Fa tres o quatre anys, quan encara cursava periodisme a la facultat de comunicació, recordo un periodista de societat comentar-me un fenomen estrany que es desenvolupava sempre que hi havia un judici: els imputats ho obliden tot. No em sabia explicar si era pel marc del detector de metalls de la porta, l’aspecte dels jutges o motius de l’atzar provocats pel clima que els individus oblidaven quasi tot el que estava relacionat amb la causa fins que era possible negociar amb les parts una reducció de la condemna.
La infanta Cristina, Iñaki Urdangarín, la Pantoja, Chaves, Griñan, Bustos i una llarga llista de personalitats que han passat per davant del qüestionari judicial constaten aquest oblid de facto amb qualsevol aspecte relacionat amb la causa.
Cas Oriol Pujol
A finals de la setmana passada els mitjans de comunicació es feien ressò de les negociacions d’Oriol Pujol amb les parts del cas de les ITV per entrar a la presó a canvi de desvincular la seva dona de la trama. Recordo la primera vegada que el van imputar, dies després vaig tenir l’oportunitat de participar en un dinar amb companys periodistes on ell hi era. En aquell àpat va sortir el tema: “jo no he fet res, és tot una campanya”. Per reblar amb una història personal que poc tenia a veure: “penseu que jo no he tingut pare, el meu pare també ho era de sis milions de catalans”.
Mentir a la cara i mirar als ulls és un exercici molt entrenat, en aquell moment quan ho explicava potser va convèncer algú. El que tinc clar és que avui ningú dels qui érem allà es creu una paraula de qui havia de pilotar la regeneració a Convergència Democràtica.
Fixeu-vos com la resposta va navegar entra la culpa d’un tercer i una història personal, dos elements que juguen molt bé per a convèncer el públic, generar empatia.