Chico & Rita (Fernando Trueba, Javier Mariscal i Tono Errando, 2010)
El que avui us porto és una cosa molt especial. D’entrada ens hem de transportar a la Cuba de finals dels anys quaranta, una societat pobra però que gràcies a la influència dels Estats Units està molt al dia pel que fa a la música, ha rebut fortes influències del jazz i les ha sabut digerir. Dirigida a sis mans entre els cineastes Fernando Trueba i Tono Errando i el dissenyador i dibuixant Javier Mariscal, Chico & Rita és una pel·lícula tant atípica com màgica: música i imatge es donen la mà de manera espectacular en un tot que recorda conceptualment a la gesamtkunstwerk wagneriana. La història d’amor d’un músic de jazz cubà que ha de buscar sort als USA – una semi-autobiografia de l’etern Bebo Valdés – és el marc perfecte perquè l’artesania del dibuix faci cobrar vida als personatges i endinsi als espectadors en aquest univers romàntic a mig camí entre el culebrot i el cinema negre, on les històries d’amor duren per sempre i sempre acaben bé. Chico & Rita és una d’aquelles pel·lícules que no costa res de veure i que mai deixa a ningú indiferent, més aviat al contrari. Dizzy Gillespie, Chano Pozo, Tito Puente, Nat King Cole… Tots aproven que tu, lector/a, et busquis la vida per veure aquesta petita joia de l’animació nostrada.
Una temporada a l’infern (Arthur Rimbaud, 1873)
Si hi ha un autor de la Història de la Literatura Universal (hi ha literatura a altres planetes?, penseu-hi) que ha batut el rècord d’haver sigut batejat com “poeta maleït” aquest és el francès Arthur Rimbaud. Dividit en 10 parts, el poema en prosa Una temporada a l’Infern és l’únic que l’autor va arribar a publicar personalment, tot i que la seva difusió es va endarrerir fins a principis del segle XX. Aquest poema és terriblement enigmàtic, una quasi histèrica disputa entre l’autor i el seu altre (recordem que de Rimbaud és la frase “je est un autre”, pedra angular dels estudis de l’alteritat al s.XX): un Arthur meravellat pel món, la infantesa i la llum, i un altre que menysprea tot això, considerant-los enganys literaris. Amb el seu estil colpidor i a vegades llòbrec, Rimbaud ha influït al llarg de la història en personatges tan diversos com André Breton, Jim Morrison, Pier Paolo Pasolini, Hugo Pratt, Klaus Kinski o Patti Smith. Jo no sé vosaltres, però a mi em vénen ganes d’unir-me a aquest club tan selecte…
Brain Salad Surgery (Emmerson, Lake & Palmer, 1973)
Fa uns dies parlàvem de King Crimson i el seu pes dins el panorama de la psicodèlia i el rock progressiu dels anys 70. Tristament, el passat 10 de març va morir un altre dels titans del progressiu, Keith Emerson, qui dóna nom juntament amb els altres dos components al mític grup Emerson Lake & Palmer. Amb l’àlbum que avui us proposo faig un doble homenatge: un al(s) músic(s) i l’altre a l’autor de la portada del disc, una de les més cèlebres dels 70, creada per H.R. Giger, també conegut per ser el dissenyador de la bèstia més malparida de la història del cinema: el xenomorf de Ridley Scott. Tornem a la música. No en va Brain Salad Surgery és el disc més emblemàtic d’ELP; en ell trobem tot el que els va fer triomfar, que resumit en una paraula podríem concloure com a virtuosisme. Virtuoses són les línies vocals de Greg Lake, així com les filigranes dels teclats del desaparegut Keith Emerson, tot acompanyats pel sempre ocult darrere la immensa bateria que els acompanyava a l’escenari, Carl Palmer. Aquí hi podreu sentir experiments i coses rares, cançons curtes i de força llargues, però sobretot hi trobareu música amb majúscules.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!