Un cop desencallada la situació política catalana és moment de reflexionar sobre la mateixa de la què se n’han fet infinitat de cròniques, articles, opinions, crítiques i notícies vàries; cosa que no pretén, no obstant, l’autor d’aquestes línies. Aquest article pretén centrar el focus en un paral·lelisme històric que s’ha emprat sovintment i intensa en els tres mesos i escaig que han durat les negociacions entre Junts Pel Sí i la CUP: La comparació històrica de la situació, els factors i els actors d’aquest fet amb els ocorreguts durant la revolució proletària sorgida arran del Cop d’Estat del juliol de 1936. Tot i que aquesta comparació no ha estat posada sobre la taula per cap càrrec institucional, ni parlamentari ni polític de cap mena –sinó, més aviat, per tertulians diversos, periodistes i, perquè no dir-ho, el gruix social del país–, pretenia relacionar el paper disputat per la CUP en la negociació amb Junts Pel Sí amb el jugat per l’anarquisme i el marxisme revolucionari català vers les altres forces catalanes lleials a la República aquell segon semestre de 1936. Anem, doncs, a copsar quin grau de credibilitat i comparació històrica té aquesta realitat, i en quina mesura.
Un cop l’Exèrcit –autoanomenat pels propis vencedors– Nacional es rebel·la contra la legalitat republicana i no assoleix l’objectiu del propi cop –l’apropiació del poder politicoinstitucional de manera ràpida i contundent–, s’esdevé una etapa breu, d’uns escassos dos mesos, en la qual oficialment s’està en guerra però en què l’avanç i la preparació de la mateixa esdevé lenta, confosa i dubitativa en els dos bàndols. En aquestes setmanes, emmarcades entre el moment de l’alçament i fins al setembre de 1936 aproximadament, a Catalunya s’esdevé una lluita politicosocial als carrers entre els actors lleials a la República per determinar qui regenta el poder en aquella situació caòtica i incontrolable i de quina manera l’aplica a la resta dels seus “companys” de bàndol.
Els anarquistes de la CNT i els marxistes revolucionaris del POUM pretenien assolir el control de la situació aprofitant l’estat de xoc en el qual es trobava el Govern de la Generalitat i, en concret, el partit què el presidia: ERC. Als carrers, anarquistes i poumistes organitzaren milícies, barricades, s’amaren saquejant casernes de la policia i de la Guàrdia Civil per tal de fer-se amb el poder en el cor de la Barcelona republicana –i de Catalunya, en conseqüència–. Pretenien, doncs, fer la Revolució, primer, i guanyar la guerra, després. Amb aquesta premissa, igualment, s’ha acusat la CUP d’enfocar les negociacions postelectorals amb Junts Pel Sí i de no comprendre, doncs, la importància i rellevància històrica i política del moment, preferint malbaratar-la i, per això, “alinear-se” ben a prop dels no sobiranistes i, fins i tot, dels antisobiranistes. Cal tenir present, però, algunes consideracions per tal d’analitzar objectivament i històrica aquesta apreciació i comprendre, deixant de banda emocions i ideologies, què hi ha de cert i què hi ha de qüestionable en tot plegat.
Primerament, vull deixar palès que sense intentar entendre i empatitzar amb el context de l’època serà ben complicat poder progressar en la línia de la nítida comparació històrica, sense prejudicis ni matisos de cap índole. Cal entendre que Espanya i Catalunya vivien una situació molt enterbolida en tots els àmbits i nivells deixant enrere una dictadura civicomilitar de set anys i una República proclamada arrel d’unes eleccions municipals ordinàries. A més, el context europeu permetia dilucidar un futur poc prometedor en aquest sentit: Des dels anys 20 Mussolini governa Itàlia, des de 1928 aproximadament Stalin s’imposa en el sí de la jove URSS i des de 1933 Hitler ho fa a Alemanya. Els règims totalitaris estaven en auge i les democràcies liberals vivien els seus moments més amargs des de l’abolició de l’Antic Règim a finals del segle XVIII. És clar que el precedent de la Primera Guerra Mundial, i la manera com aquesta va ser closa, no era bo per al diàleg i la negociació (vocables de rigorosa actualitat).
Fruit d’aquest combat ideològic i sistemàtic van néixer les radicalitzacions en el sí de la política espanyola i catalana. De fet, les discrepàncies vehements entre els actors polítics del bàndol republicà no apareixen sobtadament arran del Cop d’Estat; aquestes ja es venien palesant, amb claredat i força, des dels darrers anys de la Restauració borbònica, això és, poc després de l’inici de la Gran Guerra i la Revolució Russa (almenys, doncs, més de vint anys enrere).
Uns, els republicans, socialistes, comunistes i catalanistes, pretenien organitzar-se –tot i que no ho aconseguien, per desconfiances pròpies entre ells– per combatre l’enemic i guanyar la guerra ràpidament, i així no posar en entredit la legalitat i legitimitat republicanes. Els altres, els revolucionaris i anarquistes –que realment en aquelles setmanes ostentaren el poder al carrer degut a la desorientació de les institucions republicanes–, volien aprofitar el caos polític i social per treure’n profit i provocar la Revolució obrera que permetés assolir el poder a la classe proletària i acabés amb la República democraticoburgesa, què impedia l’alliberament social dels treballadors. Com es diu col·loquialment en castellà, “matando dos pájaros de un tiro” veien més a prop que mai fer realitat el seu objectiu utòpic d’enderrocar la burgesia capitalista i opressora acabant també amb la temptativa insurreccional de l’Exèrcit rebel –com si de les dues cares de la mateixa moneda es tractés–.
Em corregeixi el lector si vaig errat, però la CUP no pretenia en el seu programa –i molt menys és el que ha acabat acceptant per permetre la investidura– acabar amb la classe aburgesada catalana, ni assolir el poder i governar el país, ni instaurar la Dictadura del Proletariat, ni estigmatitzar aquells qui no comparteixen el seu “full de ruta” social, econòmic i nacional; que és el què, per contra, pretenien els revolucionaris de 1936, entre d’altres accions. El què més es pot assimilar a la radicalitat, si se’m permet la paraula, del moment és el programa econòmic amb el qual la CUP es presentava el 27-S: Sortir de la Unió Europea, sortir de la Comunitat Econòmica i Monetària i desobeir la troika. Tanmateix, plenament conscients de la correlació de forces sorgides de les eleccions, des del minut zero varen assumir que aquests punts del programa –i molts d’altres– eren impracticables.
L’estiu de 1936, doncs, a Catalunya es lluitava sobre dos grans eixos: El sistema-model sobre el qual s’havia de constituir la societat (República burgesa o República obrera) i el què calia combatre primer (Guerra o Revolució); tot això com a conseqüència d’un aixecament militar que pretenia enderrocar per la força il·legítima de les armes una sistema democràtic prèviament instaurat. La tardor de 2015, però, es debatia sobre quin havia de ser l’acord que permetés investir un Govern sorgit d’una majoria parlamentària votada en unes eleccions què, plebiscitàries o no, foren democràtiques. Crec, doncs, que les diferències de base hi són i, sortosament, es copsen clares i ineludibles; s’han de tenir presents. És en aquest sentit què un servidor pretén establir un raonament racional arran de les, tant lliurement i impune escampades, crítiques i comparacions històriques amb la CUP i les negociacions postelectorals.
Altrament, i de manera totalment inseparable, es presenta la qüestió de fons d’aquestes crítiques i atacs. Si el QUÈ era el context, la situació, d’ambdues èpoques i d’ambdós fets, el QUI o QUINS és el que toca analitzar ara entenent que, talment, en aquell context no hi havia un QUI ni uns QUINS. La raó i el problema eren més generals i abstractes: El sistema, el modus vivendi; la raó i la dignitat en la seva vessant més humanista i romàntica. Es tractava, doncs, de dirimir entre democràcia o feixisme; quelcom intangible però tant necessari, bàsic i incontestable per als qui vivim en el segle XXI. En el cas actual el QUI era Artur Mas. El Molt Honorable ja expresident era el focus de totes les discussions, discrepàncies i atacs entre uns i altres. Ningú nega –ni la mateixa CUP!– que l’expresident no hagi estat important i sigui actualment encara un gran actiu pel què es proposen les formacions independentistes, i jo tampoc ho faig. Però, amics lectors, saben aquella dita de “renovar-se o morir”? I tothom deia als cupaires que en Mas era intocable, que haurien de baixar del “burro” i incomplir les seves promeses electorals si volien tirar endavant el “procés”, i no trair-ne els electors, i caminar cap a la República Catalana. I finalment, el propi Mas ha entès que el país i el “procés” havien de seguir sense ell. Ningú no ha traït ningú; ni Junts Pel Sí ni la CUP han fallat en la marxa del què es pretén. Aquell 1936, i en conseqüència en la pràctica totalitat de la Guerra, revolucionaris i anarquistes traïren els “seus” afavorint la lentitud i l’ineficàcia de les accions bèl·liques, però republicans, catalanistes i socialistes trairen també els “seus”, per exemple, menystenint la potencialitat de l’enemic abolint l’Exèrcit per crear Milícies de voluntaris i considerant igualment enemic, sense possibilitat de desdita, l’anarquisme i la Revolució.
En Mas, al meu entendre, s’ha traït a ell mateix, però no a ningú més. A tots sorprèn la seva marxa del Govern i fins i tot del Parlament, però, fins i tot el més “proMas” de tots estava disposat a abandonar el “procés” per la continuïtat del seu cap? Un servidor creu que no; tanmateix, aquest discurs, en existir, s’assemblaria prou a la radicalitat dels anarquistes de 1936 –una espècie de “o tot o res”–.
La CUP no jugava a fer la Revolució abans que la Guerra; doncs si ho hagués fet, seguint l’exemple dels anarquistes i revolucionaris, hagués proclamat la independència el mateix 27-S a la nit, no s’hagués assegut a negociar res amb la burgesia capitalista catalana –en terminologia del 36, s’entén– i, ni tant sols, hagués acordat la declaració parlamentària d’inici de la desconnexió del passat 9 de novembre, aliant-se amb la força executora de les retallades i imputada per corrupció.
Per desmentir judicis de valors del lector vull aclarir que no pretenc amb aquest article defensar la CUP, no és la meva feina aquí. Només equilibrar, amb els fets històrics al davant, el paper i l’habilitat dels cupaires amb Junts Pel Sí i espolsar-los-hi les crítiques, al meu entendre, injustes, desmesurades i sense fonaments, rebudes en comparació amb aquest famós fet històric. Els cupaires han negociat i s’han sacrificat com no ho varen fer en el seu moment els revolucionaris i anarquistes. Les discrepàncies i lluites internes a la Catalunya de rereguarda són per tots plenament conegudes. Fins i tot, la guerra dins la guerra va produir-se el maig de 1937 quan durant breus dies s’esdevingueren tirotejos i combats pels carrers de Barcelona entre revolucionaris, republicans i socialistes. La CUP, però, mai va voler ocasionar un nou maig de 1937. Per ser honestos, s’ha d’acceptar que Junts Pel Sí també ha comès errors en aquest darrer trimestre de 2015: Segurament, el principal, creure i fer creure que la CUP era la seva “marca blanca” i prendre’s les negociacions partint d’aquesta premissa totalment falsa, com s’ha anat evidenciant. Tanmateix, a Mas i Companys els uneix el saber que, per una proesa de tal magnitud com la què ambdós van haver d’afrontar, tothom és necessari i que la unitat és irrevocable quan l’enemic que espera a l’altra banda té totes les de guanyar.
L’enemic és davant i l’interlocutor al costat. Això ho han entès tant Junts Pel Sí com la CUP. La segona ha sabut entendre que la burgesia catalana no és la mateixa que l’espanyola i que, almenys en aquest cas, ha de ser aliada i no enemiga. Junts Pel Sí ha sabut entendre que l’esquerra alternativa, tot i que minsa, és imprescindible per a la transversalitat i la fortalesa de la fita. El 1936, la burgesia veia l’esquerra radical com l’aliada i l’espia dels rebels mentre que aquesta veia els republicans i els burgesos catalans com la cara amable del mateix objectiu: l’opressió proletària. Sortosament, la unitat ara sí existeix, vuitanta anys després i per una meta de rellevància similar (tot i que feliçment incomparable). Cal valorar-la, cuidar-la, protegir-la i alimentar-la mútuament i com més millor. Per tant, ni Guerra ni Revolució. Unitat política, discrepància social i llibertat nacional!