Al capdavant de l’onada independentista hi ha gent nascuda entre 1960 i 1975. Molts treballen o col·laboren als mitjans, o són polítics i hi apareixen molt, de manera que contribueixen a modelar la idea que la ciutadania catalana té de si mateixa. Són per això gent d’èxit. Es pot comprovar fàcilment: sense ànim exhaustiu, i per ordre alfabètic, hi ha Miquel Calçada (1965), Joan Costa-Font (1974), Santiago Espot (1964), David Fernández (1974), Saül Gordillo (1972), Joel Joan (1970), Oriol Junqueras (1969), Joan Laporta (1962), Héctor López Bofill (1973), David Madí (1971), Isabel Pallarès (1964), Elisenda Paluzie (1969), Vicent Partal (1960), Joan Puigcercós (1966), Oriol Pujol (1966), Joan Ridao (1967), Raül Romeva (1971), Xavier Sala-i-Martin (1963), Xavier Solano (1976), Salvador Sostres (1975), Ramon Tremosa (1965), Enric Vila (1972) i Xavier Vinyals (1967).
Tota aquesta gent tenen en comú una experiència reduïda o inexistent del franquisme. Els de més edat recorden la televisió en blanc i negre. Eren nens o preadolescents quan el dictador es va morir. No han viscut el trauma de la guerra i la postguerra, com en canvi sí que li passa a la gent de més de 50 anys, la qual tendeix a ser més unionista i més comprensiva amb el pactisme dels anys de Jordi Pujol.
Les dues postures descrites corresponen, més o menys, a pares i fills. Per tant, no és estrany (passa a les millors famílies) que de tant en tant s’alci la veu i es diguin coses exagerades. Certa crítica al “regionalisme“ convergent, abans del gir sobiranista, va ratllar la desmesura. Després del gir, la desmesura és manté com l’única constant de la política catalana: segur que alguns no es creurien abans Mas i ara Puigdemont ni que el veiessin a la presó. Però bé, a part de les discussions ocasionals, la família continua unida pels llaços de sang, temps i culpa.
A Catalunya no estem tan malament en termes d’aquelles taules de benestar global que fa les Nacions Unides: els avis cobren les pensions i els mestres cobren el sou. Per tot arreu es poden comprar aliments a preus assequibles. Si ens posem malalts, la seguretat social ens cuida. Ara bé, els pares recorden com eren les coses abans, recorden les privacions i la repressió. Saben d’on vénen, saben el que els ha costat arribar on són.
En canvi els fills no han conegut altra cosa que l’abundància. Quan ho llegeixen en algun lloc o veuen algun documental entenen què significa el període més llarg de pau i prosperitat que hi ha hagut mai. Però ho donen per fet, no saben el que és viure malament. En molts d’ells, l’ascensor social ha funcionat, i viuen millor que els seus pares. A més no tenen el record personal de l’escassesa, o de les nits al calabós, com sí el tenen els pares. Precisament per això, els millors entre la generació dels fills estiren del carro de l’ideal de la independència. Mentrestant, els pares es preocupen. Pateixen pels fills, i alhora admiren i encoratgen els seus somnis audaços.
