Esplendor i misèria de la classe mitjana

A Catalunya existeixen classes mitjanes des la industrialització al segle XIX. Fa uns cinquanta anys l’educació superior, la feina independent i intel·lectualment estimulant i la propietat del lloc on es vivia eren criteris definitoris. En canvi, avui diem “classe mitjana” i podem estar parlant d’un sistema de valors, d’un estil de vida o d’un nivell de riquesa, o una mica de tot. L’estultícia acaba d’espatllar les coses, com sempre, perquè tothom marca la casella de la classe mitjana si les alternatives són ser fastigosament ric o un pobre miserable.

A tothom li interessava difondre l’al·lucinació col·lectiva que la societat catalana havia arribat a un cert grau de desenvolupament i tothom era ja de classe mitjana. La desigualtat del repartiment de la riquesa va rebre durant anys palades de terra en el debat polític, tant des de la dreta, per hipocresia, com de la socialdemocràcia, per impotència i mala consciència. Però vet aquí que després de 35 anys de tutelar una societat fins a infantilitzar-la, la desigualtat econòmica s’aixeca d’entre els morts, com un zombie.

Els italians Gaggi i Narduzzi van parlar (2006) de “societat low-cost”, un concepte molt més útil. Es tracta de l’aparició d’una massa social, creada per la fusió de l’antiga classe obrera o treballadora i la baixa classe mitjana en un batibull de gent aïllada i despolititzada, i ben escassa d’esperances i il·lusions. Per a aquesta gent les rebaixes d’Ikea, per dir alguna cosa, són més importants que un o altre pedaç improvisat de política social populista. Gaggi i Narduzzi anticipen un futur estat del benestar low-cost, que vol dir limitat, centrat en contenir els costos, per tant amb retalls i copagament.

Tot això es refereix a societats occidentals en general, per tant segurament és aplicable a Catalunya. No vivim aïllats del món: els 1500 milions de treballadors de sous baixos incorporats a l’oferta global de treball també han fet baixar els ingressos de les classes populars catalanes. El malestar del “català emprenyat” és la ràbia de qui descobreix que ha viscut enganyat, perquè s’havia cregut que havia arribat a la classe mitjana. La pauperització creixent de la població acaba amb l’al·lucinació col·lectiva. Si l’empobriment popular creix, el problema greu el té la persona que creu en el millorament a través de l’estudi i el treball, en venerar l’ordre i respectar l’autoritat, etc., i que amb tot no se’n surt, o veu els seus fills no sortir-se’n.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca