L’esquerra perd el sud

Amèrica Llatina està canviant. Fa poc més d’un any Cuba i els Estats Units anunciaven el restabliment de les relacions diplomàtiques i en els últims mesos l’hegemonia de les esquerres a la regió s’ha vist profundament debilitada. Primer va ser la caiguda del kirchnerisme a l’Argentina amb la victòria del conservador Mauricio Macri, una setmana després li va tocar al chavisme patir la derrota a les eleccions legislatives veneçolanes que van deixar contra les cordes el govern de Maduro, i recentment, a Bolívia, Evo Morales va perdre el referèndum amb què pretenia modificar la constitució per poder optar a una nova reelecció.

Però el declivi de l’esquerra no acaba aquí. Al Brasil, Dilma Rousseff afronta un recurs del Parlament que la pot fer caure pròximament i a l’Equador Rafael Correa pateix la seva pitjor crisi de popularitat. Tot plegat, en un moment en què la regió travessa una complicada situació econòmica que amenaça en destruir tots els avenços assolits en l’última dècada.

Canvi de segle, canvi d’hegemonia

El canvi de segle va marcar un abans i un després a Amèrica Llatina. Amb l’excepció d’Hugo Chávez, que ja l’any 1998 havia guanyat les eleccions a Veneçuela, la primera dècada dels 2000 va ser una successió de líders d’esquerres que van ascendir al poder qüestionant l’statu quo. A través d’un discurs populista que contraposava els interessos de les classes populars amb les elits, van aconseguir atraure el suport d’una gran majoria social i guanyar les eleccions.

A més, en alguns casos, aquests moviments d’esquerres arribaven com una transformació profunda d’uns sistemes marcats per la corrupció, la violència i els alts índexs de pobresa. A Veneçuela, per exemple, el sistema estava completament deslegitimat, ja que hi havia dos partits que s’alternaven el poder sense cap mena de diferència real. I en aquest context, el chavisme va suposar una esperança per la ciutadania perquè hi hagués un canvi profund amb una ferma defensa de les classes populars.

- Publicitat -

Així, líders com Néstor Kirchner a l’Argentina, Lula al Brasil, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a l’Equador i, més tard, Pepe Mújica a l’Uruguai, es van afegir a la Veneçuela de Chávez consolidant una clara hegemonia de les esquerres a la regió. A més, aquest predomini de governs progressistes es va reforçar teixint aliances entre si amb l’objectiu d’enfortir la regió en una mateixa direcció com és el cas, per exemple, de l’aliança comercial i econòmica del Mercosur.

Però no tots aquests països són iguals. Tot i que són governs d’esquerres, tenen projectes i models diferents tant a nivell polític com econòmic. De fet, des d’aquest canvi d’hegemonia a la regió a principis de segle, a Amèrica Llatina podem diferenciar tres blocs diferents. D’una banda, els països de l’anomenat socialisme del segle XXI- Veneçuela, Bolívia i l’Equador- aspiren a una transformació profunda de la societat qüestionant el sistema capitalista amb, per exemple, polítiques de nacionalització i expropiació d’empreses. A més, també pretenen construir una democràcia molt més horitzontal i amb un major respecte de les minories, com és el cas del reconeixement de les comunitats indígenes de Bolívia.


També a l’esquerra però sense aspirar a un canvi tan profund estan països com el Brasil, l’Argentina abans de Macri o l’Uruguai, que combinen una economia liberal amb una forta intervenció estatal. És a dir, no qüestionen el capitalisme però defensen una important redistribució de la riquesa i un cert benestar social a uns nivells que podríem equiparar a la socialdemocràcia europea més progressista. A banda d’això, igual que els governs del bloc del socialisme del segle XXI, també busquen progressar en drets socials com el matrimoni homosexual, l’avortament o la memòria històrica de les dictadures de dècades anteriors.

I davant d’aquests dos blocs estan els països més a la dreta com Xile, Colòmbia o Mèxic. Amb unes economies d’un perfil més neoliberal on l’estat té un paper reduït per donar més poder als mercats, l’esquerra té poca presència i les forces de centreesquerra que governen perpetuen aquest model. Pel que fa als drets socials, són més conservadors com és el cas de Xile on l’avortament està prohibit en totes les seves causals.

De l’èxit al declivi

Durant tota la primera dècada dels 2000 aquesta correlació de forces favorable a les esquerres es va anar consolidant gràcies a alguns èxits a nivell econòmic. La gran bandera d’aquests governs al cap de tots aquests anys ha estat la reducció de la pobresa. I és que en una regió molt afectada per les desigualtats, la pobresa era una xacra permanent que perdurava dècada rere dècada. Segons dades de la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), l’any 1990 la taxa de pobresa del conjunt de la regió arribava al 48% de la població. Més de vint anys després i amb una dècada de governs d’esquerres, l’any 2014 aquesta xifra havia baixat fins al 28%.

Aquesta important reducció de la pobresa es pot considerar el gran èxit d’aquests governs. Impulsats per aquest succés han aconseguit mantenir un ampli suport social i els ha permès la reelecció encadenant diversos mandats. De fet, el chavisme porta 17 anys al poder, el kirchnerisme argentí va estar-hi 12 i a Brasil la dupla Lula-Dilma ha aconseguit tres reeleccions, un fet que s’ha repetit en altres països fent que l’hegemonia d’esquerres hagi perdurat més d’una dècada.

Però, tot i que gran part del mèrit ha estat dels mateixos governs i el model que han instaurat, el context internacional de la dècada passada va jugar un paper important. I és que en països econòmicament basats en les matèries primeres, el context global determina l’estat de l’economia de la regió. A Veneçuela és clau el preu del petroli, a Xile passa el mateix amb el coure, al Brasil amb els minerals o a l’Argentina amb productes com la soja.
Així doncs, en la dècada passada, amb el preu de les matèries primeres a l’alça, la regió va rebre molts ingressos i les esquerres van poder fer avenços econòmics i socials importants. Però si en el seu moment el context econòmic va ajudar en l’èxit i la preservació de l’hegemonia de les esquerres llatinoamericanes, també ha provocat el seu declivi. En tots aquests anys no han estat capaços de diversificar l’economia i acabar amb la dependència de les matèries primeres de manera que quan els preus han començat a baixar, la situació econòmica s’ha enfonsat.

És aquest el problema que estan tenint aquests països en els últims anys. Amb els preus de les matèries primeres pels terres, com passa amb l’energia o els metalls actualment, l’economia de la regió s’està sumint en una important crisi. El cas paradigmàtic és el preu del petroli, que ara mateix està en un dels punts més baixos dels últims anys, i està afectant greument a Veneçuela.

Aquest desencert a l’hora de canviar l’estructura econòmica ha estat el gran fracàs de l’esquerra a Amèrica Llatina. Però no només han estat incapaços de superar aquests problemes estructurals a nivell econòmic. Tampoc han aconseguit resoldre altres aspectes permanents a la regió com la corrupció o l’alt grau de violència de manera que han anat perdent la legitimitat progressivament.

A això se li ha d’afegir un altre factor determinant que ha provocat el declivi de l’esquerra: la incapacitat de trobar relleu en els lideratges. Tots aquests moviments estan basats en un líder fort i personalista com Chávez, Lula, els Kirchner o Evo Morales. Però en el moment que aquest lideratge acaba, sigui per mort o per la fi del mandat constitucional, tenen grans complicacions per trobar una persona capaç d’assumir el relleu de manera exitosa.

En alguns casos aquesta manca de lideratge s’ha traduït en derrotes electorals com a l’Argentina, on un cop acabats els Kirchner el candidat Daniel Scioli no ha connectat amb els ciutadans. Sí que van poder guanyar Nicolás Maduro a Veneçuela i Dilma Rousseff al Brasil però la seva gestió no està sent tan popular com la dels seus predecessors. I ha estat per aquest motiu que a Bolívia Evo Morales hagi intentat canviar la constitució per poder optar a una altra reelecció però la ciutadania boliviana no li ha permès.

Tot plegat ha provocat un debilitament del suport social a aquests governs i ja han començat a perdre algunes eleccions. Però és qüestionable que la dreta estigui creixent pels seus propis mèrits i perquè la gent vulgui el seu model polític i econòmic. El que ha provocat aquestes derrotes ha estat la demanda de canvi per part de gran part de la ciutadania que s’ha canalitzat amb un vot de càstig o d’avís. A Veneçuela, per exemple, molts analistes apunten que la derrota del chavisme a les legislatives no significa que el poble veneçolà estigui en contra del moviment bolivarià, sinó que ha estat un toc d’atenció perquè canviïn algunes coses en la seva gestió.

Perspectives de futur

Encara és d’hora per veure com afecten aquests canvis a la regió però és evident que l’hegemonia de l’esquerra ha acabat. Encara que es mantenen en peu la majoria dels governs, la correlació de forces està cada cop més equilibrada i pot capgirar-se en un futur. Dins dels propis països, l’hegemonia interna també s’està perdent. Els moviments d’esquerres, que en anys anteriors van aconseguir sumar un ampli i estable suport social, estan perdent adeptes tot i que tampoc els està guanyant la dreta.

A curt termini no es preveuen més canvis, ja que aquest 2016 no hi ha eleccions de rellevància. L’únic que podria canviar és Brasil a partir de l’impeachment-el recurs de destitució presentat pel Congrés- que ha d’afrontar Dilma Rousseff. I tot i que la majoria de les anàlisis apunten que no fructificarà, la posició de la presidenta seguirà molt debilitada en l’any que afronta el repte d’organitzar els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

L’important ara és veure com poden canviar les aliances dins la regió, sobretot amb el paper que pot jugar el nou president argentí. És a dir, si Macri s’allunyarà de països com Veneçuela i s’aproparà més a Colòmbia o Xile, si es deslligarà de Brasil o si aconseguirà canviar el rumb del Mercosur. A més, aquest 2016 servirà per veure com canvia Cuba amb les noves relacions amb els Estats Units, si a Veneçuela l’oposició amb majoria al Congrés segueix guanyant territori a Maduro, com afecta la derrota del referèndum a Evo Morales i, en general, si l’esquerra es continua enfonsant o si aconsegueix resistir.

Però tot això passarà a un segon pla per darrere del gran problema que viu Amèrica Llatina a dia d’avui: la situació econòmica. I és que les previsions per aquest 2016 a nivell econòmic són nefastes per la regió. Segons la CEPAL, la previsió de creixement per aquest any és del 0,2%, la més baixa de tot el món. Si es confirmen els pronòstics, Amèrica Llatina haurà d’afrontar un retrocés econòmic important que pot frenar tot el que s’ha avançat en l’última dècada, un fet que ja està passant amb les taxes de reducció de la pobresa.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca