Poc després de fer-ne quaranta l’individu comença a tenir consciència de la pròpia mortalitat: cabells aclarits, blancs, primeres arrugues, despenjament de la carn a la cara, el lòbul de l’orella, les mamelles, els testicles. Les durícies als peus i a les mans, els queixals empastats. La dona pot acumular greix en llocs atractius, però en l’home la pèrdua de la silueta és ridícula. Es deixa de donar el cos per descomptat, algun company de generació es mor de càncer i els metges comencen a ocupar més espai mental. L’individu comença a menjar pensant en el sobrepes, buscant vi i aliments de qualitat. El sexe entra en una fase més conscient i més cerebral: es disfruta més perquè s’intueix que s’acaba.

És el moment del divorci*. La parella entra en un període de risc, sobretot per fatiga del material. Ella buscarà en la nova parella un refugi. Ell, renovar les ganes de viure, si pot ser amb un cos més jove: començar a admirar la bellesa de la joventut vol dir haver deixat de ser jove.

L’individu s’ha fet per tant gran, i alhora els pares se li han fet vells. De cop l’individu entén que els pares van tenir la seva edat i una vida pròpia. S’imposa la gratitud: el que abans irritava en els pares esdevé mania entranyable. O no, perquè a vegades continuen les discussions fútils: a partir dels quaranta els conflictes amb els pares ja no tenen solució sinó dissolució.

El joc entre generacions continua. Així, si el quarantí té fills, descobreix espantat que els acaba de dir una cosa que va sentir dir al seu pare i va pensar “què diu aquest carcamal”. Els seus propis pares estan orgullosos de veure’l fer de pare, però alhora conspiren amb els néts contra el seu fill. Per exemple, quan el pare cansat envia el fill a dormir i l’àvia li demana que el deixi jugar una mica més si demà no hi ha escola. Que els avis malcrien sempre els néts vol dir exactament això.

Entorn dels quaranta també canvia el consum de cultura. El cinema de cop sembla fet al gust d’adolescents subnormals. Una cosa que costa d’admetre és que el pop-rock no és que deixi d’agradar, sinó que es recorda que agradava a un jo més jove, la qual cosa no és exactament el mateix. A partir d’aquí el quarantí comença a explorar els catàlegs infinits de la música clàssica, el jazz, l’ètnica.

La consideració social ja està fixada als quaranta. El corró anivellador del convencionalisme no té pietat: és el consell constant, benintencionat i no demanat de la parella, els pares, els amics. Quant a l’estatus, qui està en una burocràcia pública o privada ja té alguna antiguitat. Si fa carrera independent hauria de tenir algun nom. Quant a la propietat, o bé ja es té la hipoteca** encarrilada, o bé se sap que es viurà de lloguer, o bé s’espera heretar.

Per molt orgull que es tingui pel que s’ha aconseguit, sempre hi ha algú que ha arribat un pam més amunt sense esforç aparent. Contra qui mesurar-se? En fer-ne quaranta es miren les fotos de l’institut i ja se sap qui ha desaparegut i qui tindrà un cercle vermell el dia que es faci un documental sobre ell o ella.

* divorci Ritual de passatge de la vida, consistent en trencar el vincle matrimonial. Encara troba resistència entre pobres, ignorants i catòlics, però noves lleis per agilitar el tràmit haurien d’ajudar a resoldre la situació. Per a l’home la primera dona té els fills i els cria. La segona és un trofeu (angl. “trophy wife”), un símbol d’estatus: quedar-se amb la mateixa dona és tan de perdedor. La dona pot aprendre l’art de divorciar-se a temps i bé: dones sense més talent conegut que encadenar marits i acumular pensions són ídols entre les jovenetes. Perquè divorciar-se és sa, sobretot a partir d’una edat: només cal pensar que el matrimoni judeocristià el van inventar uns homes vells al desert, fa més de dos mil anys, quan la gent era vella als quaranta, si hi arribava. Avui en aquesta edat els homes a penes han superat l’adolescència i ja cauen en la crisi dels 40, i les dones si fa no fa. L’únic fre al divorci, la presència de fills petits, es va superant gràcies al pensament positiu: divorciar-se pot ser una forma de tenir dos papàs i dos mamàs, germans “nous” i més regals. El matrimoni arcaic es mereix el respecte de les institucions que van funcionar molts anys i s’han guanyat un lloc al museu: “el primer coit”, deia el contracte social a l’home, “et costarà un ronyó, has de tenir diners, signar una hipoteca**, comprar una casa. Però a partir del segon és gratis!” La dona tenia cura dels fills i de la casa i quan era vella i inservible el matrimoni la protegia. Avui gràcies al progrés general de la humanitat les coses funcionen d’una altra manera.

** hipoteca La relació amb el préstec hipotecari classifica la població sense marge per l’autoengany, el deliri i altres formes de demència. Els qui no la necessiten són els rics de veritat. Els qui se la poden permetre són la classe mitjana amb tots els seus matisos. Els qui no se la poden permetre són la púrria. El dolor i la tragèdia apareixen en qui passa de creure’s que se la pot permetre a adonar-se que no pot pagar i el sistema l’ha espremut, li ha tret tot el suc i es disposa a expel·lir-lo com un residu.

Del llibre “Per què tot és una merda” (2008), revisat.