Gaudí (Manuel Huerga, 1988)
Tots tenim encara present l’entranyabilíssim gosset de The Artist (2011) i les peripècies del seu amo, l’actor francès Jean Dujardin, en aquell exercici d’estil brutal que va ser una pel·lícula muda en ple segle XXI. La més castissa de les Blancaneus (2012) va repetir aquesta jugada estilística de regust retro. Tanmateix, Manuel Huerga (Barcelona, 1957) va fer el 1988 un exercici similar en un biopic d’un artista nostrat abans que aquest fos una celebrity barcelonina: Gaudí. Un sorprenent – i joveníssim – Carles Sabaté (sí, el cantant de Sau) dóna vida al mític arquitecte abans que aquest es donés a conèixer al món gràcies a les olimpíades del 92. Degut a l’alt component de ficció que forma part de la història que Huerga ens explica, no podem afirmar que aquest sigui un film biogràfic comme il faut. Això no obstant, no impedeix que el que ens explica no sigui interessant narrativa i visualment, al contrari: el fet de no explicar fil per randa la realitat (cosa que, per cert, potser hauríem de pensar amb altres biopics) contribueix a enaltir la figura del que ara és ja un veritable mite. A tall d’anècdota, recordar que aquest film va ser el tret de sortida de les emissions del canal 33, el 10 de setembre de 1989. Feu el favor de donar-li un cop d’ull, no us en penedireu!
Poemes Civils (Joan Brossa, 1961-77)
Quan pensem en surrealisme normalment ens venen al cap noms com Salvador Dalí, Tristan Tzara o André Breton, fins i tot Luís Buñuel o Max Ernst. Tanmateix, aquests titans de l’art mundial acostumen a eclipsar astres de menor dimensió però d’igual valor; per aquesta raó avui proposo la lectura d’un recull de poemes de Joan Brossa (1919-1998). Si bé l’etiqueta surrealista fa molt curta per aquest creador, és una de les que més s’apropa a la seva lírica, tot i que en aquesta etapa trobem un Brossa que ja ha passat per les mans de J.V. Foix, fent-lo experimentar amb formes poètiques clàssiques com el sonet i havent abandonat l’escriptura automàtica – en altres paraules, escriure amb l’inconscient – més purament surrealista de les primeres etapes. Sóc conscient que la lectura de poesia és una pràctica poc habitual, però no per això vull deixar de recomanar-la encaridament, i més quan es tracta de reivindicar la importància d’un autor tan nostrat com és Joan Brossa. No tingueu por, la poesia no mossega (o sí), tampoc fa mal; la poesia és… Tant se val el que sigui: només sé que algú un cop em va dir “Si tens baixons, llegeix poesia” i des d’aleshores que m’ho aplico. Atreviu-vos-hi!
Earth Wind & Fire
Des dels inicis amb tints jazzístics, passant pel funk i la música disco, la vida de Maurice White – res a veure amb en Barry, per cert – ha sigut intensa, però sobretot, ballable. I tot aprofitant que el líder d’Earth Wind & Fire ens ha deixat aquest passat 5 de febrer, al meu entendre crec que aquest petit espai és el mínim homenatge que es mereix un músic que ha fet ballar a més d’una (i de dues) generacions amb el seu ritme contagiós i alegre que tant ho va petar a les pistes de les discoteques setenteres i vuitanteres de paviment lluminós. No obstant això, Earth Wind & Fire no és una cosa del passat; encara són vius, i molt em temo que així continuaran, i si no, feu una simple prova: poseu qualsevol radiofòrmula en la que posin música no-estrictament-actual (greatest hits, ja ens entenem) i m’hi jugo el que vulgueu que en algun moment cau September, Let’s Groove o Boogie Wonderland. Donat que avui parlem d’aquests monstres del bailoteig discotecaire, no puc triar un únic àlbum, per això us emplaço a remenar el seu perfil a spotify i a visitar la nostra llista de recomanacions, on podreu trobar una petita selecció de 10 temes de tota la seva trajectòria. Go disco-funk or go home!