d’abstinència”, això és, d’oblit del franquisme i transició cap a una subordinació econòmica a Europa– s’hagi tractat aquestes pràctiques de manera subalterna, deixant-les fora de pla com una experiència confusa, temporal, ja terminada. Suposadament el conceptualisme va caducar com ho feren el marxisme o els “grans relats” històrics. No obstant, la realitat qüestiona aquesta postura, perquè els trets crítics i contextuals de l’art conceptual perduren encara avui a les pràctiques artístiques –així mateix com ocorre en diversos camps teòrics amb el marxisme i les seves derivacions, encara actives.

Pel seu torn, la identificació entre el conceptualisme i el caràcter tradicional-progressista català va tenir lloc a començaments de la dècada dels 90’s, coincidint amb el màxim desenvolupament de la nova Espanya europeista, i en concret amb el punt àlgid de les Olimpíades de 1992. Aquesta lectura en clau de política regional va reobrir la discussió en torn a les pràctiques artístiques conceptuals; en aquell moment, resultava apropiat destacar-les, mostrant així allò català com avantguarda cultural. Vista des d’avui, aquesta relectura pareix no haver aconseguit sinó confondre l’enteniment sobre els conceptualismes històrics a Catalunya, sobre tot accentuant la bretxa geogràfica que havia anat sorgint entre el conceptualisme català i el de la resta de l’estat espanyol, tallant-se a més a més el possible continuisme temporal de tals pràctiques: el fenomen va ser donat per tancat, com un capítol ja passat.