Per Àlex Solano i Seda Hakobyan de l’ @aravotcat
Els referèndums com a instruments per decidir la independència d’un territori han estat utilitzat per desenes de països. Poden sorgir a partir d’un acord amb el govern de l’Estat, o ser unilaterals, que en aquest cas, poden ser ignorats per la comunitat internacional, encara que pot haver-hi una independència de facto, o ser reconeguts com a passat a desenes d’estats com Eslovènia, Armènia o Lituània.
L’assoliment d’un referèndum depèn de la voluntat de dirigents i població, però en gran part també de l’actitud de l’Estat, que pot impedir que una part del territori mostri la seva voluntat democràticament, obligant a resignar-se a part de la població o obligar-los a cercar altres vies. El referèndum ha estat l’eina més utilitzada per assolir la independència durant les últimes dècades (s’han fet al voltant d’un centenar), en canvi abans de la Segona Guerra Mundial se n’havien produït només cinc.
Quin és el primer referèndum d’independència?
El primer referèndum d’independència que es té constància és el de Libèria, en aquell moment una colònia de la Societat Americana de Colonització, que tenia com a objectiu “retornar” a l’Àfrica els exesclaus negres dels Estats Units. El 27 d’octubre de 1846 es va celebrar un referèndum per decidir si els exesclaus volien seguir formant part d’una colònia o convertir-se en un estat independent.
El resultat va ser d’un 52% a favor de la independència, si es té en compte que es van portar al voltant d’uns 13.000 exesclaus entre 1816-1846 podem deduir que es tracta d’una població molt reduïda. El 26 de juliol de 1847, Libèria es declarava independent. Cal destacar l’actitud posterior dels exesclaus, que davant la diferència cultural (“superioritat cultural”) entre colons i tribus indígenes, van excloure de la ciutadania als indígenes fins al 1904, ja que preveien fer un estat d’estil occidental i calia assimilar les tribus locals.
El segon referèndum està molt relacionat amb el primer. Més enllà de Libèria, alguns estats d’EE.UU havien promogut colònies similars; mentre Missisíppi-Àfrica va decidir formar part de Libèria el 1847, la República de Maryland va decidir en referèndum el 31 de gener de 1853 ser un estat independent, amb una participació del 100% (només 122 persones), convertint-se en un estat el 8 de juny de 1854. Com és que avui dia no existeix?
Poc després d’assolir la independència, les tribus locals van atacar l’estat de Maryland, ja que la nova república havia interromput el comerç d’esclaus, del que les tribus locals es beneficiaven. Davant l’atac de les tribus locals va haver de demanar ajuda a Libèria, que va enviar ajuda militar. Maryland va reconèixer, a través d’un referèndum amb tota la població a favor de l’annexió, que no podia sobreviure sola i passaria a formar part com a comtat de Libèria. Com a curiositat, Maryland també va fer un referèndum per aprovar la Constitució de 1854, fent tres referèndums en només quatre anys.
Quin és el primer referèndum d’independència europeu?
La primera independència europea per referèndum és la de Noruega el 1905, que va posar fi a la unió amb Suècia. L’inici de l’enfrontament es troba en el moment en què el rei es va negar a acceptar la llei del Parlament noruec de crear consolats per fer una política exterior pròpia. Aquest fet va portar al govern a dimitir (era un govern format tant per conservadors com liberals), i en no haver-hi alternatives, el rei no va ser capaç de formar govern. El Parlament noruec va declarar la unió dissolta el 7 de juny de 1905, ja que el monarca havia abandonat les seves funcions com a rei de Noruega incapaç de fer política i formar un nou govern.
Aleshores es va formar un govern ja sota les lleis noruegues, però per Suècia va ser considerat un acte de rebel·lia, i va considerar necessari convocar un referèndum a Noruega. El govern suec (superior militarment) va assegurar que reconeixeria el resultat si s’arribava al 85% de participació. El 13 d’agost de 1905 es va fer un referèndum sobre la dissolució de la unió (només a Noruega) que va rebre 368.208 vots a favor (99,95%) i 184 vots en contra (0,05%), a més cal afegir que les dones, sense dret a vot, van recollir 279.878 firmes a favor. La participació? Un 85,4%!
Durant les negociacions posteriors tots dos països van desplegar els exèrcits a la frontera, encara que el rei no volia la guerra per por de quedar aïllat internacionalment. Finalment el 23 de setembre s’arriba a un acord, renunciant el rei a la corona noruega. Posteriorment el 79% dels noruecs van votar a favor d’una monarquia, sent escollit el segon fill del rei de Dinamarca (que estava casat amb la filla del rei del Regne Unit).
El 1918 trobem una altra independència europea, la d’Islàndia respecte a Dinamarca, on els islandesos van crear un regne diferent als danès, això sí, sota la corona danesa. Amb una participació del 43,8%, un 92,6% dels islandesos van votar a favor (12.411), i un 7,4% en contra (999). El 1944 es convertiria en una república independent en un nou referèndum.
El primer referèndum no reconegut?
En aquest cas cal que ens situem a Austràlia de l’Oest (Western Austràlia), un estat que el 1900 va votar a favor d’unir-se a la Federació australiana, encara que la majoria del país va votar en contra, les zones més poblades (Albany i Goldfields) van votar a favor, decantant el resultat. El fet és que la Constitució d’Austràlia que estableix la Federació Australiana de 1901 remarcava que aquesta era indissoluble, i no reconeixia el dret a la secessió.
El 8 d’abril de 1933, en una situació de crisi, amb més d’un 30% de desocupació i descontents amb les lleis del govern federal, el govern estatal va convocar un referèndum on va guanyar la opció favorable a dissoldre la federació amb un 68% dels vots a favor. Per decidir sobre els efectes de la decisió es va fer una petició al Parlament Britànic, ja que havia estat aquest el que havia fet l’acta de la Constitució australiana de 1901. Cal destacar que el mateix dia del referèndum, paradoxalment, els independentistes perdien les eleccions i el govern, per tant era complicada una reacció airada en cas que la independència no fos acceptada.
L’argument dels independentistes era que igual que sortia la paraula “indissoluble” també es destacava que el text es referia “sota la Corona” i “sota aquesta Constitució”, llavors quins eren els límits de “indissoluble”? Si Austràlia es convertia en una República llavors no era “indissoluble”? I si es reformava, o no es respecta “aquesta Constitució”, llavors ja es podia? Si havien passat més de trenta anys, les futures generacions havien de pagar els errors del passat? El Parlament Britànic va establir un comitè especial, però després de moltes pressions i 18 mesos de negociació es va negar a considerar la qüestió, ja que no tenia el suport del govern australià, i per tant que no podien concedir legalment la independència. Cal remarcar que amb la recuperació econòmica, el moviment va anar perdent suports, desapareixent el 1938.
Cal recordar que vuitanta anys després, en una situació similar, on la Union Act d’Escòcia establia que la unió seria “per sempre”, en aquest cas, el referèndum sí que va ser legal i vinculant. Encara que hi ha certs governs que segueixen en el segle XX.
Dins d’aquest període també trobem un referèndum d’independència d’un estat que ja era independent. El 1945 a Mongòlia celebrava un referèndum, establert en tractats de 1911 i 1915, però Mongòlia ja era independent, i des de 1924 una República Socialista satèl·lit de la URSS. Cal afegir, que a més, la URSS els havia protegit dels japonesos durant la Segona Guerra Mundial, cosa que no havia pogut fer Xina amb les seves regions. Aquest fet va provocar que amb una participació del 98,5% i un 64,2% escrutat el 100% dels votants havien votat a favor, sent reconeguda com a estat independent per Xina. Com a curiositat, l’actual govern xinès de Taiwan no reconeix aquesta independència i reclama Mongòlia com a part de Xina.
Un any després, el 1946, tornem a Europa, concretament a les Illes Feroe, on amb un 67% de participació van vèncer els independentistes per poc més de 150 vots (50,73% vs. 49,27%), els quals van declarar la independència, però aquest resultat ajustat va ser anul·lat per Dinamarca amb l’argument que la majoria no desitjava la independència i el Parlament va ser dissolt. En les eleccions parlamentàries serien les forces unionistes les vencedores, tot i això, a causa de les creixents demandes independentistes i autonomistes es va concedir autogovern a les Illes Feroe el 1948. Actualment el govern danès ha declarat que no s’oposarien si els feroesos s’inclinessin per la independència, el problema és que Feroe depèn de les transferències daneses i els partits independentistes (que són majoria) no desitgen convocar un referèndum!
Un cas peculiar d’Europa
Com a últim referèndum d’aquest article cal destacar el cas de Saar (o Sarre). Saar és un territori a la frontera entre França i Alemanya, molt industrialitzat, que després de la Primera Guerra Mundial, el 1920, va passar sota tutela de la Societat de Nacions (l’antiga ONU) per un període de 15 anys, sent les mines cedides a França, i en finalitzar aquest període es faria un referèndum per decidir el futur de la regió.
El 1933 molts opositors al nazisme van fugir a la regió, ja que no era controlat per Hitler, i davant el referèndum aquests van fer campanya per seguir sota control de la Societat de Nacions (com a mínim fins que continués el govern nazi). Però el referèndum de 1935, que tenia tres opcions (seguir sota control de la Societat de Nacions, unir-se a França o unir-se a Alemanya) va donar, amb una participació del 98%, una victòria aclaparadora a favor de retornar a Alemanya (90,73%), en canvi la posició d’statu quo defensava pels opositors van rebre un 8,86%, i els de la unió amb França, que tenia molt poca simpatia a la regió, es va quedar en un 0,40%. Tot i això, després de la Segona Guerra Mundial, la regió es va convertir en un protectorat de França, que tot i estar sota la seva protecció gaudia d’una independència que els permetia tenir una nacionalitat sarresa, una moneda pròpia i una constitució, sent reconeguda aquesta regió com independent internacionalment. Cal destacar la seva participació en els Jocs Olímpics o a la prèvia del Mundial de la FIFA.
Els partits alemanys van ser prohibits, així en les eleccions de 1952 van vèncer els partits favorables a la situació existent, però hi va haver un 24% de vots en blanc en suport dels partits prohibits. Les tensions i negociacions entre Alemanya i França van portar als acords de París de 1954, que establia un referèndum el 1955 sobre la independència de Saar. Els plans de França, que desitjava un Saar independent, no es van complir un altre cop, i encara que la diferència no va ser tan aclaparadora com en el referèndum del 1935, un 68% de la població va votar en contra de ser un estat independent (i un 32% a favor).
El rebuig a aquest pla va portar a la reunificació amb Alemanya, i a canvi es va modificar el curs del riu Moselle, que reduïa el cost de la indústria francesa de Lorena, els alemanys acceptaven que fos ensenyada com a primera llengua estrangera a les escoles de Saar el francès.
A partir d’aquesta data la quantitat de referèndums va augmentar considerablement, assolint la gran majoria de nous estats la independència a través d’aquesta eina, així com altres han pogut de decidir seguir formant part nacions com Puerto Rico, Quebec o Escòcia, i ha estat el mecanisme més democràtic i legítim per donar solucions a aquests conflictes. Com a curiositat, hi ha un estat que tot i tenir desenes d’independència mai ha acceptat convocar-ne cap.
