Dimarts 12 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    I ara què?

    Amb l’alleujament de tenir govern va venir un cert mal humor per haver de llençar un article titulat “I ara què?“, on reflexionava sobre com l’independentisme hauria d’enfrontar-se a les noves eleccions del mes de març. Digueu-me ocell de mal averany, però tot semblava apuntar que hauríem de començar a anul·lar compromisos pel 6 de març i voltants.

    En qualsevol cas, la pregunta, “I ara què?” té bastant sentit, perquè un govern no deixa de ser només una eina (o l’eina, si us ho estimeu més) per a aplicar un mandat democràtic. És a dir, que tenim martell i claus, però la qüestió és què i com ho construïm. En realitat, els reptes d’aquest nou govern no són massa diferents dels que tindria un independentisme mancat de govern: només que en aquest darrer cas estarien multiplicats per mil.

    I és que, per més que haguem resolt un obstacle que semblava insalvable, ens en queden molts per fer, i uns quants semblen força més difícils que posar d’acord 72 independentistes al Parlament per a formar un govern, si més no, mínimament acceptable per a tots 72.

    El primer gran repte és no caure en el sol·lipsisme: massa vegades l’independentisme és curt de mires i costa veure que, més enllà de la majoria absoluta, hi ha encara molt de país per recórrer i molta gent per convèncer. Primer, per una qüestió de mers nombres: hi ha una majoria absoluta de diputats amb un mandat explícit per a desobeïr/obeïr només la legalitat catalana… però sense un 50%+1 dels vots es fa complicat, quan no impossible culminar el projecte. L’experiència ens ha ensenyat que quan som conscients d’això, l’independentisme avança, i que quan la victòria es dóna per feta i el discurs es torna massa emocional i apel·la als convençuts i prou (un cas paradigmàtic seria el discurs del 20D dels partits independentistes). És a dir, hem de ser conscients que no hem guanyat definitivament i ens queda encara molta feina per fer. En aquest moment, doncs, cal tornar a presentar l’independentisme com a garantia del progrés social: d’arguments no ens en falten, ara cal demostrar-ho amb fets. Tirar endavant les ja famoses estructures d’estat: aplicar al màxim possible les lleis contra la pobresa energètica, la LGTBIfòbia… Algunes estan recorregudes pel TC, d’altres necessiten una dotació pressupostària que avui com avui no tenim, però cada passa endavant és una demostració més que això va de fer un país millor, i hi va de debò. I un cop més, no es tracta de convèncer els indecisos o contraris com qui fa proselitisme religiós sinó fer partícip tothom d’un procés constituent. Sembla una obvietat, però no podem oblidar-nos que la cosa pública és de tothom.

    El segon repte és evitar patrimonialitzacions i personalitzacions. De moment sembla inevitable que CDC vulgui patrimonialitzar totes les victòries del sobiranisme o l’independentisme: mobilització massiva de 2012, 9N, 27S… amb un èxit relatiu, que passa per forçar la maquinària d’opinadors, piuladors, tertulians… afins. És preocupant veure com es va imposar el framing “Mas o març” (malgrat que el resultat final hagi estat un win-win relatiu), quan molt probablement, la major part d’independentistes haguessin respost que la prioritat era el consens, no forçar falsos dilemes. Però res, es va aconseguir crear un duel mediàtic entre ambdues opcions, mentre els que quedaven al mig se’ls sentia “curiosament” poc. Evidentment que una part de la CUP estava disposada a sacrificar una majoria independentista amb l’objectiu d’intentar evitar que Mas fos president, però la pregunta és, si Junts pel Sí s’hagués apropat a la CUP amb ànim de diàleg sense condicions, què hagués passat? Ens cal evitar de totes totes que torni a passar que una disputa sobre lideratge torni a amenaçar el progrés de l’independentisme.

    Això vol dir que hem de sacrificar les visions diferents en favor d’una unitat homogeneitzadora? De cap manera. Els grans consensos de cara a establir la constitució material de la República catalana (lleis contra la pobresa energètica, impostos…), són fruit de deliberacions i consensos entre forces polítiques diferents. No s’ha imposat la visió de cap partit, però tothom ha estat conscient de que calia fer renúncies i plantejar propostes que afavoreixin el bé comú. L’equació no és fàcil: calen grans consensos, però no podem sacrificar ningú. Calen visions diferenciades però no podem enrocar-nos. I aquí tornem on érem al principi: si plantegem la unitat com necessàriament homogeneïtzadora, fem fora qui no la comparteix al 100%. Com més veus hi hagi dins, més difícil és que tornem a tenir “segrestos” personalistes i bloquejos.

    Les conclusions són tant senzilles com a vegades difícils d’aplicar. Cal que tothom tingui clar quin és l’objectiu compartit, i estar disposat a treballar desinteressadament per fer-ho. És imprescindible convertir la pluralitat en la característica que defineixi el procés d’ara endavant, i dialogar entre les diferents concepcions i perspectives per a trobar les solucions que millor permetin avançar. Ens ho creiem, no?

    5,287FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca