Dimarts 12 Novembre, 2019
eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La bombolla revolucionaria

    Un dels fenòmens polítics més interessants dels darrers temps ha estat la irrupció de la CUP. Malgrat que les organitzacions que la constituïen tenien una llarga trajectòria, la combinació d’un moment de crisi social, econòmica i moral de la societat, amb certa orfandat política per part de milers de persones identificades amb la cultura de l’esquerra van obrir una finestra d’oportunitat que fou aprofitada en el trienni 2012-2015. La CUP, després d’un tens debat i per un escàs marge de vots va decidir participar en les eleccions al Parlament i va obtenir tres diputats. I l’elecció de les persones que l’acabarien representant, molt especialment l’independent i periodista David Fernández van representar un gran encert. I no parlem de popularitat, ni de pes parlamentari, sinó de capacitat de seducció i el prestigi que conferien a les causes defensades. Gràcies a l’actuació dels seus diputats en la legislatura, i el protagonisme en el procés, la CUP va projectar una imatge d’una esquerra diferent, responsable, ambiciosa, capaç de transcendir l’espai interessant, encara que limitat, dels moviments socials i amb certa influència en el pensament de bona part de la ciutadania aliena al joc polític o l’estètica esquerranosa. D’acord amb les metàfores del mateix diputat barceloní, la CUP podia començar a exercir el paper de cavall de Troia de les classes populars a dins de les institucions.

    Tot plegat, això es va traduir en un creixement exponencial dels suports a aquest artefacte polític (difícilment, atesa l’arquitectura heterogènia, podríem definir la CUP com un partit). Tanmateix, aquest creixement en vots no tenia la seva correspondència en militants o activistes. A la pràctica, malgrat que amb bon criteri, moltes assemblees territorials o organitzacions que la composaven, recorrien a independents o demanaven opinió a diverses personalitats o professionals, s’integraven en els debats globals i locals, a la pràctica, seguia persistint un nucli dur de persones implicades en l’organització. També, és cert, havien aparegut uns quants “paracaigudistes”, gent, grups i grupúsculs de la vella esquerra extraparlamentària, vagament marxistes o d’aquells col·lectius que compartien certa cultura política de la dècada de 1970, escissions d’escissions, honestos activistes de carrer, col·lectius diversos, supervivents de mil batalles d’escasses victòries, i fonamentalment, persones i grups que havien fet una llarga travessa del desert dels vuitanta i noranta.

    Aquest amalgama heterogènia pot merèixer moltes recerques en el camp de la ciència política. En canvi, trobo que seria molt més útil una anàlisi antropològica per entendre que hi pot haver passat entre el 27 de setembre de 2015 i el 3 de gener d’enguany. En la meva experiència personal, vaig assistir, convidat, a algunes reunions per emetre algunes valoracions o anàlisis sobre temes de conjuntura política o d’aspectes de geopolítica.  En reunions com aquelles hi havia gent brillant en el seu camp d’actuació o de recerca, amb aportacions intel·ligents i ponderades, que podien coincidir o no amb les meves, encara que estaven rigorosament raonades. Al costat d’això, altres militants, amb llarga o curta trajectòria, paracaigudistes o infanteria, emetien opinions rígides, farcides de prejudicis, i amb certa tendència a confondre el desig amb la realitat. Res extraordinari, car això passa probablement en tots els àmbits de la vida quotidiana. El fet és que tractar d’explicar, a tall d’exemple, que el reconeixement d’una Catalunya independent per part d’Israel pot resultar convenient perquè pot ser l’avant-sala de suport diplomàtic per part d’Estats Units, i ésser respost per “Israel és un estat genocida que mereix ésser destruït”, genera certa fatiga mental.

    Quan hom es troba en aquestes circumstàncies, acompanyat del fet que molta gent, de bona fe, a costa del seu treball voluntari, hores personals i viatges inacabables, deixa d’involucrar-se, i acaba abandonant el camp als irreductibles, als posseïdors de les veritats absolutes, als convençuts de la superioritat moral de les seves creences. En resum, en una època de mutacions i efervescència política, molts de nosaltres constatem que resulta extraordinàriament difícil combinar vida professional, familiar, personal, intel·lectual, i a més, afegir-ne la política. En el moment de triar, la que menys satisfacció aporta sol ser la primera a ésser abandonada. I aquí, els activistes vocacionals, aquells que veuen la revolució com a una missió revelada, són els qui acaben fent-se amb el control estratègic d’una organització.

    Cal tenir en compte aquesta circumstància per entendre què pot haver dut a la meitat de la CUP a fer malbé el procés posterior al 27-S. Hi ha centenars d’activistes que han comès un error de càlcul. Es pensen ingènuament que bona part de la societat catalana els fa costat per la seva puresa dogmàtica, per la seva intransigència, i per la seva animadversió respecte una imaginada classe social (una burgesia que avui és un concepte farcit d’inexactituds, i que tindria Artur Mas com el seu màxim exponent). La seva interpretació de la realitat, deformada pel determinisme que confereix certa vulgarització del pensament marxista, els ha fet creure que Catalunya gira a l’esquerra i que està disposada a fer una revolució social, en què la societat al voltant de l’Assemblea Nacional Catalana és un obstacle petit-burgès [efectivament, he sentit aquesta paraula caduca en més d’una assemblea].

    Tot plegat, bona part dels activistes i paracaigudistes que són a la CUP han arribat a la conclusió que el nostre país és madur per a una revolució de les classes populars. Tècnicament, hauríem de definir aquesta situació com a “bombolla revolucionària”. Tal com indiquen les anàlisis exhaustives del CEO, el votant de la CUP és qui posseeix una millor formació acadèmica, mentre que la majoria de “classes populars” o treballadores solen fer cas del vot identitari dels partits unionistes, especialment Ciutadans. Ah!, i per cert, l’aspiració dels treballadors de coll blau de les àrees metropolitanes tenen com a aspiracions deixar de ser-ho o assumir l’agenda antiimmigració de les forces polítiques més reaccionàries.

    El pitjor de tot és que el “No a Mas”, ha estat un gest emocional, i malgrat que s’ho han pensat molt, al final s’han precipitat en la decisió. Parlen de coherència, encara que seria més exacte parlar de rigidesa mental. El problema, com tot el que fa que hi hagi gestos polítics immadurs, és no haver calibrat les conseqüències de l’acció. Perquè, més enllà del que pugui passar amb el Procés, el vet a l’agenda constituent proposada per Junts pel Sí, el que suposa és estroncar aquesta via que els diputats Arrufat, Fernández i Vallet havien obert de portar al debat el qüestionament del model econòmic i social vigent. A partir d’ara, resultarà extraordinàriament difícil que la crítica al capitalisme surti de certs guetos polítics i intel·lectuals. I aquesta era precisament la importància que tenia la CUP. Portar a les institucions, a l’opinió pública, a la majoria de la societat, un conjunt d’idees i actituds polítiques que a partir d’ara, probablement amb l’esclat de la bombolla revolucionària, quedaran seriosament desacreditades pel comportament poc responsable de la minoria que aguantava a les assemblees fins a mitjanit, i que actuaven com a frontó respecte a les propostes d’administrar la complexitat.

    5,287FansM'agrada
    995SeguidorsSeguir
    15,572SeguidorsSeguir

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca