Tornem a veure Star Wars

En la repetició existeix la seguretat. Si sempre seguim la mateixa rutina, si sempre duem a terme les mateixes accions, ens abracem en els braços flonjos de la seguretat i l’ordre, cofois sabem que tot sortirà bé. En l’art aquesta tessitura normalment anuncia la decadència. Un dels primers a fixar-s’hi va ser Johan Winckelman. L’ historiador de l’art, va ser qui inaugurà aquesta categoria de la història, en classificar les escultures del Vaticà, trobà que l’art grec segui una pauta, creix, floreix i mor. Així mateix l’art grec es dividí en tres grans fases segons ell. L’art arcaic, en què les expressions embruten les figures. L’art clàssic, el moment de major esplendor i després el període hel·lenístic, que a força de copiar l’anterior, embruta les formes equilibrades i naturals, per mostrar sofriments i passions.

Winckelman volgué creure que hi havia una decadència irremeiable en l’art grec, ja que al copiar-se a si mateix perdia l’essència d’allò que havia sigut. Les floritures, el rinxol enrinxolat, després de l’etapa clàssica s’entrava en una etapa manierista que intentava explotar de totes les maneres possibles allò que ja s’havia creat.

Aquesta anècdota, encara que elevada pel cas que se citarà ara, és totalment vàlida i l’il•lustra a la perfecció. La nova entrega de la saga s’Star Wars, dirigida per J.J. Abrams representa a la perfecció tots aquests temes i il•lustra perfectament el tarannà perfecte de l’art actual.

La nova pel•lícula El despertar de la força es planteja com una seqüela amb els mateixos elements característics de l’entrega original. Un personatge que ha de ser rescatat. Un bruixot malvat amb una arma immensament poderosa i un jove d’un llogaret aïllat que amb l’aventura es descobrirà com un heroi. El nou film, però, no té en compte els referents filosòfics i estètics de Geroge Lucas. El director, es basà en les pel•lícules d’Akira Kurosawa i molts dels seus personatges surten d’allà. La parella còmica R2D2 i C3PO estan inspirats en dos pagesos porucs i somiatruites de Kurosawa. Els enfrontaments amb espases laser no deixen de ser lluites d’honor entre samurais, etc… les continuades elusions als westerns, fan de la pel·lícula original un homenatge a cines anteriors, que transforma per fer alguna cosa “nova” una aventura prototípica que entreté a la perfecció i en la que no apareix ni una gota de sang, submergida en l’imaginari dels anys setanta.

El despertar de la força, altrament, no entén el caràcter místic dels jedis, la situació política de la galàxia sembla ideada per una estudiant de primer de ciències polítiques completament alcoholitzat, la historia té girs inexplicables, etc… i en tot moment veiem que és una còpia de temps millors, decorada amb floritures innecessàries, i que ens fan recordar amb nostàlgia l’equilibri i la naturalitat del moment clàssic. Pel•lícules així només serveixen per excitar la nostàlgia dels adults, i que recordin la màgia que van viure. El problema és que els joves no gaudim d’aquesta màgia, gaudim del record d’un altre.

- Publicitat -

En l’art actual no veiem els mateixos exemples, no veiem revisions d’idees de les avantguardes? O exposicions d’artistes actuals que semblen catàlegs d’artistes ja morts, revisions de conceptes, reinterpretacions? O amb la filosofia, en què els autors juguen a citar altres filòsofs per justificar les seves idees? La còpia sempre és segura, i si és cert, que copiant als mestres s’aprèn i molt. Arriba un moment que hom s’ha d’empoderar del seu propi pensament i ser. Això vol dir irremeiablement fer les coses diferents, apropiar-se dels pensaments que planegen sobre la massa i donar-los forma. Expressar-los de forma senzilla, perquè qualsevol els pugui fer seus i compartir-los. Podem fer això o seguir admirant les còpies de les còpies de tants deixebles que no han deixat de ser alumnes, encara que els entenguem com a mestres, ja que han ignorat una característica primordial dels seus mestres, la valentia per expressar la mateixa personalitat en les obres que construïen.

Tornem a mirar, les pel•lícules, les obres d’art i llegir els llibres amb aquesta mirada, preguntant-nos si a cada nova versió d’allò que ja portem des de les avantguardes fent, encara és vàlid. Preguntem-nos si la repetició constant no ens cansa i ens extenua, si l’art i la cultura no han entrat en una fase hel•lenística, decadent, o si ja fa temps que ho és. I al final haurem de decidir si seguir a l’escalf de la còpia o lliurar-nos a l’aventura i admetre que el nostre punt de vista és tan vàlid com el de certs ídols sagrats.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca