Contra els anys seixanta

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

L’autocomplaença de la generació que va viure de jove els anys seixanta sempre m’ha fet molt de fàstic. Només ara que ja estan vells i es van morint i que jo mateix m’he fet gran m’ho sé mirar amb més calma. L’herència de l’època és però tremenda. D’entrada, la traïció de les elits a les classes populars va començar aleshores: quan els fills de papà comunistes van comprovar que la classe obrera els ignorava i no es deixava salvar, van començar a buscar noves víctimes i van entrar en escena els palestins, els drames del tercer món, l’opressió de les dones, el medi ambient i totes les “lluites paral·leles” d’avui i el càncer del llenguatge políticament correcte. Però d’aquella traïció miserable i impotent, d’aquell abandó de la classe obrera a la seva sort, ve l’auge de l’extrema dreta avui.

Dels anys seixanta ve també la llibertat personal que avui és irrenunciable per a tothom, de qualsevol color polític. Una anècdota ho explica bé: quan va fer quaranta anys del maig del 68, Andrée Glucksman i el seu fill Raphaël van treure un opuscle titulat “Maig del 68 explicat a Nicolas Sarkozy”. L’aleshores president francès havia clamat contra l’herència del maig: l’anarquia, el relativisme moral, la destrucció de valors socials i patriòtics, i cridava a liquidar-la. Els Glucksmann van replicar que Sarkozy, un home divorciat, no hauria pogut ser president de França abans del maig del 68.

Sarkozy participava d’una crítica a l’herència dels anys seixanta feta des del conservadurisme polític. Són discursos que evoquen el passat amb un to elegíac. Però el retorn a aquell món perdut és impossible. Ara bé, hi ha una altra crítica que, tot i que no falta mai l’idiota d’esquerra que ho qualifica de neconservadurisme, no és una crítica conservadora sinó feta des del distanciament emocional.

Aquests dissidents són de la pròpia generació, o dels fills. Denys Arcand és nascut el 1941, va fer 19 anys el 1960. Michael Houellebecq és del 1958, i per tant devia veure la dècada amb ulls de nen. Les pel·lícules del primer i les novel·les del segon es limiten a deixar constància dels danys causats. A Les partícules elementals, per exemple, surt una figura de mare que és una dona alliberada, promíscua, alegre i inconstant en el rol maternal. És cert que la permissivitat sexual d’avui és un “invent” els anys seixanta. Ho diu el poeta anglès Philip Larkin en un vers citadíssim: “Sexual intercourse was invented in 1963, a bit too late for me”. L’any el tria bé: la píndola anticonceptiva acaba de posar-se en circulació.

El personatge adult de Les partícules… constata el comportament dels pares i recorda com es va sentir abandonat i com va patir. La mateixa mare de Houllebecq en persona, ja anciana, va sortir als mitjans per dir que el seu fill sempre havia estat un desgraciat.

Antoni Ferrando Arjona
Antoni Ferrando Arjona
Antoni Ferrando (Barcelona, 1967) viu a Praga des del 1994 és un precursor en això de sortir a l’estranger a buscar-se la vida, i a més a més és traductor, escriptor, i exempresari. Ha escrit una Guia de Praga (Edicions La Magrana) i el 2008 va publicar el llibre Per què tot és una merda? (Ara Llibres), un recull de textos breus humorístics procedents del seu bloc. La vida moderna li sembla molt confusa i no troba gran cosa en què creure, més enllà de la dieta mediterrània. El gran Joan, guanyadora del Premi Primum Fictum, és la seva primera novel·la. https://www.facebook.com/librooks.elgranjoan