Sovint la línia que separa un traficant d’un guerriller és molt fina, essent a vegades indispensable per a un milicià amb intencions polítiques finançar-se mitjançant el contraban, i el mateix és podria dir d’un traficant que necessita un conflicte ideològic per a continuar el negoci. L’algerià Belmokhtar és un d’aquells casos en els quals és difícil saber quina vessant es més forta. Conegut també pels seus sobrenoms: “el borni” (perdé l’ull dret quan manipulava explosius als anys 90), “l’intocable” (perquè sembla tenir set vides) i “Mr. Marlboro” (pel seu rol de traficant de tabac); els seus quatre matrimonis amb dones berbers i tuareg li han proporcionat una important xarxa de contactes per tota la regió desèrtica del Sahel.

Però, Belmokhtar inicià la seva carrera professional com un mujahidí més, viatjant a l’Afganistan amb 19 anys per a enfrontar-se al govern comunista, que l’any 1991 donava els seus darrers senyals de vida. El conflicte entre els senyors de la guerra desagradà Belmokhtar que decidí tornar a Algèria el 1993 en un moment que el seu propi país es trobava en una situació de guerra civil entre el govern laic i les milícies islamistes que volien aplicar la xaria al país. Belmokhtar s’uní al GIA (grup islàmic armat) i ascendí ràpidament en l’organització a causa dels seus mètodes expeditius fins a arribar a comandant. Les derrotes successives del GIA a la guerra, així com les divergències ideològiques, mouen “l’intocable” a passar-se el 1998 a un nou grup fonamentalista d’inspiració salafista (visió de l’Islam més conservadora), el qual fa servir entre les seves tàctiques els atemptats suïcides.

Amb la idea de finançar el seu grup, Belmokhtar instal·la el seu quarter militar a la ciutat sahariana de Tamanrasset, des d’on crea una xarxa de traficants de tabac, cotxes, drogues i diamants, així com de segrestadors (es calcula que Belmokhtar hauria obtingut dels rescats d’ostatges europeus fins a 50 milions de dòlars). La destrucció del GIA i la fi de la guerra civil a Algèria el 2002 convertiren el grup de Belmokhtar en un problema menor, focalitzat en el desert saharià, però, el grup renasqué l’any 2005 quan atacaren una guarnició mauritana a El Mreiti, matant 15 soldats i robant les seves armes.

El 2006 el grup obté un ressò internacional en posar-se sota el paraigua d’Al Qaeda i prendre el nom d’Al Qaeda del Magreb Islàmic, generant una major atenció mediàtica arran dels seus atemptats al Nord d’Àfrica. Belmokhtar no és el líder de l’organització però actua de forma autònoma a la zona de Mauritània, assolint un gran prestigi intern arran dels seus èxits, així com fortes rivalitats d’altres comandants del grup com Abdelhamid Abu Zeid qui, fins que va morir a mans franceses durant l’operació Serval (2013), era el seu major rival. De totes maneres, “Mr. Marlboro” mai tolera que els seus caps limitin les seves accions, així que trenca els principis de la jerarquia interna i només obeeix les ordres d’Al Qaeda Central.

La caiguda de Gaddafi l’any 2011 arran de la intervenció de l’OTAN en suport dels rebels suposa, l’escampament per tot el nord d’Àfrica d’armes de guerra i combatents experimentats. Entre molts altres, els tuaregs libis que havien donat suport a Gaddafi emigren cap a Mali on la situació política és especialment delicada, ja que, a banda dels conflictes entre traficants del Sahel, el govern de Bamako no esta disposat a reconèixer els drets d’autodeterminació reclamats per un sector important dels tuaregs locals. Amb l’arribada dels tuaregs libis, els locals declaren la independència d’Azawad (al nord de Mali) el 22 de març de 2012, iniciant-se al moment un conflicte amb el govern del sud. Al cap de quatre mesos de començar les trifurques però, grups gihadistes com el de Belmokhtar (reforçats pels seus propis contingents de la guerra de Líbia) entren a la guerra i ocupen bona part d’Azawad, fins i tot amenacen la mateixa Bamako. Un dels suports amb els quals compta Al Qaeda del Magreb Islàmic és el tuareg Iyad ag Ghali que els ajuda contra els tuaregs secessionistes. La conquesta de les riques ciutats de Gao i Timbuctu pels gihadistes situa el conflicte a primera portada dels diaris.

Donat que el govern de Mali és aliat de França, el president Hollande mobilitza les seves forces en l’anomenada Operació Serval que té com a objectiu tornar a posar el país sota control de Bamako. Conscients de la seva inferioritat militar, els milicians d’Al Qaeda fugen al desert abans els exèrcits francès i txadià no els agafin en tenassa. La resposta de Belmokhtar però, és immediata, el 16 de gener de 2013 els seus homes prenen 800 ostatges a la planta de gas algeriana de In Amenas, amb la qual cosa amenacen el mateix subministrament energètic de França. Després d’aquest episodi de nefastes conseqüències, Belmokhtar es converteix en l’objectiu a abatre dels francesos que ofereixen fins a 100.000 dòlars per a qualsevol que aporti alguna pista per a la seva captura i els exèrcits txadià i francès reporten (equivocadament) la seva mort moltes vegades.

La intervenció francesa havia suposat un cop molt dur per a Al Qaeda i diversos oficials de Belmokhtar plantejaren el maig de 2015 declarar la seva lleialtat a l’ISIS, un grup que en els darrers anys té molta més empenta que Al Qaeda, però Belmokhtar es posicionà en contra i els obligà a retractar-se. L’expulsió dels gihadistes de Gao i Timbuctu no acabà amb la guerra de Mali, si bé els tuaregs i el govern de Mali tractaren més d’un cop d’assolir un acord de pau. El 20 de juny se’n signava un sense la participació dels gihadistes, molts dels quals (Belmokhtar en seria un exemple) es beneficiaven d’una guerra que els hi permetia continuar fent negocis il·lícits al desert.

I tal com havia demostrat 10 anys abans quan l’havien arraconat al desert algerià, Belmokhtar tornà a sortir a totes les notícies amb un atac al cor dels seus enemics. El passat 20 de novembre els seus homes (i segons alguns rumors amb l’ajut de milicians de Boko Haram) atacaven un hotel de Bamako i prenien 170 ostatges, dels quals mataren 20 abans de ser morts per les forces de seguretat. I com sempre, “l’intocable” no es trobava entre els gihadistes caiguts.