Midnight in Paris (Woody Allen, 2011)
Tres anys després del nyap que va ser Vicky, Cristina, Barcelona (2008), Woody Allen va retornar a fer coses més aviat decents quan el 2011 ens va sorprendre amb l’oscaritzada – si, pel millor guió original, però ei, ja són més Oscars dels que té en Leo Dicaprio (de moment) – Midnight In Paris. No heu tingut mai la sensació d’haver nascut en una època equivocada? Personalment m’ha passat algun cop, no us ho nego. El mestre del guió de novaiorquès fa filigranes a partir d’aquesta idea, i ens porta les èpoques mítiques de la ciutat de la llum: els anys 20 amb Picasso, Dalí, Buñuel, Scott Fitzgerald… i finals del segle XIX amb Toulouse Lautrec i companyia al Moulin Rouge. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, amb una banda sonora exquisida triada per algú que es nota que estima el jazz i el coneix des de dins com és Woody Allen: un magnífic Si Tu Vois Ma Mère de Sidney Bechet acompanya les imatges bucòliques de les ribes empedrades del Sena a mitjanit. Probablement aquesta no sigui ni de lluny la millor pel·lícula del cineasta clarinetista, però és una de les més genuïnament boniques que ha fet en els últims anys.
La Bogeria (Narcís Oller, 1899)
La novel·la que avui us porto no n’és pas una d’alegre, però com a contrapartida us puc assegurar que és curta i ràpida de llegir. Avui marxem fins a la Catalunya de finals del s. XIX, en un moment en què la intel·lectualitat catalana intenta pujar al carro de la modernitat europea, i ho aconsegueix en determinats moments com és el cas de La Bogeria escrita per Narcís Oller el 1899. En aquesta història, que tracta un cas real de trastorn mental, Oller posa sobre la taula una realitat de l’època: d’una banda, les teràpies per tractar aquests casos, però sobretot la manera en què aquests eren assimilats per la societat, relegant als malalts a l’ostracisme i essent culpats del seu propi mal. Probablement un dels fets més destacables – a més de la pròpia història narrada – d’aquest llibre és la manera en què se’ns fa arribar aquesta història: en lloc d’optar per un narrador omniscient, ens trobem amb una triple perspectiva que contribueix a veure simultàniament les diverses cares d’una mateixa moneda per convidar així a la reflexió. No és una lectura alegre, no. Però és una reflexió que més d’un segle després encara mereix la nostra atenció. Com tracta la societat les malalties mentals? Potser no hem evolucionat tant com pensàvem…
Sorry To Bother You (The Coup, 2012)
Avui proposo un àlbum enèrgic, i sobretot, un àlbum amb missatge polític. Amb “Sorry To Bother You” de 2012, la banda de hip hop d’Oakland The Coup, ens va portar fa pocs anys una peça del que es podria anomenar political rap – si és que a algú encara li agrada aquest joc d’etiquetar gèneres. Lluita de classes, rebel·lió social, propaganda política… Són alguns dels conceptes que són tractats amb encert en aquesta amalgama de música negra que barreja els riffs i sons tradicionals del R&B, el funk i el Soul (Moogs, guitarres amb wah-wah…) amb l’essència del hip hop, a vegades recordant a aquells mítics Outkast de fa ja una quinzena d’anys. Amb tot, Sorry To Bother You es conforma com un dels àlbums de The Coup més potents fins avui, ja que si bé mantenen la seva pròpia essència a les lletres, fan un pas endavant en la seva evolució musical, arribant a un so molt més contundent i ràpid que no pas al seu àlbum anterior, Pick a Bigger Weapon (2006), on predominen unes línies de sintetitzadors funk més aviat sossegats. Podeu sentir Sorry To Bother You aquí.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!
