“Els gegants, al segle XIX, eren un dels pocs referents de la moda”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una entrevista de barcelonogy.com

Els gegants, a Catalunya, existeixen: són unes figures humanes d’uns tres metres d’alt que surten al carrer en determinades ocasions. A Barcelona n’hi ha centenars, repartits entre escoles, ajuntaments i parròquies. Alguns d’aquests van terroritzar el Nico Alonso (Barcelona, 1992) quan era petit, però aquesta por es va acabar convertint en fascinació. Avui, als seus vint-i-un anys, és el secretari de la Coordinadora de Geganters de Barcelona, que s’ocupa de coordinar les trenta-dues colles que hi ha aquí. Quedem a la Rambla per anar a veure els Gegants de la Ciutat al Palau de la Virreina i visitem les còpies dels Gegants del Pi a la Casa dels Entremesos, on conviuen exposats juntament amb molts altres gegants i figures del bestiari. Finalment, el Nico em porta a conèixer els originals Gegants del Pi originals, situats a l’entrada de la mateixa església del Pi. Els gegants són una tradició a qual molts barcelonins mai no han donat gaire importància més enllà de l’anècdota, però aquesta tradició avui és més viva que mai. Mentre passegem per la Ciutat Vella, el Nico m’explica l’origen, el passat i el present de totes aquestes grans criatures.

NICO ALONSO, SECRETARI DE LA COORDINADORA DE GEGANTERS DE BARCELONA

Nico Alonso / Gabriela Zea
Nico Alonso / Gabriela Zea

És la primera vegada que poso cara al Gegant del Pi (tan famós gràcies a la cançó popular). Per què porta tots aquests xumets a la mà?

Perquè és una tradició que els nens li entreguin els seus xumets una vegada els deixen de fer servir. També, fixa’t que els Gegants del Pi són dels pocs que no van a la moda, em refereixo a la moda del segle XVIII o XIX. En aquelles èpoques les diferentes parròquies competien per veure quins eren els més ben vestits. Quan no hi havia revistes o altres mitjans de comunicació que fessin difusió de les tendències, els gegants eren un dels pocs referents de moda. Sobretot les gegantes: totes les senyores esperaven que sortís la geganta per veure com anava vestida o pentinada i copiar-la. En canvi, els gegants sovint anaven vestits de senyor medieval, amb la porra, la llança i l’escut de la parròquia o de la ciutat. És molt important com els gegants porten els símbols de la ciutat o del poble al qual pertanyen. També era força comú, durant molts anys, veure una geganta molt ben arreglada, i al costat a un gegant amb la mateixa indumentària des de feia trenta anys.

És molt interessant observar com la religió (ja que has mencionat que molts gegants pertanyen a les parròquies), la cultura popular i la moda convergeixen en aquestes figures.

Sí. Tradicionalment els gegants pertanyien a les parròquies perquè abans no hi havia una diferenciació tan clara entre el món laic i el món religiós, i justament les parròquies complien la funció de centre social. A més a més, els gegants sortien per la processó del Corpus, que era una festa religiosa. Ara surten sobretot per les festes majors, però aquestes no comencen fins al segle XVIII. Avui en dia podem trobar gegants a parròquies, però també a ajuntaments i fins i tot a escoles o cases particulars. Hi ha molts nens que volen tenir el seu propi gegantó!

Però d’on surt aquesta tradició dels gegants?

- Publicitat -

Al voltant del 1320 hi ha les primeres referències d’homes sobre xanques. El primer gegant documentat de tot el món va ser el Gegant de la Ciutat, a la Barcelona del 1424. Aquell any va venir el rei a veure la processió i es va escriure tot el que passava, però ja devia fer anys que devien existir per aquí. L’origen dels gegants també és religiós, ja que representaven Goliat en les processons i hi havia algú que feia de David. Després hi ha tot el bestiari que representava a diversos apòstols o personatges de llegendes com ara el Drac de Sant Jordi. A partir d’aquí, la idea del gegant va anar evolucionant amb gegants que representen diferents reis. A Bèlgica i en alguns llocs de França també existeixen gegants, però com a tradició és a Catalunya on més força han agafat al llarg dels segles. No sé per quin motiu ha arrelat tant aquí, potser en part pel gust que tenim els mediterranis per estar a l’exterior.

Justament els gegants estan molt vinculats amb la catalanitat. Què va passar amb aquesta tradició durant el franquisme?

Bé, durant la guerra en van desaparèixer molts; alguns es van cremar dins de les esglésies o es van destruir. Després, durant el franquisme, es va convertir tots els gegants en Fernando i Isabel, per tal de poder seguir amb aquesta tradició. I, a partir dels anys vuitanta, els gegants van tornar a tenir noms de reis catalans i també va sorgir la moda de fer-ne alguns que representessin personatges coneguts o populars: des de la peixatera de la Barceloneta fins a Gaudí. En aquells anys, l’afició pels gegants es va convertir en un moviment social en què hi participaven moltes famílies: es van fer gegants més lleugers perquè les dones els poguessin portar i van sorgir gegantons per als nens: així tothom podia tenir una funció i participar activament cada vegada que sortien.

D’on et ve a tu aquesta afició pels gegants?

Quan els veia de petit em feien molta, molta por. Però a poc a poc aquesta por va anar canviant i em va generar interès. Quan tenia sis anys m’agradaven moltíssim. Els meus pares no tenien especial afició, però els havíem vist a les festes. Vaig entrar a la colla de Geganters i Grallers del Clot i després a la colla del Pi. El 2005, quan tenia tretze anys, vaig escriure el text del llibre Petita història dels gegants i gegantes a Catalunya, il·lustrat per la Pilarín Bayés.

Ara ets el secretari de la Coordinadora de Gegants de Barcelona. Quina funció té aquesta associació?

La coordinadora es va crear el 82. Ja saps que Barcelona, en realitat, és un conjunt de pobles, i que hi ha gegants a cada districte. Totes les parts de la cultura popular funcionen a través d’agrupacions; per exemple, l’agrupació de diables, la d’esbarts, la de pessebristes, etc. La gent que hi treballa ho fa voluntàriament, per afició o per voluntat de continuar la tradició. Nosaltres ajudem les diferents colles perquè puguin continuar amb aquesta tradició. Els ajudem a organitzar intercanvis i que es vagin generant vincles entre elles. Ara mateix, els gegants a Barcelona estan en el seu millor moment. Tenim trenta-dues colles. Hi va haver un moment que per les Festes de la Mercè només en sortien vint-i-quatre, les altres no tenien participants que poguessin treure els gegants o els mitjans per transportar-los fora del seu barri. Ara mateix surten totes les colles! Tenim dos-cents cinquanta gegants oficials a Barcelona, però n’hi ha molts més!

Moltes gràcies, Nico, espero que les diverses colles de Barcelona i d’arreu puguin seguir amb aquesta vitalitat durant molts segles més!

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca