Com qui ja ha arribat a la majoria d’edat, la indústria dels videojocs treu pit. Ja fa més d’una o dues dècades que el consum és de masses. Lluny ens queden aquells dies de bufar cartutxos de la Megadrive o escoltar el clic en obrir la GameBoy. I no cal anar més enrere i recordar relíquies com el Tennis for Two o l’Spacewar! per allò de no anar ferint sensibilitats d’aquells que la vida se’ls hi fa un procés vertiginós. La indústria avança ràpidament, les realitats virtuals són més reals que mai i estem apunt de dir adéu al comandament com a objecte d’interacció amb el món virtual.

Malauradament, o no, un dels trets de ser major d’edat és la pèrdua de la innocència. Si a tots ens feia gràcia veure un ninot blau amb cresta que perseguia anells, si es miren les múltiples opcions de realitat i violència que caracteritzen gran part de l’oferta actual, la cresta que s’enlaira esgarrifada és la dels pares. No cal entrar en debats de si els jocs són una arma latent que pot despertar la violència entre joves o no. Hi ha tants estudis i discussions com opinions sobre el tema i sembla que ara per ara ningú es posa d’acord en determinar quina influència tenen aquests productes sobre les nostres ments.

Sembla que, com molts altres aspectes de la vida, no tot és blanc i negre. Un fet d’actualitat que ens és útil per exemplificar-ho és la d’un noi jove i un jubilat que han agafat un camió de bombers a Irlanda del Nord i han començat a conduir de forma temerària com si es trobessin dins de la famosa saga del Grand Theft Auto. I és que aquest videojoc no és d’allò més pedagògic en termes d’ètica, sobretot quan, per exemple, ensenyen i fan escollir al jugador com vol torturar a un enemic. Molts seguiran amb el debat. Els detractors dels videojocs seguiran demonitzant-los per ser objectes d’incitació a la violència, sobretot entre els joves. Els seus defensors titllaran a aquests de demagògics, ja que la violència dels videojocs no és res més que un reflex d’una realitat que és present, sense anar gaire lluny, a les pantalles de televisió.

Si una cosa ens pot demostrar aquesta notícia, és que si un home de 66 anys pot cometre actes d’aquest tipus, els videojocs poden afectar als seus usuaris, siguin joves o no. Seria d’utilitat que es superés la dicotomia discursiva de prohibir o no prohibir els jocs violents. De la mateixa manera que la violència és intrínseca a la realitat, ho és dels seus productes. Tanmateix això no vol dir que s’ha d’entrar en una passivitat de deixar fer. Si una persona és conscient del que fa, tan en els videojocs com en la realitat, i sap diferenciar allò que és ètic del que no ho és i en quines realitats es pot fer què, no només podrà jugar de per vida, sinó que sabrà no jugar amb la vida. Els jocs ja tenen majoria d’edat, és hora que la societat també l’assoleixi.