La Broma Assassina (Alan Moore, Brian Bolland, John Higgins, 1988)
Avui tornem al gènere de la novel·la gràfica per parlar de dos dels personatges que seran noticia al cinema de superherois aquest 2016: Batman (Batman vs. Superman) i el Joker (Suicide Squad). Si bé Alan Moore és sobradament conegut per les seves trames truculentes i brutals, el fet de partir de l’ús de dos personatges tan coneguts com l’home rat-penat i el seu arxienemic podria fer pensar en dificultats per aplicar el seu estil. Res més lluny de la realitat. L’escriptor britànic, de la mà de l’il·lustrador Brian Bolland, aprofundeix sense límit en la relació tòxica que mantenen aquests singulars personatges: es necessiten l’un a l’altre per existir, són les dues cares d’una mateixa moneda. Cal recordar també que aquesta novel·la gràfica curta va ser publicada en moment de revifalla de Cavaller Obscur, Frank Miller l’havia rescatat molt recentment a mitjans dels vuitanta i estava a punt d’arribar Tim Burton per fer l’adaptació cinematogràfica amb Michael Keaton. En qualsevol cas, La Broma Assassina és un must per a tot amant del còmic en general i dels superherois en particular. D’aquells llibres que mereix més d’una – i de dues – lectures.
Die Hard (John McTiernan, 1988)
Harry Potter era massa obvi i massa mainstream, així que he triat revisar aquesta Jungla de Cristal (com la coneixem a les nostres contrades) posant especial èmfasi en l’antagonista de la història, el dolent: Hans Gruber, interpretat per Alan Rickman, per a homenatjar-lo poques hores després de morir. Si bé la cinta tracta sobre de les peripècies de l’histriònic i malparlat – yippie kay yay hijo-de-puta – John McClane (Bruce Willis), trobem el contrapunt a aquest personatge en un malvat metòdic, calculador i cap-quadrat, que Rickman borda de cap a peus amb una memorable interpretació del perfecte malparit psicòtic de torn. No ens enganyem, però: és un blockbuster, no espereu – si és que encara algú no l’ha vist – reflexions metafísiques en aquesta pel·lícula, ara bé, us garanteixo unes dues hores d’entreteniment de primer nivell. Tanmateix, no vull deixar d’aprofitar aquesta petita ocasió per recordar alguns dels seus papers més brillants, entre els quals trobem el seu Severus Snape a les vuit entregues de la saga Harry Potter, el Harry de Love Actually, el jutge Turpin de Sweeney Todd (cantant, per cert), o Antoine Richis a El Perfum i tantíssims altres. La seva és una gran pèrdua pel món del cinema, del teatre i de la dramatúrgia contemporània. Que la terra et sigui lleu, Alan.
Black Star (David Bowie, 2016)
David Bowie ha sigut un home que sempre ha sabut evolucionar i fer allò que calia quan calia fer-ho per innovar i destacar; fins i tot a l’hora de morir-se. Tres dies abans de la seva mort va llençar al mercat un nou – i últim – àlbum, Blackstar, que òbviament es convertirà en un dels discos més venuts d’aquest any que estrenem. En aquest dic, Bowie demostra que ha sigut un creador magistral fins a l’últim moment: coqueteja amb el jazz d’una manera espectacular i complexa, i si bé és cert que en la seva etapa berlinesa ja havia tingut algun affair jazzístic, mai s’havia endinsat fins a aquestes cotes que veiem a Blackstar. A l’igual que el seu creador, però, aquest àlbum no és senzill. Fosc i experimental, amb petites pinzellades electròniques que aporten brillantor, Blackstar té dues peces que destaquen de manera instantània (tot i que totes són de molt alt nivell): l’homònima Blackstar, i la fosca i melancòlica Lazarus. L’estrella de David Bowie s’ha apagat, però ha marxat de la millor manera: going out with a bang. Podeu sentir Blackstar aquí.
*Recordeu que heu de seguir la llista de recomanacions musicals de Revista Mirall a Spotify!