Dijous 22 Agost, 2019

Pakistan: El problema és el govern?

El 2 de maig de 2011 un comando d’elit nord-americà va acabar amb la vida d’Osama Bin Laden, l’enemic numero u de la primera potència mundial des de feia pràcticament 10 anys en una acció que, si bé va donar un cert prestigi a Obama, el president dels EUA, no va suposar la fi d’Al Qaeda, l’organització gihadista internacional. Curiosament, l’assassinat de Bin Laden no fou l’episodi més controvertit d’aquesta història, sinó que ho fou la imatge internacional del Pakistan. L’execució del líder d’Al Qaeda es produí a Abbottabad, una localitat propera a la capital del país en la qual hi havia un contingent militar pakistanès, sense el consentiment del govern del president Zardari. Quan aquest rebé la trucada oficial d’Obama anunciant-li la mort de Bin Laden, es diu que quedà molt sorprès. L ‘investigació de la CIA que havia possibilitat aquesta acció determinà que feia 6 anys que Bin Laden residia al país i senyalava la possibilitat que, l’ISI (servei secret pakistanès) en tingués coneixement. Pakistan, que havia estat un aliat incondicional dels EUA, veié com el seu govern civil i l’alta jerarquia militar (responsable de l’ISI) quedaven desacreditades i les relacions amb els EUA compromeses. L’apropament d’Obama a l’Índia mogué els militars a reaccionar amb fúria i denunciar públicament la violació de la seva sobirania nacional arran de l’acció del comando, propiciant l’esclat de l’antiamericanisme entre la població. No es tractava en cap cas d’un fet secundari, l’enfrontament del Pakistan amb els EUA impossibilitaria qualsevol avanç d’Occident al país veí, Afganistan.

La historia del Pakistan mai estigué exempta de política; independitzat el 1947 de l’antiga colònia britànica de l’Índia, el nou Estat de majoria musulmana fou planificat com a laic i federal (cadascuna de les seves 8 províncies té unes característiques pròpies). Pràcticament des de la seva independència, la classe política del Pakistan i sobretot el seu estament militar actuaren sota el convenciment que una Índia molt més poblada acabaria per envair-los. La pèrdua del Pakistan Oriental (o Bangladesh) el 1971 suposà un cop duríssim per a la moral de l’exèrcit del Pakistan que, des d’aleshores, posà tots els seus recursos en influenciar en la creació d’un govern afganès amic, que li permetés utilitzar el seu territori per a reagrupar les forces del Pakistan en cas d’una hipotètica invasió índia.

La invasió soviètica de l’Afganistan (1978) i l’ajut dels EUA als mujahidins que hi lluitaven en contra convertí al govern pakistanès en un soci preferent dels americans; l’ISI proporcionava informació i armes als mujahidins, i a canvi els EUA subvencionaven l’exèrcit pakistanès per a estar al nivell de l’indi. Inspirats pels èxits mujahidins, els militars del Pakistan començaren a ajudar grups paramilitars al Caixmir, amb la qual cosa paralitzaven per un baix preu un hipotètic exèrcit enemic de 700.000 soldats. La retirada soviètica de l’Afganistan (1989) no aturà els plans de l’ISI a la zona, finançant al senyor de la guerra Hekmatyar i els talibans contra els altres grups armats que eren ajudats per l’Iran i l’Índia.

Afganistan tornà a estar de moda a Occident arran dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York (2001) i la consegüent invasió americana, sent Musharraf, militar que havia donat un cop d’Estat, l’aliat clau d’aquesta aventura, doncs a través del seu territori havien de passar tots els subministres dels EUA i la OTAN. El president George Bush, més amoïnat pels membres d’Al Qaeda que pels mateixos talibans que havia derrocat, tingué una política molt conciliadora amb Musharraf, tolerant que seguis donant suport a grups talibans a canvi que li anés entregant gent d’Al Qaeda. L’ISI trobà en la xarxa Haqqani, una organització pro talibana que tenia la seva base al territori pakistanès de Waziristan del Nord, un element clau per a influenciar en la formació de governs amics, encara que participessin en atemptats contra soldats dels EUA. No es tractava doncs d’un assumpte menor per a l’ISI, quan un líder talibà afgà volgué negociar la pau pel seu compte, l’arrestaren.

La situació per a Pakistan, però, era molt delicada aquells anys. La conflictivitat a l’Afganistan i la falta de control del govern sobre les províncies fronteres motivaren l’aparició d’uns talibans pakistanesos, molt agressius amb un govern central que, d’altra banda, actuava amb gran violència (repressió de la Mesquita Roja el 2007) i que era incapaç de controlar la guerra de màfies a Karachi, la principal ciutat comercial del país. Un desacreditat Musharraf intentà abandonar el seu perfil de militar i convertir-se en president civil però, la figura de Benazir Bhutto el forçà a convocar unes eleccions democràtiques. Quan aquesta fou assassinada el 2008, les sospites que l’ISI hi havia tingut una relació acabaren de condemnar la carrera de Musharraf. Zardari, el marit de Bhutto, heretà el lideratge del Partit Popular del Pakistan (tot i la seva trajectòria corrupta) i guanyà les eleccions gràcies a que era l’únic partit amb representació a totes les províncies. Malauradament, Zardari tenia por que també l’assassinessin a ell i deixà que els militars seguissin marcant la política exterior del país. El pitjor però, estava per arribar, el 2008 els talibans pakistanesos atacaren des de les províncies veïnes a Afganistan la província de Swat, expulsant els militars allà establerts i forçant el govern de Zardari a replegar-se i a què el parlament reconegués als talibans el dret a aplicar la seva interpretació de la xaria al Swat.

L’elecció d’Obama suposà un canvi transcendental en les relacions entre Pakistan i els EUA, ja que aquest tenia previst retirar les tropes de l’Afganistan cap al 2014 i millorar les seves relacions amb l’Índia, amb la qual cosa el tracte tou de Bush als militars pakistanesos quedava fora de lloc. Obama va exigir al govern del seu aliat que ataqués la xarxa Haqqani, però aquests no volien renunciar fàcilment a un dels seus grups afins al conflicte afganès; tampoc els EUA ho posaven fàcil, amb atacs il·legals de drons de la CIA a territori pakistanès que costaven nombroses vides civils. L’episodi de Bin Laden és a prop de trencar definitivament les relacions entre els dos països però, la decisió d’Obama d’allargar la permanència dels seus militars a l’Afganistan després de 2014 donà l’oportunitat per a reconduir les relacions diplomàtiques (i sobretot les subvencions militars al Pakistan). La reconquesta del Swat, en mans dels talibans, i la victòria de la Lliga Musulmana a les eleccions del 2013 suposen un canvi de tendència a un país que, mai havia viscut un relleu democràtic en el poder i que semblava avesat a desintegrar-se.

La possibilitat de col·lapse de l’Estat del Pakistan segueix sent una realitat, una que tindria repercussions molt greus a la regió; tot i això el nou escenari polític tant a Islamabad com a l’Afganistan és més positiu que fa cinc anys. L’interès de la Xina per pacificar Afganistan i donar sortida als seus negocis ha propiciat noves converses entre els talibans i el govern de Kabul, si bé l’aparició del Daesh (o Estat Islàmic) les pot posar en perill. Si bé el Daesh amb prou feines ha atret combatents de l’exèrcit talibà, l’actual ofensiva del Pakistan contra la xarxa Haqqani podria implicar una aliança d’aquests amb el Daesh i més anys de guerra.

5,235FansM'agrada
941SeguidorsSeguir
15,470SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca