Un amic ha trobat feina… Dit així crec que aquest és el titular, però no. Encara que sembli mentida, el seu salari superà el mínim interprofessional i es col·loca en aquell concepte de “mileurista” que fa deu anys era una vergonya i ara és tot un honor.

Parlàvem d’anar a sopar tots els de la colla dijous, a quina hora? Ben tard. Ell comença la jornada a les 8 del matí, l’hauria d’acabar cap als voltants de les 6 de la tarda. Tanmateix, sol acabar a les 8. “Ja saps que són 12 hores treballant, oi?”, “sí, però pensa que l’empresa ho compta com hores extres”. Bé, cal donar per fet que són hores pagades però això no ignora el fet que està complint una jornada de 12 hores.

M’enerva contemplar amb quina facilitat hem cedit els drets. Ni convenis laborals, ni reformes legislatives impedeixen situacions com aquesta i la dels falsos autònoms que ben aviat us explicaré.

No és tant un problema polític, és més la predisposició de l’individu per acceptar aquestes condicions per així tenir un treball. Sempre hi ha qui es planta davant el panorama, però la reflexió és sempre la mateixa: “si no ocupes tu el lloc, ho farà un altre que sí que ho acceptarà”. Accepta o no, tampoc et necessitem.