El TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió) representa un pas més del reguitzell d’acords de lliure comerç que s’estan duent a terme a nivell internacional. El TPP (Tractat TransPacífic), el TISA (Acord de Comerç i Serveis) o el CETA (Acord Econòmic i Comercial entre la Unió Europea i Canadà) en suposen d’altres exemples. Sobre el paper, el TTIP planteja una liberalització del sector serveis a uns mínims comuns entre la Unió Europea i els Estats Units. Un sector al que les privatitzacions neoliberals de la dècada dels 80 no van poder ficar queixalada. Però ara no tan sols entrarà en risc, sinó que a més repercutirà en una alteració (per no dir violació) sistemàtica de l’ordre públic internacional.
La UE i els Estats Units representen el 30% del comerç internacional i el 47% del PIB mundial. Amb aquest acord, s’espera un creixement de l’economia europea del 0,5% del PIB i d’un 0,4% del nord-americà. Però quin cost tenen aquests guanys?
La resposta intuïtiva és una amenaça als drets socials, laborals i mediambientals, és a dir, a l’Estat del Benestar. Però sota aquesta superfície trobem un atac directe a la legislació europea i a la majoria dels tractats internacionals sobre els que se sustenten els drets fonamentals. Tot plegat en ares d’una hipotètica homogeneïtzació (importació) entre el sistema legislatiu i comercial nordamericà i europeu. La privatització de la justícia.
En què es tradueix això? Doncs per exemple, en l’ús dels transgènics. Mentre a Europa la llei és prescriptiva i en prohibeix el seu ús, deixant que sigui l’empresa qui ha de demostrar que no suposen cap risc en la salut, als Estats Units succeeix el contrari. És l’altra part, l’Estat, qui ha de demostrar l’impacte negatiu del producte additiu. Si l’Estat es nega a implementar l’ús de transgènics en el conreu, l’empresa podria no tan sols denunciar l’Estat sinó també demanar una compensació econòmica per les possibles pèrdues produïdes.
Ara toca imaginar-se això per la resta de serveis públics. La defunció de la sobirania estatal en favor de l’interès privat. És a dir una imposició del mercat, qui executa un cop d’Estat al sistema legislatiu europeu.
L’accepció de cop d’Estat al sistema legislatiu europeu no és gratuïta. Qualsevol tractat internacional ha de complir amb les directrius de la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats. L’article 53 de la Convenció de Viena estipula com a ius cogens aquell conjunt de normes imperatives del dret internacional de la comunitat internacional que no poden ser derogades. Per tant, qualsevol tractat internacional contrari a una norma d’ius cogens és nul. El mateix succeeix si aquest s’ha realitzat de forma fraudulenta (article 49) o amb falsedats deliberades (article 50).
Dins d’aquesta tipologia de normes trobem la Declaració Universal dels Drets Humans o la Carta de les Nacions Unides. És a dir, la progressiva privatització del sector serveis (sanitari, alimentari o mediambiental) resultaria il·legítim. Si a una persona se li nega el dret a l’atenció sanitària o se li posa en risc el mínim comú social, trobem una negació a l’ajuda humanitària.
Per altra banda, entre els principis fonamentals del dret de la Cort Internacional de Justícia (i refermats per la Declaració Universal dels DDHH) trobem el de la bona fe, que en consonància implica la bona voluntat dels tractats, la qual cosa xocaria amb la destrucció sistemàtica dels drets socials que planteja el TTIP.
Moltes són les confrontacions directes entre el TTIP amb la normativa comunitària. Si l’Estat perd, qui guanya, doncs? Si apliquéssim les polítiques pròpies dels Estats Units com l’ús de transgènics en els cultius o d’antibiòtics en els animals, no tan sols vulneraríem la nostra salut i els drets humans sinó que repercutiria en un benefici econòmic i especulatiu entre la indústria agroalimentària i farmacèutica.
Els Estats Units és un dels països que menys convenis de l’Organització Internacional del Treball ha ratificat. La implicació que se’n desprèn, i que ha posat en alerta a la majoria de relators internacionals és la destrucció del mercat laboral. Aquesta homogeneïtzació importa un model que pot arribar generar beneficis econòmics a nivell macro a costa de la principal debilitat dels Estats Units, la creixent i exponencial desigualtat social.
En conclusió, el TTIP no tan sols ens obliga a replantejar per enèsima vegada quin model d’Unió Europea volem tenir sinó a preguntar-nos quina sobirania mantindrà l’Estat. Tot i que encara està en procés de negociació, la seva hipotètica aprovació representaria la defunció de l’Estat tal i com el teníem entès fins ara. Mort l’Estat, llarga vida a l’Estat.