L’esquerra escup al cel quan és anticlerical

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Si el món va cap a una nova edat mitjana potser caldrà reconciliar-se amb l’església. Per una raó molt senzilla: no sobrarà ningú que demostri, sense violència, algun grau de preocupació i responsabilitat pel destí de l’altre, alguna voluntat de crear i mantenir els llaços entre persones que formen les comunitats i el món civilitzat.

Si aquesta reconciliació desperta reticència és perquè la nostra educació socialdemòcrata ens ha fet agnòstics, ateus o religiosament analfabets. Nostra: parlo del la meva generació, la dels nascuts als seixanta, i crec que també val per als nascuts més tard.

Els nostres mestres van tenir fe i la van perdre. Van créixer traumatitzats per una església que influïa en l’elaboració de lleis i la marxa de la societat. Ens van voler “alliberar”. Van creure que un Estat laic i una societat secularitzada serien millors. Però ho són? Sí i no, perquè les coses milloren i certs canvis són irreversibles. Però avui ja sabem que no és tant que els problemes tinguin solució, sinó que més aviat són les solucions les que provoquen nous problemes.

Per exemple existeix un ateisme militant que és apolític. Genera individus que diuen coses agudes i venen força llibres. Però han fet un món millor? Veient-los tan enfadats no costa gaire entendre que no. El buit que ha deixat la religió no ha fet una humanitat més culta, lliure, desvetllada i feliç, sinó que s’ha omplert de tota mena de monstres i fenòmens.

Així, hi ha qui ha substituït Déu pel mercat i/o la tecnociència com el camí cap al paradís. D’altres ho veuen en la redistribució feta per l’Estat totpoderós i infal·lible. Això pel que fa al sentiment religiós com la creença irracional en un futur millor.

Si considerem la religiositat a escala personal i íntima veiem que per a molts la veu amiga del capellà s’ha apagat. Ara bé, què l’ha substituït? El psiquiatra, el psicòleg i les camionades de química terapèutica i recreativa que s’empassen masses d’hedonistes angoixats i deprimits. Un catàleg infinit de gurús i xarlatans, un immens bufet de xerrameca esotèrica, oriental, estrambòtica, on cadascú es pot triar els ingredients d’una fe “personalitzada”, agafant d’aquí i d’allí com qui es fa una amanida.

Per acabar-ho d’arreglar han aparegut entre nosaltres els immigrants. Al marge de qualsevol altra consideració, tenen un comú una cosa que ens fascina i ens horroritza perquè no l’entenem en absolut: són gent que creu, que té fe. En definitiva podríem concloure fent un acudit freudià: amb el sentiment religiós passa com amb la sexualitat, si es reprimeix torna per un altre camí i amb una altra forma, i amb més força (és del pensador anglès John Gray).

- Publicitat -

D’altra banda val a dir que aquesta reconciliació amb l’església, si arriba, no vindrà de cap redescobriment del seu paper històric grandiós, per evident i indiscutible que sembli a la part no analfabeta de la població. Des dels religiosos de l’alta edat mitjana, que copiaven llibres antics i feien vi, fins als capellans de l’antifranquisme, el fet és que no som conscients de fins a quin punt l’església ens ha fet.

No és això, sinó que la reconciliació amb l’església hauria de partir del respecte a les minories i a la diversitat. Avui el creient catòlic té més probabilitats de ser perseguit, discriminat, insultat i ofès que el creient d’una altra religió o la persona instal·lada en la indiferència religiosa. No estava previst, però és una injustícia.

Sempre hi ha imbècils i malvats que justifiquen el seu anticlericalime al·legant la corrupció de la jerarquia eclesiàstica. Per què justifiquen així el menyspreu i l’agressió al creient que no hi té res a veure? Les rutines anticlericals només es poden explicar com una forma de reforçar el grup: aquells que celebren el meu insult al creient són els meus, per tant són els bons. L’esquerra, certa esquerra estètica, opta per aquests rituals, i així de passada compensa la seva impotència a l’hora de canviar les coses.

Si el món va cap a una nova edat mitjana, repetim-ho, no sobrarà ningú que demostri, sense violència, algun grau de preocupació i responsabilitat pel destí de l’altre, alguna voluntat de crear i mantenir els llaços entre persones que formen les comunitats i el món civilitzat. Per tant potser ja va sent l’hora que certa esquerra deixi rutines anticlericals i s’esforci per bastir ponts. En cas contrari, l’esquerra que ofèn el creient només està perdent predicament, renunciant d’entrada a part de la població. Està, ja es veu, escopint al cel, i com se sap qui escup al cel a la cara li cau.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca