Cristòfor Colom i els seus mariners eren catalans; no és cert que els catalans no participessin en el poblament d’Amèrica; els territoris de la Corona d’Aragó no van entrar en decadència cultural; el Quixot és la traducció d’una obra catalana perduda, igual que el Lazarillo de Tormes i la Celestina; València va ser durant el segle XVI el centre del món, allí va començar el renaixement abans de passar a Itàlia i a Europa, etcètera.
Aquest canvi de paradigma rep una esmena a la totalitat per part de l’acadèmia. Bilbeny, el seu creador, respon trobant legitimitat i viabilitat econòmica directament entre la gent, en els lectors que paguen per endavant els seus llibres i actuen quasi com fans d’un cantant de rock. Aquest camí col·loca Bilbeny en la poc envejable situació d’haver de fer llibres cada ics anys amb noves revelacions “sensacionals”, per tal de continuar cridant l’atenció (és a dir, existint).
Li he llegit l’essencial i crec que qualsevol té dret a pensar la història i publicar llibres. Ara bé, menysprear la “historiografia oficial” no és presentable. Potser el problema és el personatge públic i l’entorn que s’ha vist obligat a crear per culpa d’aquesta falta de reconeixement. Ser un sastre valent davant la “historiografia oficial” el fa simpàtic davant les multituds predisposades contra tota autoritat sorgida del talent i el treball. Aquest antiintel·lectualisme és una variació local d’una pandèmia que infecta el món occidental.
Alhora Bilbeny també es beneficiaria d’una demanda de relats alternatius generada per la frustració nacional específicament catalana. La idea motriu seria que els catalans estem sotmesos perquè ens han robat la història. Recuperem la història i recuperarem la plenitud nacional. Fàcil de formular, però indemostrable i improbable.
Mentrestant es pot “democratitzar” el coneixement històric convencent el públic que tothom pot investigar per contribuir a recuperar aquesta història robada. Ara bé, això no és veritat. La disciplina va ser construïda des de l’origen i durant segles per aficionats: el clergue o el mestre que feien de cronista del poble i vivien d’una altra cosa. En canvi avui no totes les veus tenen el mateix valor.
Un historiador es passa una bona part de les 58 mil hores que està despert entre els 25 i els 35 anys treballant amb documents. És una feina duríssima i plena de passos en fals, impensable sense vocació. Però dóna superioritat davant el comptable o el dentista que després de fer-ne 50 es convencen que fer història és qüestió de grafomania a Internet i vídeos a Youtube.
L’acadèmia continuarà existint i manant. No hi haurà cap conversió de la massa a la veritat històrica. El públic percep la història igual que la ficció, atret pels personatges seductors i les trames tibants. Són infinites les situacions impossibles de resoldre sense imaginació. Per exemple, Aribau escrivint el 1833 l’Oda a la Pàtria, el poema símbol, d’on representa que venim tots els que escrivim en aquesta estimada llengua nostra. En aquest poema, per què canvia l’autor “pàtria” per “patró” al penúltim vers? Vull dir: quina mena de trist llepaculs de l’amo fa una cosa així? Què devia pensar l’amo, don Gaspar de Remisa, un milionari fet a si mateix, a qui no costa imaginar com una persona brutal, sense escrúpols i amb un interès per la poesia tendent a zero?
Autor del llibre ‘El gran Joan’, Premi Primum Fictum 2015.
