Hola, sóc un escriptor postmodern, una vaca sagrada de pèl gris, però ai, ja no tinc idees. Per això prostitueixo la meva ploma en diaris de l’establishment i faig columnetes a tant la peça sobre formes de vida inferiors, com per exemple els cambrers immigrants que treballen a les franquícies per quatre euros. Per insultar i humiliar qui no es pot defensar en tinc prou comparant-lo amb un cambrer que no he conegut mai i que m’invento: un home del país, que es jubilava fent la feina, i anava sempre vestit de forma impecable, amb camisa blanca, corbatí i davantal. Un cambrer que prenia nota de memòria, duia la comanda ràpid i sense errors, i la servia amb moviments precisos. Oh, i sempre amb un somriure. Gràcies a aquesta falsa nostàlgia jo, que de jove vaig fer sexe, drogues i rock and roll, i tu, una persona decent, d’ordre, ben pensant, una persona que sempre ha jugat seguint les normes, ara a les nostres velleses ens podem trobar i passar-ho molt bé junts gràcies a una complicitat de prejubilats units en el menyspreu a l’inferior, al moreno, al nouvingut, a la púrria que embruta el paisatge. Jo et diré el que penses però no t’atreveixes a dir perquè la dictadura de la correcció política cohibeix la teva llibertat. Et proposo per tant començar amb el cambrer d’avui, que d’entrada sovint és una dona, vestit de qualsevol manera, que fa errors amb la comanda i quan serveix a vegades esquitxa. Per si fos poc a penes parla espanyol i fa veure que entén el català. Recorda, tu que ja tens una edat, i encara compres diaris de paper: la teva vida s’acaba, no has arribat a gairebé res més enllà del teu petit confort mediocre, i ho saps molt bé. Però no et preocupis: la meva ploma consagrada et distraurà i t’ajudaré a trobar moments en què tindràs el consol de sentir-te, per uns instants, superior, i això només pel preu d’un diari. No et pots queixar.