Dilluns 21 Octubre, 2019

Tragèdia, art i quotidianitat a Lo Pati

La memòria confabula amb la imaginació per distorsionar els records del passat. La realitat, vista de massa aprop, pot fer mal. La solució al trauma, diria Zizek, és la poesia, l’art, la sublimació. Seria necessari, doncs, cobrir amb vels i fantasmagories allò que és veu massa clar perquè no ens mossegués.

La tragèdia és un tall de ganivet que ens avoca al sense sentit i destrueix totes les il·lusions que ens anem creant per suportar la realitat. Els discursos, projectes i històries que elaborem s’estripen quan quelcom invadeix la creació d’imaginaris i ens avoca a un “entorn” sense discurs. Un suïcidi d’algú estimat és una tragèdia, una guerra també. Si s’escarba molt ens mostra, no el sense sentit de l’esdeveniment, sinó el sense sentit de la realitat en sí mateixa.

“La tragèdia és un tall de ganivet que ens avoca al sense sentit i destrueix totes les il·lusions que ens anem creant per suportar la realitat”

DSC_4624

“Cauty said to Franco”, una de les tres instal·laciós que es pot veure aquest dies al Centre d’Arts Lo Pati d’Amposta, se centra a mostrar una cicatriu que afecta el teixit social ebrenc des de fa molts anys, Alguns dirien que des de la Guerra Civil, jo m’atreviria a dir que des de molt abans. Aquesta cicatriu es visualitza mercès al monument homenatge a “los que hallaron gloria en la batalla del ebro”, és a dir un homenatge a la causa franquista.

Tortosa, ciutat peculiar , compta amb aquest monument com a símptoma d’una situació extrapolable a tota Espanya, a saber: el llimb en què viu el mateix franquisme. Ni condemnat ni desmantellat, dissimulat com si fos un objecte molest que ningú sabés on posar però que tampoc sabés com desfer-se’n d’ell.

La mateixa estàtua fa visible el silenci que s’ha viscut en aquest territori relativament aïllat i amb cert regust a Western. Silenci per vergonya i per temor, també per discussions enconades que s’han anat repetint al llarg dels anys, potser dels segles. Silenci obligat durant dècades i també sentiment de culpa, perquè quan no és permet parlar d’un trauma propi, la societat que el sofreix acabar per assumir-ne responsabilitats morals. La víctima se sent botxí.

sweet home_frame_2

Lo Pati, prova de foc sobre la capacitat de diàleg d’un territori que el necessita. Quan es pot dialogar, si es fa amb respecte, és senyal de què la situació traumàtica comença a estar superada, almenys indica que ja hi ha cert distanciament. Art per transgredir el mateix franquisme, ironia i doble sentit. Armes contraposades a l’esperit d’excessiva serietat i realitat a què ens volen fer arribar certes dictadures. “Cauty said to Franco” un llenguatge que pot ser desencallant i permetre reconstruir nous relats. Construcció més que destrucció o eliminació. Interessant.

L’obra de Lara Fluxà “The disolution is the best solution for the polution”, centrada a fer emergir una altra llaga que afecta al territori, la contaminació del mateix riu, posa de manifest un fet que és d’allò més interessant analitzar: la relació quotidianitat / estranyesa.

“Silenci obligat durant dècades i també sentiment de culpa, perquè quan no és permet parlar d’un trauma propi, la societat que el sofreix acabar per assumir-ne responsabilitats morals. La víctima se sent botxí”

Lara ens proposa prendre’ns una sèrie de beuratges quasi alquímics que contenen aigua amb mercuri dissolt a mode d’homeopatia Sí, l’aigua de l’Ebre està contaminada d’aquesta substancia i els seus pobladors ens la prenem habitualment, sense ser-ne massa conscients. Això sí, falta que ens presentin la fórmula de manera explícita perquè ens atabalem. Fa pensar que ens puguem acostumar a situacions desagradables i també fa pensar que sempre sigui més fàcil veure el perill descontextualitzant una realitat que no pas fer-ho immersos en ella.

sweet home3

Però a Lo Pati no només hi vaig veure l’acte hermenèutic d’interpretar ferides i costums. També em va frisar l’exposició que ha elaborat Asbel Esteve, “Sweet Home”. La proposta del realitzador ebrenc consisteix a abocar-nos a lo “absolutament” real mitjançant la ficció. Un audiovisual amb espais buits es mostrat a través d’una barrera de llistons de fusta. L’espectador sent la incapacitat de trobar llar, la incapacitat, en definitiva, de resguardar-se de la intempèrie del sense sentit.

L’ésser humà és un ésser que té tendència a sorprendre’s i aquesta sorpresa l’embadaleix i l’exposa. Si aquesta situació es perllonga, però, brolla quelcom semblant al que la modernitat anomenaria bogeria. Per això calen discursos, justificacions, diàlegs i ficcions. Aquestes són les llars metafísiques de les persones i Lo Pati ha sabut construir-les tot elaborant noves interpretacions i aproximacions artístiques a realitats massa reals que ens segueixen colpint.

Tres exposicions, en definitiva, que encaixarien entre elles a través de la relació real / imaginari / simbolisme i que es van inaugurar simultàniament a Lo Pati el passat 23 de gener.

 

Pàgina web de Lo Pati: www.lopati.cat
5,252FansM'agrada
976SeguidorsSeguir
15,534SeguidorsSeguir

Anàlisi | Opinió | Informació

Encara no ets de la comunitat Mirall a Facebook?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca