La reforma constitucional marroquina: Fre o desenvolupament democràtic?

Fruit de la pressió exercida per les revoltes àrabs de 2011 i la pressió del grup local Moviment del 20 de febrer al país, hàbilment el rei Mohammed VI va idear una nova reforma constitucional, la qual va aconseguir aturar l’incipient intent insurreccional. No obstant això, ¿ha estat aquesta reforma constitucional un fre al procés democràtic, o en cas contrari, una important reforma amb l’objectiu d’establir l’imperi de la llei al país àrab?

L’arribada al tron de Mohamed VI el 1999 va suscitar una gran expectació en relació a la possibilitat d’aprofundir el procés de democratització del país. Però tot i que la validació de la reforma constitucional de 1996 va suposar l’eliminació de la tortura del codi penal, així com el reconeixent de la culpabilitat del govern marroquí vers les desaparicions forçoses i violacions de drets humans dutes a terme, i a més a més, de forma contrària a les posicions del partits islamistes, es va implantar la reforma de la Mudawana, o codi familiar. Aquesta, entre altres mesures, implantà el divorci i va restringir la poligàmia, tot i que en els seus discursos el monarca va evitar directament dirigir-se a la reforma constitucional i només va introduir la possibilitat de l’autonomia del Sàhara com una solució política negociada. En aquest sentit, i de forma coordinada amb la visió del Makhzen o elit de palau, es tractaria doncs d’emfatitzar la prosperitat de la població marroquina a través del desenvolupament econòmic i el consum, i no la promoció dels seus drets democràtics a través de la reforma política.

Malgrat que el 2011 el Marroc no va ser un país aliè a les protestes iniciades a Tunísia després de la immolació de M. Boazizi, l’estructura política del país presentava diferències significatives amb el seu entorn regional. En comparació amb la resta de la majoria del veïnatge àrab del Nord d’Àfrica, alhora que els altres països decidien suprimir els partits polítics i encaminar-se cap a un sistema de partit únic, el Marroc es va convertir en l’excepció regional.

Marrocos / Iron Pedreira Alves
Marrocos / Iron Pedreira Alves

Com a conseqüència del context de tolerància política i malgrat les manifestacions de més de 150.000 persones arreu del país, en comptes de respondre amb violència seguint la línia de Mubàrak o Ben Ali, el rei Mohammed VI va anunciar de manera molt hàbil la preparació d’una nova reforma constitucional a través de la CCRC, organisme encarregat de treballar amb els partits polítics, els sindicats, i altres actors polítics i socials que proposarien les principals reformes constitucionals a l’elit de palau. Malauradament, la rapidesa a l’hora de redactar la constitució va fer impossible que els actors polítics tinguessin un pes significatiu en la seva contribució. Tot i que Abdelatif Menouni, un jurista respectat al país, fos el principal encarregat de la CCRC per portar a terme les reunions amb els grups polítics, sindicats i organitzacions de negocis, d’entre altres, va ser finalment Mohammed Moatassim, principal conseller del rei, qui va tenir més força en el redactat final de la Constitució. S’ha de posar de manifest el paper que el Makhzen o elit de palau va jugar durant la redacció de la reforma constitucional de 2001. Tot i això, hem de reconèixer certa heterogeneïtat en les veus que van composar el nou text legislatiu, entre els que podem comptar amb experts universitaris en llei pública, elements propers a l’elit de palau com ara l’ex ministre de Justícia Driss El Yazami, així com activistes defensors de drets humans provinents de la OMDH o la FIDH. És rellevant, però, la manca d’especialistes en llei islàmica (ulemes) en la redacció del text constitucional, indicant una certa voluntat de secularització del país des de les altes esferes, i que contrastant amb el fort suport electoral que el principal partit marroquí, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament, compte entre la població, sent avui el principal partit polític al Marroc.

- Publicitat -

Tot i les expectatives inicials que la reforma constitucional presentava, les principals iniciatives polítiques dirigides pels grups polítics al CCRC van ser molt limitades, i en cap moment van suposar un risc a la continuïtat de la monarquia al país. Entre les principals propostes, podem trobar la inclusió del amazigh com a llengua oficial, el reforç del paper del primer ministre (proposta iniciada pel Partit del Progrés i Socialisme), el reforç del caràcter islàmic de l’estat (proposada iniciada pel PJD), i el suport complet a la promoció de normes constitucionals centrades en la comptabilitat governamental (a petició del Istiqlal).

És interessant comentar com la reforma constitucional del 2011 ha comportat un benefici mutu a la monarquia executiva del Marroc i als diferents partits polítics, doncs, al mateix temps que el monarca enfortia la seva presència política al país, algunes de les reivindicacions històriques dels principals partits polítics han estat escoltades.

En aquest sentit, la reforma iniciada pel monarca Mohammed VI amb l’ajut del Makhzen, i que va ser recolzada pels principals partits polítics del Marroc, no va comptar amb el suport dels activistes del 20 de febrer, ni del Partit Socialista (PSU) o el grup Via Democràtica de caràcter marxista, partits que van considerar il·legítima la reforma i van cridar al boicot durant el referèndum.

Djemaa El Fna / F Mira
Djemaa El Fna / F Mira

La reformulació política del Marroc després de la reforma constitucional: canvi o continuïtat?

La nova reforma constitucional de 2011 presentava importants modificacions com la designació del primer ministre d’acord amb les eleccions legislatives, però el poder de la monarquia executiva i la influència del makhzen al sistema polític, econòmic i social del país, no ha estat desafiat.

Pel que fa al rol del monarca, malgrat el reforç de la figura del primer ministre, el rei Mohammed VI continua sent avui dia la principal figura política i religiosa del país. A més, el monarca, fruit del seu caràcter d’Amir al Mu’ninin, continua estant per sobre de la llei. El rei nomina el cap del govern i altres membres del gabinet, i a més a més, té capacitat plena per modificar la constitució, capacitat de vetar qualsevol decisió política, així com de governar mitjançant edictes (dahirs) a partir de les seves prerrogatives religioses. És molt interessant comentar com la formulació d’edictes ha sigut una constant històrica en la política de la monarquia executiva del Marroc, la qual no ha sigut rectificada amb el nou canvi constitucional, i continua essent avui dia una important font de legislació al país. D’altra banda, els discursos del rei han estat una de les principals línies de referència política per als diferents partits polítics marroquins. Segons recull la tradició constitucional des de 1996, la qual ha estat mantinguda en la reforma de 2011, els discursos del rei han de ser escoltats per la nació i el parlament, sense poder ser subjectes a cap tipus de debat. En definitiva, la monarquia del Marroc encapçalada per Mohammed VI ha sigut el principal promotor, a partir del discurs del 9 de març del 2011, del procés de liberalització política iniciat a finals dels anys 90, el qual es troba enfocat a la regionalització del país i l’equilibri de poders relatiu entre el Parlament i el Govern, tot i que la mateixa monarquia no ha cedit cap prerrogativa política a l’hora que ha introduït les demandes polítiques dels principals partits polítics. Mohammed VI continua dominant els cossos de seguretat al país, el poder judicial, el terreny econòmic (del qual extrau beneficis econòmics substancials), així com el govern a través de diferents mecanismes.

Respecte a el poder executiu, tot i que en la nova constitució el primer ministre és designat pel partit que obté la majoria de seients en les eleccions legislatives, la política marroquina presenta una estructura força complexa, la qual, en última instància, queda controlada de manera fàctica pel monarca. En l’àmbit polític trobem el Consell Governatiu (escollit per voluntat popular), i amb capacitat per a deliberar en certs tòpics de la política estatal com ara les polítiques públiques, les situacions d’ordre públic, o les finances de l’estat d’entre altres. De totes maneres, la presència del Consell de Ministres, encapçalat pel monarca i escollit directament per aquest, representa la clara superioritat de les estructures encapçalades per Mohammed VI vers aquelles escollides per voluntat popular, fruit del seu poder de veto i de la mateixa presència del monarca a totes les decisions polítiques nacionals.

Per últim, cal destacar del poder del Makhzen l’elitització de part de la societat marroquina derivada de les arrels històriques del país, que fa que un grup d’homes propers a la monarquia hagin sigut claus per al control social, polític i econòmic del país, a partir de l’explotació del teixit clientelar i de xarxes familiars. Podem trobar doncs dos tipus d’elits al país, depenent del seu grau d’importància. En primer lloc, entre els membres de palau destaquen especialment els consellers reals (els quals gaudeixen d’una relació directa i d’amistat amb el monarca), així com directors de serveis estatals i de les forces de seguretat o ministres. Per altra banda, la història del Marroc ha constatat l’existència de grans famílies polítiques i econòmiques al país. En relació, el procés de regionalització al país, ha comportat l’enfortiment d’un teixit governatiu que ha ampliat les bases de règim a les diferents regions del país, el que ha promogut la importància política de governadors de províncies i prefectures del Marroc.

Foto / Vijay Sikanda
Foto / Vijay Sikanda

Conclusió

Tot i que el Marroc representaria avui característiques de democràcies liberals en àrees no amenaçadores que promoguin la participació política, el règim autoritari del palau encara controla la distribució de competències mitjançant la coerció com la cooptació dels diferents actors polítics del país. Així, mentre que els quatre ministres més poderosos (interior, les relacions exteriors, la defensa i la religió), són encara nomenats directament pel rei, els ministres oficials provinents dels partits polítics són influenciats per la voluntat de persones d’interès directament relacionades amb el Makhzen. D’altra banda, al Marroc no hi ha divisió de poders a causa dels següents factors, ja que el monarca té el poder de governar per decret i vetar qualsevol decisió parlamentària o governamental, i el poder judicial no està reconegut com a tal, ja que queda condicionat al poder executiu, dirigit en última instància pel monarca.

En definitiva, la voluntat final del palau marroquí va ser, és, i serà, aprofundir la prosperitat de la població a través del desenvolupament econòmic i la promoció del consum i no l’establiment d’una monarquia constitucional i democràtica a l’estil occidental.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca