A l’Àsia Central tornen a sentir-se rumors de gihadisme més de tres dècades després que aquest prengués força en uns països que, durant més de 50 anys havien estat educats en l’ateisme. Islam Karimov, el president de l’Uzbekistan, era i és amb diferència el líder d’Àsia Central que aplica amb més mà dura la llei contra els moviments gihadistes, i també contra moviments islàmics de caràcter democràtic. Raons sembla que no li falten per a recuperar els guants de ferro doncs els rumors de l’aparició de l’Estat Islàmic a l’Afganistan i fins i tot al Tadjikistan, a la seva frontera, amenacen de traslladar les seves accions a l’Uzbekistan. En aquest context, Karimov compra per una banda material militar als EEUU (que arran de l’aparició de l’ISIS semblen interessats a romandre a l’Afganistan) i per l’altra vol que es construeixi el gasoducte Turkmenistan-Xina que tants beneficis li ha de donar i que perillaria a causa de la inestabilitat política. No s’equivoca el president uzbek en prendre tantes precaucions doncs, vint anys enrere, el seu propi govern va perillar.
Tot podria començar amb el sorgiment polític del qual fou durant molts anys considerat el Nemesis polític de Karimov, Jumaboi Ahmadzhanovitch Khojaev, més conegut pel seu pseudònim Juma Namangani. Nascut al poble uzbek de Namangan a l’actual Uzbekistan, Juma feu com molts altres joves de l’Àsia Central soviètica, constituir grups religiosos clandestins, molts d’ells inspirats en l’exemple dels mujahidins afganesos. Però, i igual que molts dels seus compatriotes, Juma fou cridat el 1987 a files i enviat a l’Afganistan amb l’Exèrcit Roig amb la missió de recolzar el govern comunista contra els mujahidins. En aquesta guerra Juma esdevingué un sergent de paracaigudistes, aprenent molt de les tàctiques de guerra soviètica i, sobretot, es quedà amb la tesi mujahidí de lluita armada.
El 1990 el desmantellament de la Unió Soviètica agafà malament tant al govern comunista de l’Uzbekistan, en el qual ja figurava el nom de Karimov, com a la seva població que inicià un procés d’endeutament a causa de la pèrdua del mercat rus. Karimov, que hagués preferit romandre dins la Unió Soviètica, es presentà com un nou tipus de governant si bé tractà d’aplicar les mateixes regulacions que a l’època de l’URSS, sobretot pel que fa a la religiositat pública. Però el mateix any 1990 diners provinents de l’Aràbia Saudita inundaren les repúbliques asiàtiques, exportant la ideologia religiosa dels Saud i ajudes a una població econòmicament molt perjudicada. Amb aquests diners, Juma edificà una mesquita a Namangan i començà a governar el poble d’acord a les pràctiques islàmiques, fent portar vels blancs a les dones i establint cossos de seguretat que regulessin els preus del mercat.
En aquest nou Uzbekistan, Juma es convertí en el cap militar del moviment islàmic i Yuldashev en l’espiritual. Conscient del poder d’aquests nous grups, Karimov anà a entrevistar-se amb ells el 1991 però, a la petició de Yuldashev d’aplicar la xaria a tot el país, respongué qualificant de wahhabites (doctrina musulmana sunnita procedents d’Aràbia Saudita) tots els islamistes radicals i el 1997 aplicant aquest qualificatiu a tot aquell que trepitjava una mesquita. L’actitud de Karimov responia als esdeveniments del país veí, Tadjikistan, on el govern, hereu de l’URSS, lluitava una cruenta guerra civil contra una coalició de partits islàmics en la qual, Juma, hi prengué part. Patrocinat pels saudites, Juma mobilitzà una tropa de 200 homes (en els quals s’hi integraven molts àrabs que tornaven desil·lusionats del conflicte afganès) i prengué la vall de Tavildara, que convertí en la seva base d’operacions, i en la qual s’hi lluità una de les batalles més cruentes de la guerra civil del Tadjikistan, la del pas de Haboribot de 1993.
En aquest conflicte és on es forjaria la imatge del gran Juma Namangani, convertit en un “Che Guevara” dels moviments jihadistes. A més de ser un bon estrateg, Juma era un bon orador i sempre exigia dels seus homes una disciplina fèrria; tampoc li faltaven els contactes, doncs establí vincles amb els afganesos Massud i Hekmatyar (i més tard amb els propis talibans). El 1998 crea amb Yuldashev el MIU (moviment islàmic de l’Uzbekistan), l’objectiu del qual era derrocar el president Karimov i establir la xaria a més de, i a diferència dels seus equivalents al Tadjikistan, el MIU rebutjava teòricament tots els progressos occidentals. El 16 de febrer de 1999 en un atemptat al centre de Tashkent, la capital uzbeka, moren 13 persones i 129 més són ferides, anant de ben poc que Karimov fos una de les víctimes. La guerra de Karimov amb el MIU havia començat.
L’estiu d’aquell mateix any, milicians del MIU establerts al Tadjikistan entren a la vall de Fergana (la qual se la reparteixen tres països) i envaeixen tres pobles al sud del Kirguizistan amb la voluntat de crear en la part de la vall del país més pobre cèl·lules per atacar a Karimov, si bé fou el segrest de quatre geòlegs japonesos en aquella operació el que la feu aparèixer als mitjans internacionals. Karimov exigí als governs talibà, tadjik i kirguís que expulsessin els militants del MIU del seu territori, però, si bé els talibans s’hi negaren, els altres països eren massa febles per a enfrontar-se als homes de Juma. A la primavera del 2001 la vall de Tavildara s’omplí d’estrangers (fins a 400 provinents de col·lectius àrabs, tadjiks, afgans i kirguís) amb la voluntat d’unir-se a Juma en la seva propera ofensiva d’estiu. Abans però, Juma es casà amb la viuda tadjik d’un mujahidí caigut en combat, fent-se més popular entre la gent de la vall que acudí en massa al banquet nupcial del guerriller. Doncs una característica dels soldats de Juma a la vall era que eren educats i que pagaven per tot el que consumien. Després va anar a l’escola de Sangvor a reunir-se amb els comandants per a planificar la campanya, contenint tots els governants d’Àsia Central la respiració.
Mentre Juma declarava la gihad al govern uzbek des del seu refugi a l’Afganistan, els seus militants s’infiltraren a territori uzbek i, no molt lluny de Tashkent, atacaren a les tropes uzbekes (les quals havien rebut un entrenament militar als EEUU) i els hi infligiren un cop moral i polític molt dur. Després dels atacs, els homes del MIU es retiraren a l’octubre a les seves bases de l’Afganistan on, a petició dels talibans, prendrien part en el setge de Taloqan, el quarter general de Massud, el principal enemic dels talibans. Amb un exèrcit de 2000 homes, ubicat majoritàriament a Mazar-e Sharif i Kunduz (el feu del general Dostum), Juma no només era una força militar important sobre el terreny sinó un comodí on gihadistes d’arreu del món s’hi podien refugiar sense suposar un perill polític per al govern i és que, quan la Xina exigí a Pakistan que pressionés als talibans per a què expulsessin als guerrillers uigurs (musulmans xinesos) que lluitaven a l’Afganistan, el que feu el govern talibà fou destinar-los al MIU on, juntament amb els txetxens, eren una força de 300 soldats d’elit.
La sort de Juma, qui contemplava el control de tota la vall de Fergana, va canviar a causa de l’atemptat de les torres bessones i la intervenció dels EEUU a l’Afganistan contra els talibans, aliats del MIU. Juma es féu càrrec de la defensa del bastió nord de Mazar-e Sharif però fou mort durant els combats del 9 i el 10 de novembre del 2001 i tot i que no desintegrat, el MIU quedà molt perjudicat. Gracies als EEUU Karimov ha pogut retenir el poder quinze anys més però, les causes que portaren el MIU a ser una amenaça tan greu, no han desaparegut (així com tampoc ho han fet ni el MIU ni Yuldashev, el seu líder espiritual) per la qual cosa no seria sorprenent que el fantasma de Juma Namangani tornés a planar sobre la vall de Fergana.
