A la tercera temporada de Los Soprano, Carmela la muller del cap mafiós, es posa a plorar davant d’un quadre, El matrimoni místic de Santa Catalina de José de Ribera. Per què Carmela, un personatge cutre i kitsch, que no té més aspiració a servir al seu marit de espontàniament té aquesta revelació estètica? Doncs perquè entén les estructures simbòliques, compositives, cromàtiques i fins i tot les relacions de poder que existeixen en el quadre. Diu; totes ens casem amb un nen (…) i ella està tant en pau. Està sota els efectes d’una catarsi, identifica el nen com el seu marit i a Santa Catalina com ella. Catalina d’Alexandria és la patrona de les joves mullers i els presoners, a més dels estudiants. Així el quadre representa perfectament la situació de Carmela, casada jove, presonera de la seva torre de marfil i estudiant fallida. Gràcies a la seva educació catòlica entén perfectament a Catalina i es veu a si mateixa en el seu lloc, per això plora.

El bon pintor ha de pintar, sobretot, dues coses; l’home i les idees de l’esperit humà. El primer és fàcil, el segon difícil, per què les idees no es poden expressar més que amb gestos i els moviments dels membres. Aclaria Leonardo da Vinci. En el cas de Carmela, té una catarsi davant del quadre, en veure els seus sentiments reflectits a la pintura ella els sent i s’allibera dels mateixos, sense portar-los a la pràctica. Els grecs ja ho van descobrir i aplicar a la tragèdia, els ciutadans anaven al teatre i quan veien les obres de teatre, s’alliberaven dels seus sentiments o pensaments més obscurs, ja que veien en la desgràcia dels personatges el seu futur si emprenien tal o qual acció. Hamlet, després del seu soliloqui, i quan vol fer que el seu tiet confessi el crim fratricida, fa una obra de teatre on un germà mata un altre, pensa en què el seu titet tindrà una catarsi i confessarà. Pràcticament ho aconsegueix.

Carmela quan s’emociona davant de Santa Catalina i hi veu reflectida la seva història, la seva vida, ho fa, ja que entén perfectament l’art representat. La cultura catòlica, basada en la imatge, explica des de la catequesi tots els significats ocults de l’aigua, del tres, del nen, etc… Així hom pot entendre perfectament les claus de l’art que està observant. Però ens hem de preguntar una cosa. Tenim les claus per entendre l’art contemporani? A priori hem de dir que no. L’art contemporani, i més concretament el meta-art (l’art autoreferencial) és explicat gràcies a la literatura. Un 42% de la població espanyola assegura que no li agrada llegir. D’aquesta manera és impossible que nivells amplis de població l’entenguin, ja que directament queda fora del seu abast intel•lectual. Aquest fet ara, el veurem amb dos exemples. Però en aquesta petita reflexió cal tenir en compte un fet, l’art s’ha d’obrir camí d’alguna manera, i normalment només en arriba la punta de l’iceberg, no veiem tot el treball previ, intel·lectual i associatiu que hi ha. D’aquesta manera hem d’anar hem de vigilar alhora de dir, això no s’entén o això no és art, ja que efectivament potser no ho és, simplement és una manera d’experimentar i veure que passa.

Sherrie Levine va ser una artista propulsora de l’apropicionisme, un corrent artístic en què s’agafen obres de la cultura popular o d’altres artistes i es reprodueixen un altre cop per treure’n la càrrega simbòlica del seu moment i submergir-les en una nova explicació discursiva, en un moment on New York entrava en una nova fase de l’art: Els artistes Downtown atacaven la separació entre l’art culte i la cultura de masses, desplaçaven la producció i la recepció de l’art d’avantguarda lluny de l’aïllament dels cercles elitistes i s’enfrontaven directament a preocupacions polítiques i socials. Creant un art que era al mateix temps popular i subversiu, utòpic i cru, empenyien amb irreverència els límits de les categories artístiques tradicionals: els artistes visuals també eren escriptors, els escriptors desenvolupaven una pràctica de performer, els performers incorporaven el vídeo en els seus treballs i tot el món tocava en un grup. (Carlo McCormick, crític i protagonista de l’escena Downtown.). En l’escena apropiacionista C. Owens, escriví: En la runa les creacions humanes retornen al paissatge, la runa representa la història, un irreversible proces de disolució i decadencia, una llunyament progressiu dels orígens. Així els artistes es poden apropiar d’imatges per buidar-les de significat i transferir-hi conceptes i idees abstractes. Per exemple, Robert Longo farà els seus Corporate Wars; Walls of Influence el 1982 on els oficinistes de grans empreses es barallen com en un sarcòfag romà. Però Sherrie Levine farà una sèrie de fotografies que són el tema cabdal. After… On l’artista converteix l’obra original en un quadre fals gràcies a la distància temporal i especial, resignificant l’obra. Per exemple el quadre Untitled. After Waltrer Evans, de 1981, se’ns mostra la famosa fotografia del fotògraf americà, d’una pobra pagesa americana, avocada a la gana per culpa de les famoses sequeres als EUA de 1930. Sherrie Levine agafa les estructures que hi ha darrere la fotografia, i ho re significa. El problema com hem anunciat abans, és que la fotografia no admet la narrativa que la justifica per després trobar-l’hi un significat polític, filosòfic, etc. Sherrie Levine posa de relleu els mecanismes de l’art l’originalitat, i la concepció d’autor original i de copyright. Amb una gran paradoxa, l’obra de Walker Evans pot ser reproduïda, ja que pertany a l’Agència Federal de Granges dels EUA, la de Sherrie Levine no.

Amb aquest raonament veiem una cosa, que el significat de l’obra ja no depèn d’allò que és la imatge de l’obra, sinó de les estructures abstractes que envolten i teoritzen l’obra. O sigui, podem dir que aquesta sèrie de treballs de Sherrie Levine és meta-art. Un art auto referencial i que té com a objecte principal la il·lustració de plantejaments filosòfics. També, un art, on hom sense la preparació filosoficoestètica necessària no hi podrà accedir. S’objectarà que no es pot rebaixar el nivell de l’art, però és que aquí no hi podem accedir ni per un sistema de lectures en capes, on cada u pugui entendre segons el seu nivell intel·lectual una cosa i així pugui incentivar al que sap poc i satisfer al que domina la matèria.