Un setmana en tres actes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquesta setmana, m’he deixat endur, com una tija de posidònia enmig del mediterrani, m’he deixat endur per el corrent, i el que presento és allò que sense buscar he trobat, són tres exemples del que amaga Barcelona, i està a la vista de tothom, tres exemples rellevants d’art que han anat apareixent davant meu. El cor i la meva afició per l’art em fan parlar d’una artista que he conegut aquesta setmana i una galeria que acaba d’obrir, a més d’una bona obra de teatre.

Anna Llimós és una artista que ha trobat una forma de reivindicar la lluita de les dones davant l’opressió d’una manera pulcra i eficient, interessant i estèticament notable. Un prodigi de creacions, que posa en evidencia els malabarismes surreals de molts suposats artistes per tal de reivindicar causes polítiques. Llimós fotocopia teixits de punt de creu, els divideix en un collage i els torna a estructurar. D’aquesta manera aconsegueix una obra que reivindica la figura de la dona, dignifica el treball domèstic i la seva falta de visibilitat per convertir-ho en art. Però en una comprensió de la ment humana, amaga el fet polític, per què així penetri en la nostra ment, entretinguda en el plaer que suposa admirar els seus quadres. Veure la seva obra a la galeria Chez Xefo (carrer Badajoz 46) és altament recomanable, i més si es va sense pressa i hom es pot enfonsar en el sofà que hi ha just sota els seus quadres, un sofà que permet la conversa tranquil·la i intel·ligent. Allà Llimós em va explicar la seva obra i també em va fer de cicerone per la galeria on hi exposen altres artistes joves sota el títol Interseccions, com ara Tom Carr o Aina Dorda, una galeria jove que viu en l’entramat del Poble Nou Urban Disitrict i de la que haurem d’estar atents.

El segon descobriment de la setmana va ser gràcies a la galeria N2 que ara mateix exposa l’obra d’Eva Agasa i Roc Blackblock, en una mostra que sembla un petit lifting regenerador, però que acosta massa N2 a l’estil de la Galeria 3 Punts i com se sol dir, quan un personatge surt de la seva naturalesa (que li és pròpia), res acaba de sortir bé. Les pintures d’Eva Agasa, no deixen de ser fotografies pintades, amb una tècnica gens remarcable i els grafitis de Roc Blackblock, com que no pertanyen ja a una tècnica trencadora, en ser ja completament acceptada per tothom, perden la força que originalment haurien pogut tenir i no mostren res nou sota el sol, a excepció d’allò que vulgui dir l’artista. A la inauguració l’ambient jove era representat per quatre nois i l’afluència geriàtrica i de pares de trenta anys marcaven la norma. El descobriment el vaig fer en sortir a prendre l’aire i alliberar-me de tout le monde tractant per telèfon, mentre parlava em vaig adonar que la galeria del costat era nova i tenia unes obres excel•lents. És la Pigment Gallery (carrer Enric Granados, 61) I ara exposa obres de Marcelo Fuentes en les que trobem dignitat, saber d’ofici i un molt bon gust per la composició. Uns petits olis i aquarel•les que buiden les formes dels edificis per convertir-los en purs elements compositius que donen una lliçó d’allò que és la pintura. Formes senzilles, presentades sòbriament que mostren formes, colors i textures. Senzill i complicat es reivindica una manera d’entendre la pintura que de vegades a la nostra ciutat costa de trobar.

Finalment el tercer descobriment és una obra de teatre. L’obra La banda de la fin del mundo de la Sala Hirsoshimai amb David Climent, Pablo Molinero, Pia Nielsen, és una obra curiosa, una obra que ens recorda a l’imaginari del los Ganglios, i que amb molt pocs elements fa un petit recorregut per les grans preguntes filosòfiques agafant com a tema la improbabilitat. L’obra a priori pot sembla improvisada o destralera, però l’espectador veurà que és una gran reflexió sobre el mateix teatre, una reflexió sobre que ha de dir el teatre i si té alguna cosa a dir, per això se cita a Ofèlia, es posa de relleu el xamanisme com a manera d’explicar històries i les màscares dels actors cauen. Justa i necessària, té un final molt remarcable i exemple de com amb pocs elements escenogràfics es poden fer grans coses per arribar a un gran resultat estètic.

Aquests tres actes, Anna Llimós i la Pigment Gallery i La banda de la fin del mundo, mostren com es poden fer les coses bé i amb dignitat, com hom es pot no deixar aclaparar per la fervorosa actualitat i fer quelcom que transcendeixi el nostre moment i que reflexioni sobre el mateix mitjà amb què s’ha expressat, sigui pintura, literatura o teatre. Ja que cada cop crec més, que l’art és allò que ens fa transcendir, que s’explica si mateix i que necessita revisar les obres anteriors per viure. Els tres exemples que he posat són exemples d’això, ja que la seva existència ens obliga a reflexionar sobre l’art, i ens interroga per intentar donar-nos una resposta.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca