Especulació immobiliària

“Especulació immobiliària” sona malament. Avui tothom condemna els excessos que van dur a la bombolla, l’esclat de la bombolla i la crisi. Però el problema del sintagma nominal “especulació immobiliària” és que fomenta la il·lusió que existeix un negoci immobiliari net, no especulatiu, i no és així.

L’especulació immobiliària és com el nazisme a l’Alemanya dels anys trenta: no seria possible sense la complicitat i la plena col·laboració de la majoria social de gent respectable, decent i benpensant

Simplificant podríem dir que l’empresari promotor, el polític i el ciutadà són les parts implicades. Una simple mirada al paper que desenvolupen ens servirà.

El primer, l’empresari, el promotor immobiliari, no arrisca i sobretot no innova. Els materials i les tècniques de construcció evolucionen, però el model de negoci ha estat, està i estarà sempre basat en l’enginyeria financera: es demana un préstec per construir, i es comença a cobrar perquè els compradors han demanat préstecs.

L’absència de risc es pot discutir, però no gaire. Durant els anys fins a la bombolla immobiliària el promotor sabia que construir un bloc de pisos era vendre’ls tots. Avui hi ha pisos buits: si hi ha pisos buits és perquè els preus no han baixat prou, encara que es digui que han baixat.       Si no baixen prou és perquè els propietaris no volen fer front a pèrdues. Si als propietaris els surt gratis tenir pisos buits, sense vendre’ls ni llogar-los, és perquè hi ha la decisió política de permetre-ho, és a dir de protegir del risc els propietaris.

- Publicitat -

La bombolla immobiliària va aturar una determinada forma de fer negoci. Però només temporalment. Es continua mesurant la variació en la venda de pisos com un senyal de salut de l’economia. Els pisos buits són un problema que s’ha de resoldre per poder tornar a fer les coses com abans.

El segon actor, el polític, té un paper clau en tota la cadena perquè controla el sòl. Sense sòl no hi ha negoci. Les compres de sòl rústic que es requalifica com a urbà són una rutina. El polític s’ha finançat gràcies al negoci: tant ell, com el partit.

El tercer actor, l’última baula de la cadena, és el ciutadà, que compra el pis “com a inversió” perquè els pisos “sempre pugen” i perquè no entén alternatives com la borsa ni té esperit emprenedor. La peixatera o el comptable que blanquegen diner comprant el segon o tercer pis són tan culpables de fer especulació immobiliària com el promotor que devasta l’última platja amb un altre bloc d’apartaments.

L’especulació immobiliària és el negoci immobiliari en si mateix. Els discursos sobre la necessitat de canviar el model econòmic menys basat en el totxo són xerrameca. Hi haurà més bombolles immobiliàries.

La falta d’habitatge és molt visible perquè afecta els més joves i surt als mitjans, però s’ha de situar en perspectiva: és un indicador de mobilitat social descendent i afecta sobretot els fills de la classe mitjana empobrida i en vies d’extinció.

 

Del llibre “Per què tot és una merda” (Ara Llibres, 2008)

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca