La Galeria H2O acull des de mitjans del mes passat la darrera exhibició de l’artista Sean Mackaoui, Unchained. Aquells qui sovint deambulem per les inauguracions, ja sigui d’una exposició, d’una nova sala o simplement sigui la presentació d’un llibre qualsevol a una ciutat qualsevol, coneixem la tendència que se seguirà, activem el protocol mode inauguració amb gran esforç per demostrar la vivesa de la ciutat. Hi ha ocasions, però, en les que veritablement una inauguració va més enllà del protocol i ens deixem emportar per l’ambient del moment com és aquest cas, que fou especialment agradable gràcies a la presència de l’artista qui, sense fer fastigs a cap possible diàleg, voltejava per aquesta particular casa barcelonina convertida en galeria des de 1989 mirant i responent als rostres d’aquells que es van deixar caure aquella tarda.
Sean Mackaoui ens ofereix un joc entre contrastos, una paradoxa continua, fent que l’ambigüitat preponderi per tota la sala mitjançant la relació directa d’elements els quals semblen no tenir res en comú –vegis la píndola encetada en un anell, o un afrodisíac llamàntol amb uns auriculars com a pinces- emfatitzant a partir d’aquestes atribucions la idea heterogènia a la que ens transporta la colossal paraula amor. Els títols, les obres i els petits elements que les conjuguen són en la seva totalitat una desconstrucció de l’ampli concepte d’amor. L’artista humanitza aquest concepte tant mastegat i edulcorat presentant-nos una realitat dins del complex món de les relacions interpersonals. Al cap i a la fi, em repeteixo mentre observo la gran varietat de públic que gaudeix de la inauguració, l’amor, així com qualsevol sentiment humà, és un joc entre el fet i el seu contrari.
A la sala es disposen obres que varien en mida i format establint una sèrie de dinàmiques que agilitzen la contemplació d’aquestes. L’artista anglo-libanès utilitza aquesta vegada la serigrafia per aconseguir els grans formats que sorgeixen prominents de les blanques parets de la galeria. Tot i així, el petit i mitjà format més definitori del món del collage també és present, inclinant-se cap a la fisonomia de les seves obres anteriors. Sean Mackaoui ens assenyala a part dels presents l’obra de mides més reduïdes que ocupa, tota ella, un dels murs: “Aquella obra es titula Unchained, és la que dona nom a l’exposició” veient el nostres rostres estupefactes somriu, és precisament el que volia, enaltir aquell collage minúscul d’un verd potent que cobreix una gàbia hermètica que comunica amb una furgoneta la porta de la qual està oberta–vet aquí l’ambigüitat de Mackaoui-.
Gràcies a la picaresca de l’artista i els continus jocs visuals i iconogràfics, l’espectador no es sent un ens passiu, al contrari, l’exhibició dona cabuda a la lliure interpretació. El significat s’adquireix arran de la pròpia experiència vital del visitant que convergeix amb la subjectivitat de l’artista qui, amb una naturalitat colpidora de la que molts artistes haurien d’aprendre, diu: “No vull condicionar a l’espectador, totes les obres tenen un plantejament obert”.
Aquesta sentència és fa tangible contemplant la sèrie de les quatre obres en blanc i negre. “Si et fixes, les obres duen per títol cançons que m’agraden. No són gens descriptius”. I quines cançons! Com a bon melòman la música és part del procediment d’estimar, harmonitza les formes d’amor sensual i sexual que Mackaoui dirigeix a Unchained.
Em resulta quasi impossible no meravellar-me per l’obra de petit format -31.5 x 23 cm- que comparteix protagonisme amb el vinil, presidint, així, l’exhibició que ens ocupa. Retorno a aquesta una i una altra vegada com si existís un magnetisme imperceptible entre aquesta i una servidora. Duu per títol Bang, Bang, remetent a la cançó globalment coneguda gràcies a la versió de Nancy Sinatra, i com una bala penetra als meus ulls el joc cromàtic i les sensuals formes on la sinuositat del cos femení agraeix la onada de bales policromades que l’embolcalla. La fredor de la mirada de la model es perpetua als cartutxos, però alhora aquesta és una mirada extremadament ferotge totalment en acord amb les múltiples referències que Mackaoui realitza cap a la femme fatale.
La voluptuositat que ha caracteritzat al llarg de la història a la dona és, sigui o no fatale, el motor dels diferents tipus d’amor que l’artista mostra en aquest exquisit ventall d’imatges on la polidesa de l’acabat del collage fruit d’un pas manual inicial no queda exempt de virtut.