Yojimbo (Akira Kurosawa, 1961)
El film que avui us proposo és singular, plàstic, i el que és més important, un veritable clàssic. Sobradament coneguda és la importància del japonès Akira Kurosawa en la cinematografia occidental; sense anar més lluny, alguns dels mítics spaghetti western de Sergio Leone – com Per un Pugno di Dollari (1964) – estan basats en algunes de les seves obres. Yojimbo ens presenta un rōnin, un samurai sense senyor a finals del període Edo que es guanya la vida com a soldat de la fortuna. Arriba a un poblet on dos grups de bandits es disputen el poder i la resta crec que no cal que la spoilegi. Si bé la trama argumental ens és molt més que coneguda, cal recordar que aquesta va ser de les primeres ocasions en què es va dur al cinema una història antiheroica d’aquestes característiques i que a més va ser Kurosawa qui ho va dur a terme, pel que tot plegat és indestriable d’una qualitat estètica de primer ordre: fotografia, vestuari, elegància, llum… Tot conjurat per conferir una gran potència dramàtica a una història protagonitzada per l’actor predilecte de Kurosawa, Toshirō Mifune, qui en aquesta ocasió broda el paper del mercenari renegat que està de tornada de tot. Aquí en podeu veure el tràiler i ja em direu si val o no la pena!
L’avenir d’una il·lusió (Sigmund Freud, 1927)
Segur que tots hem llegit La interpretació dels somnis (Freud, 1900) oi? Hola? Hi ha algú? Bé, interpretaré el vostre silenci com una resposta afirmativa. Pare del psicoanàlisi, cocaïnòman i vienès d’adopció, Sigmund Freud és un d’aquells autors que quan te’ls obliguen a llegir te’n recordes de tot el seu arbre genealògic per la seva complexitat i barroquisme a l’hora d’escriure. Tanmateix, amb el pas dels anys, eventualment hi acabes tornant corcat per la curiositat. Doncs bé, si es dóna el cas que heu de tornar a una lectura de Freud, avui us porto aquest petit estudi, L’avenir d’una il·lusió (1927). En aquesta obra tardana, l’autor (psico)analitza la religió amb perspectiva de futur i, com no podia ser d’una altra manera, aquesta en surt força malparada del dur sedàs de Freud: la religió és la peça de la cultura humana que serveix per corregir les seves pròpies imperfeccions. Això és, en altres paraules, la religió elimina les neurosis col·lectives alhora que és una neurosi universal, una il·lusió que actua com a instint immobilitzant (cosa que ens remet a l’opi del poble de Marx). Donada la seva curta extensió – poc més de 100 pàgines – L’avenir d’una il·lusió és una lectura assequible (de veritat, no és com La Interpretació dels Somnis) de Freud que a més és perfectament vigent noranta anys més tard; és necessària una anàlisi i un repensament del paper de la religió en l’actualitat, i aquest és un bon inici.
In the Court of the Crimson King (King Crimson, 1969)
No sempre passa que un àlbum debutant, una opera prima, esdevingui una peça de culte de la música alternativa del segle XX. Doncs bé, justament això és el que va succeir amb aquest disc dels britànics King Crimson, pares fundadors d’un dels subgèneres més controvertits del rock: el rock progressiu. L’epítet progressiu ha sigut i és motiu de discussió entre crítics i aficionats a causa de la indeterminació del que implica; tanmateix, si us hagués de definir amb un 1×1 el que és el rock progressiu, us diria que és un tipus de rock que busca la complexitat. Aquesta complexitat, que fàcilment alguns tradueixen com a pedanteria, és l’argument principal dels detractors d’aquest estil. No obstant això, humilment considero que tot té el seu moment, fins i tot les línies melòdiques recargolades de les guitarres i orgues a ritmes trencadors. Cal destacar a més la gran qualitat dels músics d’aquest projecte: el guitarra Robert Fripp, els eclèctics Ian McDonald i Peter Seinfield i el sonadíssim baixista Greg Lake (sí, el d’Emmerson, Lake & Palmer) que en aquest disc té la que és de ben segur la seva millor interpretació vocal. In the Court of the Crimson King té jazz, té psicodèlia, té música clàssica… Té de tot. Encara que no t’agradi el progressiu és un àlbum que mereix una oportunitat sí o sí (allò que ara s’anomena un must).
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!