Pocs dies després de l’estrena de Suñol, un crit valent, documental sobre la figura de Josep Suñol i Garriga, qui va ser – entre altres coses – president del Barça, també president del RACC i diputat per ERC, la fundació regentada pels seus descendents va inaugurar el passat dia 10 de febrer una nova mostra d’art contemporani al seu espai situat al plusquamburgès Passeig de Gràcia, a tocar de les pètries ondulacions de la Casa Milà, sota el títol de Diàlegs de la Mirada.

Les inauguracions són sempre esdeveniments singulars, aglutinen gent de tota mena: des d’aquell que només hi va perquè algun amic li ha dit que hi havia birra gratis – no ens enganyem, tots en coneixem algun – fins a representants de l’elit artística i intel·lectual encarnada sovint per artistes, crítics, i comissaris, com és el cas de Hilde Teerlinck, comissària de l’exposició Perfect Lovers: Art en temps de la SIDA, que també va tenir lloc a la Fundació Suñol fa poc més d’un any en col·laboració amb la Fundació Han Nefkens. També representants de la sortint junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics d’Art van deixar-se veure per parets rigorosament blanques dels diferents espais de la mostra, tot sense oblidar el destacament universitari que no falta mai a les inauguracions i que aporta sempre un aire familiar i distès que aporta caliu a la pompositat institucional que a la que a vegades es tendeix.

Tanmateix, tot canvia quan la pluja fa acte de presència. Ja situats els assistents a l’espai emplaçat a l’aire lliure del Nivell Zero, on es fan les exposicions temporals més experimentals de la Fundació, el cel va decidir que amb quasi cent dies sense pluja ja n’hi havia prou, i les gotes de pluja van apaivagar lleugerament el característic brogit de les inauguracions. L’anar i venir de gents, vells coneguts, amics i saludats es va alterar, i alguns van córrer a buscar aixopluc –molesta molt que se’t mullin les ulleres de pasta – i d’altres van optar per aguantar les inclemències meteorològiques a la intempèrie tot protegint la punta incandescent de la seva cigarreta. La qüestió és que un acaba sempre per perdre’s entre aquell company que fa segles que no veus, aquell comissari a qui vols saludar perquè et va agradar molt una exposició seva, o aquells tres o quatre voltors que s’aposten al voltant del pica-pica fent maniobra de pinça per acabar amb les existències. Tot plegat és un retrat força panoràmic de la jet-set de la intel·lectualitat i cultura locals: les mirades es creuen, veuen i són vistes, i de tant en tant reparen en l’exposició i tot.

Tota aquesta corrua de gent va testimoniar l’obertura al públic d’una nova mostra que, valent-se del fons de la Fundació (que ronda les 1500 obres), proposa una reflexió sobre com la mirada és vista a través de l’art. Després del repàs a l’art italià de l’anterior revisió del fons artístic, en aquesta ocasió entrem en terres més profundes i pantanoses pel que fa al rerefons discursiu de l’exposició; dividida en set àmbits diferents, l’obra de grans mestres com Man Ray, Tàpies, Zush, Plensa, Jordi Colomer, Christo, Alberto Garcia-Alix, Max Bill, Ignasi Aballí o Sergi Aguilar observen al mateix temps que són observades. Tal com succeeix en una inauguració, en la que tothom observa i és observat – aquest joc tan divertit de veure qui és qui, qui falta i qui es queda en un racó afartant-se del càtering – l’art també té la capacitat de clavar els seus ulls en l’espectador i interrogar-lo, provocar en ell (o ella) el pensament, el dubte: per què? Sigui per argumentar a favor o en contra, sempre és beneficiosa la sembra i posterior collita de la llavor del dubte.

Tanmateix, com bé indica el títol de la mostra, les mirades no són unidireccionals, sinó que interactuen entre si i de maneres molt diverses. Bé és cert que l’espectador i l’art es poden interrogar mútuament, tanmateix, no tot acaba aquí: hi ha moltes maneres de mirar, tantes com ulls que miren. La mirada directa, la poètica, la que cobreix per insinuar, la que és ambigua respecte al seu punt de vista, la que s’imposa, la que llegeix… Ara bé, de qui són els ulls que habiten en l’obra artística? Al meu entendre aquests tenen tutela compartida al 50%: l’ull dret (o l’esquerra, depèn des d’on t’ho miris) és sens dubte propietat de l’artista. Ella (o ell) ha sigut el Dr. Frankenstein que ha insuflat vida a la peça com un torrent d’electricitat tempestuosa. Per altra banda, l’ull esquerre és propietat de la criatura, autònom gràcies a la vida que l’amo i el llamp li han donat per fer la seva. En qualsevol cas, sigui quin sigui el vostre punt preferit d’aquesta trinitat ocular (espectador-artista-obra) s’ha de reconèixer que és d’agrair una proposta artística de tant nivell a Barcelona. Probablement això no hauria de ser així, sinó que hauria de ser normal, però ja se sap que la cultura és l’últim mico a l’hora de rebre pressupostos, a l’hora de rebre directius, a l’hora de sortir als debats polítics… Cal que segueixi? És d’agrair doncs, que entitats privades supleixin el buit que l’ens públic deixa – tot i que s’albiren canvis en positiu, crec – al panorama artístic català.

Amb tot i tot parlant del panorama català, cal no oblidar que la tasca de la Fundació Suñol va més enllà dels límits físics del seu espai expositiu: aquesta entitat també és la comitent de la polèmica proposta d’intervenció per la façana del Teatre del Liceu, a càrrec de l’artista Frederic Amat. La polseguera que ha aixecat aquesta proposta d’intervenció (que, recordem-ho, és reversible) és només l’última mostra del conservadorisme de la societat actual: “no es pot canviar perquè sempre ha estat així”. Doncs no, amics, les coses poden – i de tant en tant han de – canviar, és obvi que la façana del Liceu s’ha de conservar, però això no vol dir que no pugui servir de base per a crear una obra artística nova. Si no som capaços d’assumir el nostre passat com a part d’un present mutable, algú em pot dir com coi pensem construir un país nou?