Vull dir, que tot és estúpid, en un Café de Zurich. Vull dir-ho amb art. Vull que el nostre món acabi amb la seva decadència ben pensada i exploti en un orgasme de lletres barrejades. Vull que la vacuïtat d’aquest món es fongui en una sopa de mosques cruixents, com si fossin panets fregits en una crema de pomelo.

En el mar d’incerteses que assola el curiós burgès, vull una tempesta que el deixi sense ale, que no tingui esma de saludar la seva adúltera dona. Que la seva butaca desapareixi i tingui una chess-long de faquir. Però no només això. També em plauria que les masses que venen del desert li ensenyessin la duresa de la set.

Només és un suggeriment, però la nostra vida no té sentit sense el Dadà, sense la bogeria primigènia dels nadons, sense l’èxtasi d’allò mal fet. Sense èxtasis.