Mad Max (George Miller, 1979)
Una de les millors pel·lícules que ens va donar el passat 2015 va venir de la mà veterana del director George Miller: Mad Max Fury Road. No obstant això, com de costum, avui jo us recomano remuntar el riu que porta fins a l’origen, per re-descobrir la joia que va donar lloc a l’univers post-apocalíptic de Fury Road. El 1979, el mateix Miller va estrenar, amb un joveníssim Mel Gibson com a protagonista, un film de baix pressupost – uns escassos 350.000$ – situat a Austràlia va convertir-se en una peça de culte. El combustible escasseja i la gent mata per una garrafa de gasolina mentre les bandes de motociclistes dominen el territori. La Main Force Patrol de la policia, mentrestant intenta mantenir l’ordre i la seguretat entre aquest caos social. Amb tot, l’agent Max Rockatansky, a bord del ja mític cremador de gasolina Interceptor, posa cara, humanitat i bogeria a aquesta road movie que ha tornat als cinemes trenta-cinc anys després. Mad Max és crua, polsosa i frenètica, i per tot això mereix encara avui la qualificació de “peliculón”.
El Nom de la Rosa (Umberto Eco, 1980)
Si Sherlock Holmes i el Dr. John Watson haguessin existit a l’Europa medieval probablement haguessin sigut alguna cosa semblant a Adso de Melk i Guillem de Baskerville (de fet aquí veiem un homenatge a l’etern detectiu britànic). Amb El Nom de la Rosa, l’etern humanista Umberto Eco, aconsegueix moltes coses: d’entrada s’endinsa en un món fosc, fred i humit com és el de les entranyes de l’Església (adjectius encara vàlids, em temo), tot teixint una trama detectivesca al nivell del millor Conan Doyle. Però potser l’aspecte més important que podem destacar en aquest moment cultural que vivim no és altre que la importància que l’autor italià confereix a la cultura i, sobretot, a la censura d’aquesta per motius ideològics, que a la història que ens ocupa estan confinats en una biblioteca-laberint. Els llibres – la cultura – només es pot prohibir per un motiu: fa pensar. Si la Poètica d’Aristòtil és prohibida al llibre d’Eco, és perquè reflexiona sobre el riure i com aquest fa perdre la por, que és una poderosa eina de control. La censura vetlla pel bé dels poderosos, mentre que la cultura i el pensament ho fan en sentit contrari. Umberto Eco ens ha deixat fa poc, però darrere seu deixa una estela d’idees, d’escrits i de pensaments que tenim l’obligació de mantenir vius i en discussió.
Liquid Spirit (Gregory Porter, 2013)
Qui deia que ja no queden músics com els d’abans? Gregory Porter és un cantant que camina entre el Blues, el R&B i el jazz i que, armat amb la seva perenne gorra amb orelleres i una veu que deixa clavat a la cadira amb la boca oberta va guanyar un premi Grammy al millor àlbum de jazz vocal el 2014 amb el seu debut amb la mítica discogràfica BlueNote: Liquid Spirit. Aquest és un àlbum tranquil, d’aquells que és agraït tant sentir-los de fons tot fent una copa com fer-ho amb calma i atenció; Porter ens presenta versions de temes d’altres autors, com “Lonsome Lover” o “In The Crowd”, que són una mostra de fraseig i de swing del bo que fan entendre el perquè del reconeixement d’aquest home, que a més d’intèrpret ens porta també els seus temes. És aquí on veiem la veritable qualitat del californià: el joc de la veu amb el baix, el picar de mans estil gospel i els vents metàl·lics fa d’aquest Liquid Spirit una veritable joia, un pas endavant en la carrera i evolució artística de Porter, però sobretot suposa un exercici d’inspiració musical per a l’oient. No us el deixeu perdre, que de tant en tant es deixa caure per la sala Jamboree a Barcelona!
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!