Maus (Art Spiegelman, 1980-1991)
No és el primer cop que parlem de novel·la gràfica, però potser sí que és el primer cop que en parlem d’una de tan dura temàticament parlant. Com la majoria d’aquestes, Maus es va publicar per capítols a la revista nord-americana Raw Magazine. El seu autor, Art Spiegelman és fill d’un jueu polonès que va passar pels horrors dels camps de concentració nazis, i la seva història és la que se’ns explica en aquesta novel·la premiada amb un Pulitzer. No us deixeu enganyar per l’aspecte amable de les ratetes protagonistes, ja que aquestes són perseguides i massacrades pels gats sense contemplació ni miraments. El gat i la rata, els nazis i els jueus. Clarament aquest no és un llibre d’aquells que es gaudeixen per les bones experiències que et fa viure, sinó per com de bé t’explica la realitat humana – que ja sabem prou bé que no és ni de bon tros sempre bona – i per com te la fa interioritzar d’una manera senzilla i visual. Maus mai serà El diari d’Ana Frank, però al meu entendre s’hi apropa en la profunditat dramàtica i s’hi equipara en la potència narrativa per la seva simplicitat. Una lectura complicada emocionalment, però que garanteixo que no deixa indiferent un cop l’has fet.
2001: Una odissea a l’espai (Arthur C. Clarke, 1968)
Ara que el hype per l’estrena d’Star Wars VII està de baixada, és un bon moment per revisar els clàssics de la cinematografia espacial, i com no pot ser d’una altra manera, cal dirigir-se al que és la Meca de la ciència-ficció: 2001: Una Odissea a l’Espai, novel·la del científic i escriptor britànic Arthur C. Clarke. Aquesta és una peça ha canviat tant la literatura com el cinema del segle XX. És una obra màgica: el detall amb què descriu cada breu episodi dels que divideixen l’obra és extraordinari i tremendament ben documentat, fins al punt d’aconseguir crear imatges precises en la ment del lector o de l’espectador. Si bé la lectura d’aquesta obra és un plaer, cal dir que gràcies a Stanley Kubrick, tenim una adaptació (no ho és literalment perquè es van fer quasi en paral·lel i en col·laboració) cinematogràfica tan bona que ha igualat la potència narrativa de l’obra de Clarke i el que és més important, va marcar el llenguatge visual entrant a formar part de l’imaginari col·lectiu per la porta gran de les Obres Mestres de la Història del Cinema. Daisy… Daisy…
Amplified (Apocalyptica, 2000)
El que avui us proposo sentir és una cosa especial. Un àlbum – i una banda – d’aquells tirant a freaks, però que valen l’esforç d’apropar-s’hi i gaudir de l’escolta. Apocalyptica és una banda finlandesa formada per quatre membres. Toquen rock del dur, fan versions de Metallica – de fet es van donar a conèixer gràcies a això – i han col·laborat amb mites com la mateixa Nina Hagen. Fins aquí tot normal. Ara bé, la característica principal d’aquesta banda és que els quatre integrants del grup toquen el violoncel, i és amb aquest curiós quartet de corda melenut i metàl·lic que aborden el rock i el heavy metal des d’una perspectiva nova i interessant. D’aquest àlbum, Amplified, cal destacar en primer lloc que és la commemoració dels 10 anys de la banda, i que per aquest motiu conté col·laboracions com la ja citada diva del punk alemany o Lauri Ylönen de The Rasmus, entre d’altres, a més d’una sèrie de covers que són simplement delicioses: a destacar-ne Nothing Else Matters, la qual ja és la balada perfecta en la seva versió original, que aquí pren un aire eteri que és simplement hipnotitzador. Podeu sentir l’Amplified d’Apocalyptica aquí.
* Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!