Vivim temps curiosos, en els que les gents empren les mateixes paraules que anem segle emprant, però modificant o ignorant el significat, en nom de Déu sap quin sentiment pudorós.
Posem el cas de la paraula partit i els seus derivats. Originalment nascuda de parcialitat, determinava un grup de persones que en una societat donada optaven per una manera pròpia d’entendre la Res pública. Arribat el parlamentarisme, cada una d’aquests parcialitats o partits lluitaven per assolir la major representació possible per dur a terme aquest model que havien presentat als conciutadans. En aquest sentit, dir que una actuació, un nomenament o una llei era partidista no tenia cap connotació ni negativa ni positiva. Era natural.
En aquests temps, determinades persones han arribat a la conclusió de Fukuyama, extremant-la inclús. No només ens trobem més enllà de la història, que va finalitzar amb la caiguda del mur de Berlin el 1989 segons aquest historiador, sinó fins i tot de la política. Ara fa lleig que hom es presenti sense dur al seu darrera una plataforma cívica unitària. La virginitat dels projectes polítics es mesura en funció del grau d’aigualiment de qualsevol mena d’ideari partidari.
Així, el discurs habitual i políticament correcte seria la crida a una indeterminada societat civil, de la que es demana el concurs de forma a crítica, incondicional. Un discurs fet de negacionisme, com si l’arribada de la democràcia, el sufragi universal, les polítiques de gènere, les millores socials, no haguessin estat en realitat producte de determinades parcialitats, més o menys esteses a la societat, però que competien amb d’altres, i hi guanyaven a partir de la interiorització a la societat del propi discurs.
El contrari, fins ara, les unions sagrades, demanaven un punt de ceguesa, una acceptació gairebé bíblica de determinades veritats revelades.
A més, una unió de diversos està condemnada a diferents formes de fracàs, enfrontada a la realitat. Com que la parcialitat, el partit, requereix de determinat grau de coincidència ideològica i d’interessos, quan uns i altres apareixen, aquests comunió de voluntats suprapartidistes salten pels aires. Posem dos exemples recents, BCN World i el Born Centre Cultural. Construïda la majoria de Junts pel Si des de la dissimulació de les ideologies dels components, a banda d’obtenir un resultat inferior al desitjat, ara ha d’enfrontar actituds diverses en funció dels interessos i la ideologia de cada membre; en el cas de BCN World de manera palesa, i en el cas del Born amb declaracions, com les de Santi Vila, conseller de cultura per cert, en un sentit oposat al que sostenen els seus aliats d’ERC a l’Ajuntament.
Com d’altres, sempre he cregut que recórrer un camí amb una altra persona, requereix de fixar l’objectiu concret, mantenint la roba que a cadascú bonament li plagui. Si em demanen anar despullat, començaré a dubtar de les seves intencions.