Dissabte 21 Setembre, 2019

Els acords nuclears EUA-Iran. Per què ara i no fa deu anys?

El passat 16 de gener a Viena se signà finalment un acord entre els EUA i l’Iran pel seu polèmic programa nuclear, un fet que havia estat un focus de tensió per unes relacions ja de per si complicades. La coincidència de dues presidències amb bona voluntat (la d’Obama per una banda, i la de Rohani per l’altra) i la capacitat negociadora dels seus delegats, John Kerry i Mohammad Javad Zarif, han permès signar un acord que posa fi a un llarg període d’enfrontaments. Iran tancarà algunes de les plantes nuclears que havia estat desenvolupant els darrers anys, comprometent-se a què les restants s’utilitzin exclusivament per a mitjans civils, a canvi, els EUA abandonen la política de sancions i bloqueig econòmic, així l’Iran podrà vendre al mercat internacional de forma legal petroli i gas (té una de les majores reserves mundials). Senyal d’aquesta bona sintonia fou l’incident pel qual el 12 de gener van ser detinguts uns marines nord-americans al Golf Pèrsic, alliberats al cap de poques hores sense més repercussions.

Res a veure amb l’assalt d’estudiants islamistes a l’ambaixada dels EUA a Teheran el 1979, poc després de l’arribada al poder de l’Aiatol·là Khomeini. L’odi cap al govern americà es devia al seu suport a la dictadura del xa Pahlavi, el qual havia arribat al poder gràcies al cop d’estat de la CIA el 1953 quan Mossadeq havia intentat nacionalitzar el petroli; malgrat això, quan Khomeini arribà a Teheran amb ajut francès, amb prou feines els EUA van garantir un exili al xa. Aprofitant l’inevitable buit de poder a Iran, el seu veí iraquià liderat pel dirigent laic Sadam Husein inicià una sagnant guerra pel control dels camps petrolífers fronterers (1980-88). El fet que Khomeini apostés per un Iran fora de la política de blocs de la Guerra Freda aïllà el país, però, encara que els EUA subministressin armes a l’Iraq, se sap que també les hi van proporcionar a l’Iran mitjançant la intermediació d’Israel (el conegut cas Iran-Contra d’Oliver North el 1985-86) amb el que pretenia boicotejar l’aparició d’un poder fort a l’Orient Mitjà.

Khomeini mor (1989) i és succeït per Khamenei, amb un perfil menys intransigent, com Aiatol·là suprem. L’elecció de Khatami com a president de l’Iran el 1997 mostra l’interès del poble iranià per trencar el seu aïllament internacional, així com negociar les bases per al desenvolupament nuclear del país, un projecte que el mateix xa havia previst. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i l’inici de la Guerra Global contra el Terrorisme del president George Bush interromp tota mena de contacte, especialment després de situar l’Iran a l’Eix del mal (juntament amb l’Iraq, que havia estat el seu enemic). La conquesta d’Iraq (2003) per part de les tropes dels EUA sense el suport d’Iran complicaran especialment l’ocupació del país, ja que les milícies del sud (confessionalment xiïtes com l’Iran) s’hi enfronten, així com ho fan per la seva banda les milícies vinculades a l’antic govern de Husein. Quan el 2005 els EUA tornen part de la seva sobirania als iraquians, ho han de fer pactant amb grups afins a l’Iran, per aquesta raó la gent de l’Iraq acostuma a dir que: “que quan es tracta d’Iraq, Iran i els EUA es criden damunt la taula de negociacions mentre per baix es donen les mans”.

Ahmadineyad guanya les eleccions el 2005 amb el suport explícit d’un dels lobbies més poderosos, el Sepah (exèrcit), amb un perfil estratègic més agressiu. A fi d’acabar amb l’aïllament del país i donar una imatge de força davant dels seus rivals (al Líban i a Gaza s’està lluitant una guerra encoberta amb Israel), adopta una retòrica agressiva i comença pel seu compte un costós programa de desenvolupament nuclear que posa per primera vegada en vint anys el país en els mitjans de comunicació occidentals. La resposta dels EUA i els seus aliats arriba en forma de sancions econòmiques, les quals suposaran un duríssim cop al finançament iranià.

Ja en el segon mandat d’Ahmadineyad (2009-2013) la postura serà més oberta a les negociacions, sent el programa nuclear el punt estrella de les mateixes, però no l’únic. Els EUA no s’interessen en la qüestió, però si alguns països europeus com Itàlia i França (que tenen importants inversions a l’Iran) que s’avenen a negociar. L’elecció de Rohani, d’una facció aliena al Sepah, s’entén als EUA com el senyal que existeix una voluntat per l’entesa i que l’executiu iranià recuperarà l’actitud de l’ex president Khatami. D’altra banda, l’estratègia del president Obama per a l’Orient Mitjà és ben diferent de la de Bush. Mentre Bush creia que Rússia i l’Iran eren els principals enemics a batre, Obama ha orientat l’atenció del Pentàgon sobre la Xina, per la qual cosa necessita els altres països com a dics de contenció.  Al Senat i al Congrés nord-americà, els republicans interpreten que el que ha forçat Iran a negociar han estat les sancions, per la qual cosa creuen que se’ls hauria de pressionar més; els demòcrates, però, opinen que sense l’Iran no es possible pacificar la regió. S’interpreta a la Casa Blanca que la negociació amb Rohani era l’única opció viable, donat que les altres eren acceptar que Iran és fes amb la bomba atòmica o envair militarment el país.

El fet que els EUA d’Obama no depengui ja del petroli dels seus “protegits” a l’Orient Mitjà l’ha mogut a desentendre’s d’aquest front, ocupant la Xina ràpidament el seu lloc, com a compradora de petroli i venedora d’armes. Restablint les relacions diplomàtiques amb l’Iran, Obama impedeix que Aràbia Saudita o Turquia arribin a convertir-se en potencies hegemòniques a la regió. Òbviament, la nova política de la Casa Blanca no ha agradat gens als que van ser els seus “protegits”, amenaçats per la tornada d’un país que tradicionalment ha tingut un pes hegemònic. Els Saud són conscients de la seva curta historia i de la fragilitat de la seva monarquia, com també saben que no poden establir un lideratge únic sobre els sunnites, com el té Iran amb els xiïtes. Turquia requeria de l’aïllament iranià per a poder derrocar governs afins als perses; el mateix amb Israel, que tem que el creixement d’Iran pugui implicar el reforçament del Front de Resistència en el qual Hizbulá i Síria hi tenien un paper clau. Si bé l’israelià Netanyahu va fer una gran campanya (aliat amb els republicans dels EUA) alertant dels perills d’un Iran nuclear, la principal preocupació d’aquests països és el fet que Iran pugui vendre armes lleugeres als seus aliats a la regió, per la qual cosa van fer pressió a les negociacions de Viena per a què la prohibició d’exportar armes s’allargués cinc anys més. D’altra banda, la compra iraniana d’avions de combat faria que el país deixes de ser vulnerable a un hipotètic atac aeri, ja que, fins ara, els canons antiaeris desplegats a les principals ciutats servien més per reforçar la moral dels ciutadans que com a defensa pràctica.

Aquest acord tindrà un efecte molt beneficiós per a les presidències d’Obama i Rohani, el primer es retirarà fent honor al Nobel de la pau que li van concedir en arribar a la Casa Blanca i el segon blindarà la seva posició de cara a les pròximes eleccions. I és que el proper més de febrer se celebren uns comicis al Consell Religiós que poden ser fonamentals per a determinar la política dels aiatol·làs, una que pugui ser més propera a la incipient classe mitjana educada, que es beneficiarà de la fi del bloqueig econòmic i allunyarà així les faccions més dures del Sepah. Tot i la fragilitat d’aquests acords, per primera vegada en molt de temps s’ha pogut resoldre un conflicte a l’Orient Mitjà en el qual totes les parts implicades n’han sortit beneficiades.

5,224FansM'agrada
944SeguidorsSeguir
15,484SeguidorsSeguir

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca