Sin City (Zack Snyder, 2005)
Frank Miller és famós per ser, juntament amb Alan Moore, un dels artífexs que als anys 80 es va treure de la màniga el concepte de novel·la gràfica i que va treballar durament per fonamentar-lo amb títols com The Dark Knight Returns (1986). Dirigida per Zack Snyder, Sin City és una magnífica adaptació cinematogràfica del llibre homònim de Miller: corrupció, mort, prostitució, drogues… tots els elements que podríem trobar a la millor de les novel·les negres, són presents en aquesta cinta, que a més, compta amb una factura visual espectacular. Un blanc i negre molt contrastat amb pinzellades puntuals de color que aporten una estètica propera al còmic i alhora també al cinema negre dels anys cinquanta i seixanta del qual Frank Miller sens dubte va beure en el seu moment. No obstant això, no us enganyeu, Sin City no és una pel·lícula d’autor, no hi trobareu grans reflexions metafísiques ni altres palles per l’estil; el que sí hi trobareu és una història molt ben teixida i amb molt mala llet, i sobretot, explicada d’una manera visualment exquisida.
El llibre del Tao (Lao Tse, s.VI aC.)
Heu sentit a parlar mai d’un tal Paulo Coelho? Espero que no. En el funest cas que la vostra resposta sigui afirmativa, us he de dir que aquest senyor no en té ni idea; ni de filosofia, ni d’autoajuda, ni de saviesa de la vida. Fa uns 2300 anys que un senyor a la Xina va escriure un llibre que deixa qualsevol llibre modern d’autoajuda en ridícul: el llibre del Tao o Tao Te Ching de Lao Tse. Aquest escrit, relacionat íntimament amb el taoisme i amb el budisme, s’embarca en una successió d’aforismes d’interpretació ambigua sobre temes que van des de l’alta política fins a la vida quotidiana. A grans trets i com ja heu pogut endevinar per la meva referència inicial, el llibre del Tao ofereix tot el que pot oferir un llibre d’autoajuda qualsevol; amb la subtil diferència que compta amb uns quants segles a l’esquena i amb una rellevància sociocultural determinant. Amb tot, Lao Tse potser ofereix reflexions òbvies i d’interpretació oberta, però és en aquesta interpretació oberta on rau la potència de pensament d’aquest text. Tot sense oblidar que sempre queda millor dir que llegeixes a Lao Tse que no a Paulo Coelho.
Abra Kadavar (Kadavar, 2013)
El que avui us porto és una proposta diferent. Per l’aspecte i pel so, aquest trio rocker per força han de ser tres hippies acabats de sortir del Sant Francisco de la dècada dels setanta carregats de psicodèlia, grenyes, LSD i làmpades de lava. No obstant això, aquests tres músics anomenats Kadavar provenen de la freda i gris Berlin. Respecte al seu primer àlbum, el debut homònim de 2012, aquest Abra Kadavar mostra una evident progressió tant pel que fa a la qualitat musical com a la lírica; sense cap mena de complexos es nota que s’alcen sobre les espatlles dels grans gegants del proto-heavy metal com Black Sabbath o Hawkwind havent-los sabut digerir pausadament i extraient-ne tots els nutrients musicals possibles. Així, Abra Kadavar és un disc que ens fa viatjar en el temps a una època en què el rock es feia més artesanalment, amb més ànima i carinyo (potser perquè encara estava s’estava fent gran, qui sap). Amb tot, aquest és un disc que personalment em va sorprendre: no és quelcom habitual trobar-se amb curiositats d’aquesta qualitat pel món, i com que crec que val molt pena sentir-lo, aquí us el deixo!!
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!
