Estratègia de màrqueting destinada a la venda d’electrònica de consum. Es basa en fer creure a l’individu que té un potencial creatiu i artístic que pot alliberar fent servir electrònica de consum, sent internet el canal de distribució per arribar a amics, coneguts, saludats i públic en general.
És un fenomen molt generacional, afecta sobre tot els millenials. L’excitació fabricada entorn de la tecnologia és com el rock als anys cinquanta i seixanta: és nou, és excitant, és un gran negoci i posa nerviosos els vells perquè no l’entenen i no els interessa.
Quan internet començava s’havia de tenir un cor de pedra per no commoure’s veient pares i mares de més de cinquanta anys que, després de fer l’esforç d’aprendre a fer servir el correu electrònic, es van trobar com a poc a poc el mitjà esdevenia arcaic i mort per als seus fills, addictes al xat, el whatsapp i aquell dialecte per a dèbils mentals, amb faltes d’ortografia i smileys.
Però el text és solament una part del magma: l’estil de vida digital comprèn tot allò que es pot digitalitzar, imatges i so. Es dirà que la gent ha escoltat música i s’ha fet fotos des de molt abans. Però per què no es va parlar mai de “estil de vida analògic”? Precisament perquè els vells aparells no tenien la pretensió totalitària dels nous aparells digitals.
Comprar-se un telèfon, una càmera, un ordinador o qualsevol fòtil és molt més que un acte de consum: els aparells es connecten entre ells i obren l’experiència vital de l’individu a horitzons molt més vastos i autèntics universos paral·lels. D’aquesta manera el que Vicente Verdú anomenava “capitalisme de ficció” troba els seus valedors més entusiastes entre els consumidors joves, els quals, perquè es creuen que tenen alguna cosa d’artista incomprès, no distingeixen el fet de consumir del que és la seva personalitat, de com es veuen a si mateixos i com perceben la realitat.
La idea que tothom és artista troba el seu públic entre joves creatius i inquiets, els quals, moguts per la pulsió creativa irreprimible, omplen internet de logorrea, vídeos desenfocats, fotografia digital banal i podcasts de còmics dient monòlegs que no fan riure.
(Del llibre “Per què tot és una merda?” Ara Llibres 2008, revisat)