El Diccionari del Diable (Ambrose Bierce, 1881-1906)
Ambrose Bierce va ser un escriptor, i periodista nord-americà que va destacar literàriament per la seva mala llet i contundència a l’hora d’expressar-se, cosa que li va atorgar el sobrenom de Bitter Bierce (l’Amarg Bierce). Amb l’obra que us proposo avui, El Diccionari del Diable, Bierce ofereix 998 definicions de la A a la Z, passades pel seu filtre d’irreverència, precisió i ironia. Perquè us en feu una idea, defineix la Fe de la manera següent: “creure sense proves el que ens explica algú que parla sense coneixement sobre coses inefables”. Com podeu comprovar, tot i tenir més de cent anys, la contundència de les paraules continua intacta i impertèrrita, i no només això, sinó que la causticitat del seu discurs guanya potència – i vigència – només pel fet d’haver sobreviscut al pas del temps. Ambrose Bierce, que va publicar aquestes definicions dispersament en diferents diaris i revistes, demostra que és la viva encarnació d’un enginy i una mordacitat que avui dia tristament escassegen. Una lectura lleugera amb tants nivells com el lector li vulgui donar en la seva interpretació.
Idiocracy (Mike Judge, 2006)
Comencem un nou any amb cursa electoral als USA, eleccions per aquí i per allà i altres merders mundials. Considero aquest un bon moment per a recordar una cinta que si bé no és massa coneguda, proposa un plantejament distòpic que tristament cada cop es fa més proper: la Idiocràcia o el govern dels imbècils. El director Mike Judge (creador dels cèlebres Beavis & Butt-head, de quan la MTV feia coses interessants i no realities cancerígens) ens presenta un futur en què la raça humana ha evolucionat cap a la més absoluta de les imbecil·litats, on la ignorància i l’estupidesa regnen sense pietat i on un paio normal i corrent d’avui dia és literalment “l’home més llest del món”. No us enganyaré, aquest film és una cafrada de cap a peus, un despropòsit absolut; tanmateix, amb dues paraules crec que ja sabreu quin camí vull enfilar: Donald Trump. Sí, amics i amigues, i a Donald Trump hi podríem afegir Grans Germans, MYHYV, Sálvame i un infinit etcètera. Anem de pet cap a la idiocràcia, i ja que hi anem, com a mínim us proposo fer unes risses amb un film que si bé no és una cinta d’autor, sí que a través de la hipèrbole desbaratada pot portar a reflexionar sobre cap a on va la societat.
The Epic (Kamasi Washington, 2015)
Aprofito també aquest inici d’any per mirar enrere, més enllà de les muntanyes de polvorons i menjar nadalenc per fixar-nos en el que és un dels millors àlbums de jazz – si no el millor – de l’any passat: The Epic, la magnum opus del saxofonista nord-americà Kamasi Washington (Los Angeles, 1981). Amb una durada de quasi tres hores dividides en tres discos i disset cançons, The Epic és un àlbum que fa honor al seu nom tant per les dimensions com pel que hi trobem a l’interior: Coltrane, Davis, Dolphy, Marvin Gaye… Totes les influències es barregen en un tot i passen pel filtre del funk i R&B – fins i tot una mica de chill, rock o swing a vegades – que deixa amb aquella sensació agradable de formar part d’alguna cosa important després d’haver-lo sentit. Certament és una obra llarga i a voltes complexa, però no patiu, que es pot gaudir tranquil·lament a trossos sense perdre ni un bri de la frescor i el dinamisme que el saxofonista de Los Angeles ha sabut imprimir sobre aquest primer treball discogràfic per a Brainfeeder. Podeu sentir The Epic aquí.
*Recordeu que podeu seguir aquí la Llista de Recomanacions de Revista Mirall a Spotify!!
