Contra els anys seixanta

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’autocomplaença de la generació que va viure de jove els anys seixanta sempre m’ha fet molt de fàstic. Només ara que ja estan vells i es van morint i que jo mateix m’he fet gran m’ho sé mirar amb més calma. L’herència de l’època és però tremenda. D’entrada, la traïció de les elits a les classes populars va començar aleshores: quan els fills de papà comunistes van comprovar que la classe obrera els ignorava i no es deixava salvar, van començar a buscar noves víctimes i van entrar en escena els palestins, els drames del tercer món, l’opressió de les dones, el medi ambient i totes les “lluites paral·leles” d’avui i el càncer del llenguatge políticament correcte. Però d’aquella traïció miserable i impotent, d’aquell abandó de la classe obrera a la seva sort, ve l’auge de l’extrema dreta avui.

Dels anys seixanta ve també la llibertat personal que avui és irrenunciable per a tothom, de qualsevol color polític. Una anècdota ho explica bé: quan va fer quaranta anys del maig del 68, Andrée Glucksman i el seu fill Raphaël van treure un opuscle titulat “Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy”. L’aleshores president francès havia clamat contra l’herència del maig: l’anarquia, el relativisme moral, la destrucció de valors socials i patriòtics, i cridava a liquidar-la. Els Glucksmann van replicar que Sarkozy, un home divorciat, no hauria pogut ser president de França abans del maig del 68.

Sarkozy participava d’una crítica a l’herència dels anys seixanta feta des del conservadurisme polític. Són discursos que evoquen el passat amb un to elegíac. Però el retorn a aquell món perdut és impossible. Ara bé, hi ha una altra crítica que, tot i que no falta mai l’idiota d’esquerra que ho qualifica de neconservadurisme, no és una crítica conservadora sinó feta des del distanciament emocional.

Aquests dissidents són de la pròpia generació, o dels fills. Denys Arcand és nascut el 1941, va fer 19 anys el 1960. Michael Houellebecq és del 1958, i per tant devia veure la dècada amb ulls de nen. Les pel·lícules del primer i les novel·les del segon es limiten a deixar constància dels danys causats. A Les partícules elementals, per exemple, surt una figura de mare que és una dona alliberada, promíscua, alegre i inconstant en el rol maternal. És cert que la permissivitat sexual d’avui és un “invent” els anys seixanta. Ho diu el poeta anglès Philip Larkin en un vers citadíssim: “Sexual intercourse was invented in 1963, a bit too late for me”. L’any el tria bé: la píndola anticonceptiva acaba de posar-se en circulació.

El personatge adult de Les partícules… constata el comportament dels pares i recorda com es va sentir abandonat i com va patir. La mateixa mare de Houllebecq en persona, ja anciana, va sortir als mitjans per dir que el seu fill sempre havia estat un desgraciat.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca